“[...] No esperava trobar-me dos adults cridant i estirant un nadó, i el pobre va caure als meus peus. Estava de color morat… “
— Vaig quedar estàtica quan el meu gos es va apropar a ell i va començar a llepar-lo, ensumant-lo fastigosament com si es tractés d’un premi dels seus. El mirava amb ulls de confusió, ja que no se semblava molt a les llaminadures que solíem donar-li. Però d’alguna forma, el braç de la criatura el va convèncer, i no van passar massa segons fins que les meves sabatetes van començar a tacar-se de sang. Això el van seguir crits d’horror i el braç del meu pare que em va aixecar mentre ell cridava a l’animal “Dos, què se suposa que estàs fent?” i amb l’altre braç tractava de parar al gos de forma desesperada. —Amb les galtes inundades de llàgrimes, vaig sanglotar per un moment abans de continuar, més espantada i angoixada com mai abans m’havia sentit.— No va haver-hi pastís d’aniversari, ni tan sols aniversari del meu germà. Quasi perdo el gos, als veïns, al meu germà, la confiança dels meus pares i fins i tot la meva llibertat, però em va tocar perdre el cap. Ara soc aquí, amb desconeguts que jo pensava que m’ajudarien i em farien teràpia, però no hi ha psicòleg, ni ningú que sembli assenyat per ajudar-me i entendrem.
Un altre silenci incòmode va establir-se, i amb ell mirades sense compassió. Encara que els seus ulls anessin cap a la meva direcció, les seves òrbites eren perdudes en una altra dimensió, potser pensant en les seves coses. Així va ser, perquè pocs segons després, el murmuri va tornar, i la meva història ara era part de petites conversacions alienes amb la persona del costat.
Callada i encongida al meu seient, tot donava voltes, les veus d’aquells psicòpates em donaven voltes. La noia que abans m’havia agafat del coll, que seia al meu costat, va aixecar-se de sobte i va començar a parlar. Era estrany el seu poder, perquè no li va fer falta pujar el to de veu ni repetir el que deia, només amb dos paraules tothom va callar per escoltar-la.
— Em dic Gloria, vull que m’ajudeu a saber que dir-li als veïns perquè m’estic quedant sense excuses, us explico. —Ella estava tembolorsa, però no semblava nerviosa ni espantada.— Doncs,vaig fugir de casa als disset. El que volia dir, porto noies joves al meu pis i els porto cremes i productes de bona qualitat per cuidar la pell, faig que se'ls posin i quan ja tenen una pell suau, llisa, immaculada…— Em va terroritzar com continuava tremolant, però aquesta vegada tenia una expressió de somni, com si estigués fantasiejant, era molt estrany, tothom allà era molt estrany.— Les mato, òbviament sense fer malbé la pell perquè després l’arrenco i faig abrics i guants entre altres, queden coses moníssimes. Veieu l’abric allà penjat? El vaig fer jo! Em fan sentir més jo mateixa, els veïns sempre em pregunten per què faig tant soroll, però encara que li tingui moltíssim afecte a la Mari no puc dir-li, o em denunciarà a la policia. Necessito noves excuses.
Una sensació de cremor va pujar per la meva gola, el mareig m’estava incitant a vomitar i les meves cames a sortir d’allà el més ràpid possible. El meu cap només repetia una frase ‘on m’he ficat’ i sonava tan forta que callava els batecs enèrgics del meu cor. Volia escapar, havia d’escapar. Era més que obvi que ja s’havien adonat que jo no era com ells, que aquell fullet només arribava a aquest tipus de persones i que jo l’havia agafat per error. No pintava res, i parlant davant seu no havia fet més que posar-me en evidència a mi mateixa.
Vaig tancar els ulls tan forts com podia, i traient una força que no sabia que tenia fins que no vaig considerar-me en vertader perill, vaig aixecar-me per caminar cap a la porta. Aquest cop no vaig córrer, anava molt calmada. Sabia que tots m’estaven mirant, però ningú feia res, això significava que em deixaven marxar? Que no em farien mal?
Un cop en arribar a la porta vaig posar la mà en el gèlid pom de metall i just quan els meus peus eren al passadís, fora d’aquella sala, el meu pas es va intensificar. Sentia calma i perill, ja era quasi lluny d’allà, però encara massa a prop perquè algú m’agafés per darrere. Volia plorar d’alleujament perquè ho havia passat malament, i a la vegada volia córrer mentre cridava posseïda de pànic. Un flaix de llum blanca em va retrunyir a la retina i em va recordar que allà era l’ascensor del final del passadís, amb el que vaig pujar fa unes hores. Sens dubte em vaig ficar allà dins més ràpid que un voltor llençant-se a la seva presa, no em vaig adonar de que hi havia algú més enllà dins fins tres segons més tard. Era l’Eulàlia, se'm van obrir els ulls en sorpresa. Que feia allà? No importa, era algú conegut, algú en qui recolzar-me en aquell lloc tenebrós i esgarrifant.
El meu cos es va llençar desesperat en la seva direcció, buscant el consol que no havia sentit des de feia anys. Ella, però, tenia un semblant diferent amb el que sempre la veia cada matí. No semblava gaire contenta de veure’m, encara que jo la mirés suplicant per la seva ajuda.
Un sutil cop va impactar al meu estómac. Era el meu bebè? Pensar allò em va deixar emocionada però a la vegada molt inquieta, havia de sortir d'aquell edifici fos com fos, no suportava estar més temps allà dins. L’Eulàlia em va empentar cap al fons de l'ascensor intentant lliurar-se de mi, jo només vaig limitar-me a clicar al botó de la primera planta mentres veia com la meva veïna s’allunyava cada cop més en aquell passadís cavernós fins que va obrir la mateixa porta de la qual vaig sortir jo. Les portes de metall es van tancar, estava estàtica en aquell racó on l’Eulàlia va deixar-me. Ara començava a connectar-ho tot, per què li van enviar aquell full? Ella era igual que tots aquells tarats?
Les meves mans tembloroses van empènyer la porta que donava al carrer amb tota la força que em restava al cos. Encara era de nit, i els fanals parpellejants del carreró em van cegar per uns segons. Vaig entrebancar-me amb els peus en els primers passos, sentia la meitat del meu cos adormida, en qualsevol moment cauria a la calçada, i no hi havia signals de vida humana a prop per demanar ajuda. No entenia el que em passava. M’estava marejant, potser eren els nervis o l’ànsia d’arribar a casa. Tampoc tenia consciència del temps, només avançava ansiosa de trobar-me amb la seguretat del meu llit i dormir fins a oblidar-me del que havia viscut en els dos últims dies, de pretendre que no va passar res.
Un calfred em va eriçar la pell quan el portal del meu edifici començava a fer-se visible. Tenia fred, por, una mena d’ardor intens al ventre que va aparèixer de sobte, i moltes ganes de plorar. Preocupada pel dolor, com a acte reflex vaig dirigir la mà a la panxa mentre murmurava paraules de confort a la meva criatura, però una sensació vomitiva em va agafar per sorpresa quan els dits se’m van tacar d’un líquid espès i calent. Estava molla en sang, tant que la meva roba estava tota humida.
Em vaig aturar a dos passos de l’escalonada de l’entrada, i encara que no em volia moure, el meu cos no va parar del tot i vaig caure just a un palm de la porta. El primer en creuar la meva ment va ser el nadó, el fill que anava a tenir amb el Jan va ser esmicolat? M’aterrava pensar que estava en perill. Un parell de llàgrimes que vaig sentir relliscar-me per les galtes van esclatar al terra, i automàticament i més desesperada que mai, les mans se'm van dirigir a l’estómac i el vaig refregar bojament mentre cridava desesperada. Ja no demanava ajuda, només demanava que aquella tortura s’acabés el més ràpid possible, que l’infant que en cap moment estava segura de que volia tenir, ara estigués bé.
Una altra llum em va cegar, aquesta vegada estava acompanyada del soroll d’un motor apagant-se i dels crits horroritzats de la mare apropant-se a mi. El cotxe era on el papa sempre l’aparcava, el meu germà corria preocupat amb el Dos en els seus braços. El temps es ralentitzava i les seves accions semblaven en càmera lenta, els seus rostres espantats es tornaven borrosos. Mentre el pare trucava a emergències, la mare em cridava repetidament ‘Blau, princesa’, seguit de paraules incomprensibles per fer-me reaccionar.
A aquella escena només és podia visualitzar una sola cosa, sang blava escorrent-se pel meu ventre.
