Van cridar desesperadament a L'Oriol i L'Enric per avisar que començaria a ploure molt aviat, però no van obtenir resposta.



Van entrar ràpidament a l'església per avisar-los, però no hi havia ningú, tot estava molt silenciós no es podia sentir ni tan sols una ànima, els va estranyar, ja que els havien vist entrar. L'àvia seguia allà i els comtes van decidir preguntar-li on s'havien ficat l'Oriol i l'Enric.



El Pere es va apropar a l'àvia que era amb els ulls tancats resant i la va interrompre.

• - Òstia nen, quin ensurt! Estava resant, que vols!! Ai déu meu la gent d'avui en dia ja no et deixa tranquil·la ni per resar.
  
  
  
  - És que fa una estona els nostres dos amics han vingut a resar, però acabem d'entrar i no els veiem. No els hauràs vist per casualitat?
  
  - No et referiràs a aquells dos que estaven molestant mentre resava que tenien unes pintes com si haguessin vingut d'una guerra.
  
  
  
  - Si, suposo que seran ells. On estan?
  
  - No paraven de parlar i fer soroll i el Pare Francesc els hi ha dit que vinguessin amb ell que tenia alguna cosa a dir-los. Segurament són dintre encara parlant amb el pare. Alguna cosa més? Que vull resar

Els comtes es van dirigir cap a dintre o en el mossèn guardava la seva túnica i no van veure a ningú. Estava tot a fosques i no veien res. Van decidir encendre una espelma per tindre suficient llum per poder veure, però no van trobar res. Estava tot fet pols, descuidat i només hi havia un armari, el llit i la túnica del mossèn.



Quan van tornar cap a la zona dels bancs de l'església, el Pere es va fixar que l'àvia ja no estava. Es van començar a estranyar i van decidir marxar d'allà. Tanmateix, ja era tard. Estava plovent molt i no tenien cap lloc més o refugiar-se, així que no tenien més remei que quedar-s'hi allà fins que parés de ploure.



Ja hi havia passat una estona i no tenien cap notícia ni de L'Oriol ni de L'Enric i es van començar a preocupar. L'Anton un altre dels comtes portava una estona donant voltes per l'església i va veure uns números estranys sota la figura de la verge Maria. Va decidir no avisar a ningú per no crear una falsa alarma, però es va adonar que era una seqüència de números molt innovadora.



Va agafar la seva llibreta i bolígraf de la motxilla i els va començar a desxifrar fins que va aconseguir la clau. Eren 4 números com d'una caixa forta o alguna cosa semblant i va decidir avisar als seus companys.

• - Nois!! He vist abans una seqüència de números molt estranya sota la figura de la Verge Maria i he pogut endevinar-la. M'han sortit aquests quatre números. 6,7,9,0. Sabeu on els podríem col·locar?
  
  -Jo sé on, a la capella hi ha un aparell per posar un codi que m'havia semblat molt estrany deu ser allò, va dir el Pere.

Es van dirigir cap allà i van introduir el codi, i efectivament era allà. Es va sentir un soroll molt fort que ressonava per tot el recinte.



Van sortir de la capella fins a la sala principal a mirar i van veure que entre els bancs s'havien obert unes escales.



El Pere es va adonar que on havien posat el codi hi havia un comptador i quedaven 30 segons.

• - Nois, queden 30 segons, segons l'aparell. Correu! Segurament es tanquen les escales i no podrem baixar.
  
  
  
  Van començar a córrer quasi sense poder respirar i es van tancar just uns segons que el Pere Arribés.

Merda, va exclamar el Pere, no va arribar a temps i tots els seus companys estaven sota les escales.



El Pere sol, en aquella església i sense poder sortir a causa de la pluja va seure en un banc esperant que parés de ploure o tornessin els seus companys.



Com només estava ell i la pluja donava un ambient de relaxació es va posar a pensar com poder solucionar el tema del rei, i va tindre una magnífica idea.



La constitució estava molt antiga, i deia que només podien ser un rei i una reina si el rei anterior havia mort i tenia un fill, o una filla que tingués parella, llavors podria heretar el seu càrrec.



El Pere va raonar durant una bona estona i va arribar a la conclusió de què la constitució la podrien canviar. El que podrien fer que encara que el rei actual estigués viu, és que pogués renunciar al tron i que com ella té una filla i no podria ser rei, fos ella la Reina juntament amb la seva parella, que justament tenia. Tot quadrava.



Una gran idea del Pere, però que havia d'acceptar el rei, que estava enfadat amb els comtes. Van aparèixer L'Oriol i L'Enric per la porta principal i el Pere va anar-hi corrents, ja que estaven xops de la pluja.

• - On us havíeu ficat?!!
  
  - No cridis que estem a la casa del senyor.
  
  
  
  - Perdó, perdó, però contesteu-me!!
  
  - Hem trobat uns números a sota de l'estàtua de la verge i els hem desxifrat, ens ha obert a unes escales i ens hem decidit ficar. Millor que no sàpigues el que hi havia allà.
  
  
  
  - M'està entrant una por. L'Anton també ho havia descobert i han baixat a les escales, però jo no he arribat a temps perquè hi havia un temporitzador
  
  - Que?? Estan a baix?, Hem d'anar al cementiri, si surten vius arribaran allà.
  
  
  
  - Sí, han baixat, com que si surten vius?
  
  - Tu corre amb nosaltres que haurem d'anar al cementiri

Van sortir de l'església cap al cementiri en arribar van sentir crits que semblaven ser de L'Anton.



De lluny L'Oriol va veure una ombra que el va espantar, i que cada cop semblava que era més a prop.



Van veure que sortien de l'habitació secreta del cementiri que era com una tomba trampa amb un passadís que portava a l'església.



L'Anton sense quasi poder respirar va explicar el que van veure a sota i era res que mai havien vist. Ombres a tot arreu i esperits que els perseguien. Van buscar anar a buscar refugi i van trobar una parada de bus on es podrien tapar fins que parés de ploure.



L'Anton més tranquil va dir:

• - Que Collons era allò? Jo no creia en aquestes coses, però Pere, Oriol i Enric hauríeu d'haver estat allà.
  
  
  
  - Nosaltres havíem estat des d'abans; així i tot, vam aconseguir sortir bé.
  
  
  
  - L'únic que no ha vist res ha sigut el Pere.
  
  
  
  - No vull parlar, tinc més por que vosaltres. No obstant això, detalleu el que va passar.

• - No paràvem de fer soroll jo i L'Enric i l'àvia ens va fotre reny. Llavors vam decidir donar un tomb per l'església i veure el que hi havia. Vam veure els números els van desxifrar, que per cert era molt fàcil i vam descobrir l'aparell que ens va obrir les escales.
  
  
  
  - Un moment, i no veu parlar, ni veure al mossèn en cap moment?
  
  - Quin mossèn, on estava?
  
  - Maldita àvia, ens va fer perdre el temps, ella sabia que havíeu baixat i ens va dir que estàveu amb el mossèn i va desaparèixer.
  
  
  
  - Anem a buscar-la segur que ella sap alguna cosa.
  
  
  
  - Ja sé que hem vist coses molt rares, però jo no vull anar a buscar l'àvia. Veniu tots, vull saber que hi havia allà sota.

Finalment, van anar tots a l'església i en arribar i obrir la porta l'àvia tornava a estar seguda en el banc.



Feia una estona l'àvia no estava, segur que sap una mica!!

Es van apropar tots i l'àvia tenia els ulls oberts blancs, com si un dimoni n'hi hagués posseït.



L'àvia amb veu malèfica els digué:



- Les ànimes ja s'estan revelant, ja estan sortint al carrer, si abans de mitjanit del dia d'avui no aconseguir una reina per al país, serà la destrucció total!!! Jajajajaj!! Tic, Tac, Tic, Tac!!



De cop i volta els ulls de l'àvia van posar-se en posició normal i l'àvia es va espantar en veure'ls.

• - Un altre cop molestant?!! En podeu deixar resar tranquil·la!!!
  
  - Com senyora? Però si fa un moment...
  
  
  
  - Oriol, calla!! Que marxem!!!!

Van marxar de l'església i ningú va dir res i van decidir anar cap a una Masia que estava oberta a demanar ajuda.



En entrar, la masia era immensa, voluminosa i la pluja se sentia ben poc, això si queien algunes gotes d'aigua del sostre. El propietari va sortir del magatzem i es va espantar en veure'ls, ja que la masia l'utilitzava per vendre productes del seu hort i els va demanar, que volien a aquestes hores de la nit. Van demanar-li si tenia algun carruatge per arribar ràpidament al castell i poder anunciar al rei la idea que havia tingut en Pere.



El propietari no ho tenia clar, però va ser bondadós i els hi va dir que el seu amic els hi podria deixar un dels seus; tanmateix, com estava plovent molt fort haurien d'esperar.



Ells van acceptar el tracte i van decidir esperar dins la Masia, i el propietari amb la seva bona intenció els hi va donar menjar

Després d'una estona que encara continuava plovent (i molt) l'amo de la masia els va dir:

• - Que us ha portat per aquí? Jo us he donat menjar perquè se us veien cansats
  
  - Millor que no t'ho expliquem, no ens creuràs, no ens ho creiem ni nosaltres.
  
  
  
  - Heu estat durant unes hores per la zona no?
  
  - Sí, per què ho dius?
  
  - Ja ho sabem nosaltres, jo fa anys que visc aquí, és un malson, quan passa Alguna cosa important, les ànimes desperten i es converteix això en un infern.
  
  
  
  - Llavors ens estàs confirmant que són esperits el que vam veure allà sota?
  
  - Allà sota? Suposo que us referireu a la tomba del cementiri
  
  Si, el passadís surt d'allà, però vam arribar per les escales secretes de l'església.

Es van sentir trons i llamps molt forts, i tots es van espantar.

• - Quin ensurt!! Plou molt, no arribarem al castell a parlar amb el rei.
  
  
  
  - On voleu anar? A parlar amb el rei?
  
  - Si, hem de contactar amb ell com sigui, necessitem dir-li que si no aconsegueix que la seva filla i la seva parella es facin reis, tot es tornarà un descontrol.
  
  
  
  - Ara entenc tot el que està passant aquests dies. A les nits últimament tancava algunes portes i finestres perquè entraven els esperits i no eren com sempre, eren diferents i això m'estava entrant esgarrifances.
  
  
  
  - No us desespereu, si hi ha trons queda poc de pluja!

Es van quedar mirant la pluja sense dir res i van esperar que parés de ploure.



Dues hores després d'estar parlant i anar xerrant una mica de tant en tant van veure que continuava plovent, però hi havia afluixat una mica. L'Anton va mirar l'hora i es va assabentar que quedaven menys de dotze hores per la mitjanit.

• - Queden menys de dotze hores fins a mitjanit. Encara que plogui hauríem de marxar.
  
  
  
  - Jo no vull sortir plovent, i si ens apareix algun esperit
  
  - Ja hem vist suficient, haurem d'afrontar contra ells, però jo no vull que això acabi malament. Necessitem parlar amb el rei ja!!

Van sortir cap al castell menys L'Oriol i el Pere que es van decidir quedar amb l'amo de la Masia.



S'estaven mullant i es dirigien cap al garatge on l'amo els hi havia dit que tenia el carruatge. En arribar, van veure el carruatge a primera vista, era molt senyorial i estava impecable i els cavalls eren blancs i brillants. Per sort l'Enric sabia com funcionaven els cavalls, ja que havia fet hípica durant uns quants anys, havia estat entrenat cavalls.



És van Muntar i van córrer el màxim per arribar al castell. L'Enric calculava que el viatge gastaria unes quantes hores fins a arribar al castell sense fer cap pausa.



Passades unes hores, sense cap notícia dels comtes, l'Oriol i l'Enric van demanar un simple got d'aigua a l'amo, ja que tenien una set increïble.



Es va dirigir cap a la cuina i L'Oriol va aprofitar per investigar la casa una mica. L'Enric va intentar distreure a l'Amo i li va preguntar per al seu nom.

• - Hola, el got d'aigua si pot ser fred si us plau.
  
  
  
  -D'acord, perfecte.
  
  
  
  - Quin és el seu nom per cert?
  
  - Jo em dic Gerard i vostè?
  
  - Jo em Dic Enric i hem vingut des de Budapest

De cop i volta es va sentir un soroll d'un vidre trencat i els crits d'ajuda de L'Oriol. L'Enric va marxar corrents a socórrer.



Hi havia un tros de vidre al terra que se li va clavar a la planta del peu. L'Enric va anar corrents a la cuina a demanar-li algun material per curar la ferida, però l'avi l'estava esperant a la porta. Se li havien transformat els ulls blancs, com a l'àvia de l'església i no parava de dir la mateixa frase tota l'estona, mentre l'agafava del coll pràcticament ofegant-lo.

• - Queden poques hores, si no aconseguiu una reina fins a mitjanit no podreu tornar enrere i això serà el caos total!
  
  - Deixa'm, Deixa'm
  
  - Morireu tots!! Sense reina, aquest país serà la destrucció!! Les ànimes ho saben tot i la gent començarà a desesperar-se si no hi ha una reina.

El Gerard, després d'haver-hi difós aquest missatge va deixar l'Enric i va tornar al seu estat normal. El pobre Enric després de tot el que li havia passat durant el dia, va anar corrents a ajudar a l'Oriol, que estava mig marejat.



Quan el Gerard els va veure a terra i tot ple de sang els va ajudar, i l'Enric estava sorprès. Van obtenir curar parcialment la ferida, però l'Oriol necessitava un metge. Es van apartar de l'habitació i el Gerard, va tancar totes les finestres i portes, per evitar que algú entrés a casa i no els hi fes cap dany més.

• - Oriol, contesta!! Com és que has trepitjat el vidre?
  
  - Anava caminant i no l'he vist!
  
  - Porta'l a la cuina vaig a per material quirúrgic.

Per l'altra banda, després de diverses hores de camí, els comtes van arribar al castell. Era de nit les torxes eren il·luminades i els guàrdies no els van permetre l'accés.



Els guàrdies els van reconèixer i els hi van dir:

• - Són els que fa uns dies estàvem buscant!! Al calabós!!
  
  - No, si us plau. Volem parlar amb el rei, tenim un tracte
  
  - Quin és el tracte?
  
  - És una història molt llarga, però feu-nos cas, valdrà la pena. DEIXEU-NOS ENTRAR!!
  
  - Us deixarem entrar 5 minuts; això no obstant, tindrem una vigilància exhaustiva, i si el rei es queixa en qualsevol moment, no dubtarem en enviar-vos al calabós.

Els guàrdies van obrir la porta del castell on només van poder entrar dos dels Barons. El Pere i L'Anton.



Mentrestant, L'oriol anava a millor i semblava que recuperava la consciència, però la ferida que s'havia fet sense cap metge poca cura tindria. Van haver de buscar algú, però no sabien on anar, estaven perduts, sense carruatge, sense contacte i en un poble que estava a uns 200 quilòmetres del més proper.



Van arribar a la sala on estava la seva majestat i amb una reverència el van saludar.

• - Heu tingut sort que us han deixat entrar!! Però que sapigueu que d'aquí aneu directes al calabós!
  
  - M'han dit que teniu una proposta; tanmateix, no penso fer-li cas. No hi ha reina i punt. No acceptaré cap proposta!
  
  - Però que no veus que si no hi ha reina, provocaràs el caos?!!
  
  - Que calleu! No em fareu canviar d'opinió, vull ser el més poderós d'Hongria, jo sol, que em puc apanyar. GUÀRDIES, Porteu al calabós de màxima seguretat a ells dos, i els altres comtes també juntament amb ells.

NO, SI US PLAU, NO! Eren els crits que s'escoltaven dels comtes i barons cap als guàrdies que els estaven agafant i portant a les profunditats del castell.



Però ja era massa tard, estaven al calabós i a tan sols deu minuts de mitjanit l'única esperança eren l'Oriol i l'Enric, però sense trobar cap metge per a ell, va començar a empitjorar fins que el seu cor va donar el seu últim batec...