“[...] Vull que em perdoni per haver perdut a la criatura mentre jugava al parc.”

— Recordo que a la meva neta li agradava molt anar al parc cada tarda, li agradava estar en els gronxadors, jugar a la pilota, com a qualsevol nen normal. Aquell dia no tenia res de diferent, estava mirant a la nena i com sempre em feia feliç amb la seva innocència. Em va caure la motxilla a terra i quan vaig ajupir-me un crit esgarrifant em va recórrer la pell, els ulls quasi es surten de les meves òrbites, però ja era tard. Havien ficat a la nena en un cotxe blau obscur amb les finestres pintades d’un color fosc que bloquejava la visió de dintre.



Una sensació d'incomoditat va començar a passar per al meu cos i un nus a la gola m’impedia respirar amb normalitat.



— Vaig córrer com els meus ossos em van deixar fer-ho, però aquell Opel ja havia arrencat a tota velocitat. Em vaig quedar parat durant uns moments, vaig mirar per tot arreu, com si no hagués desaparegut davant dels meus ulls. Encara la continuo buscant, i li compro els seus sucs preferits, els deixo a la porta de casa de la meva filla perquè li doni quan la trobi, encara que no em parli jo sé que els agafa…

El senyor va enfonsar-se en llàgrimes, i un parell de dones a la sala li van acariciar les espatlles mentre la resta el mirava en compassió, no em sentia a gust. Què faig aquí asseguda?, no pinto res aquí, per respecte em vaig quedar allà embadalida amb la paret fins que l’home dels sucs em va dirigir la paraula.



— Tu, em recordes molt a la meva neta, ella ara tindria els mateixos cabells que tu, les teves arracades…

Ell es va quedar estàtic cap a la meva direcció, el seu cap gronxava i els seus ulls molt oberts i plens de llàgrimes es tornaven a fixar en mi. Un sentiment d'acorralament i angoixa em va envair quan vaig apartar la mirada un segons i parells incomptables d’ulls bojos semblants al de l’home m’estevant mirant. M’incriminaven per una cosa que no havia fet: apropar-me per donar suport a qui plorava. Potser també perquè semblava un ratolí espantat envoltat de gats que en qualsevol moment em menjarien viva.

— I tu, nena? Què tens que no parles? —Un home de mitjana edat, cabell curt, bigoti i amb una mena de pose estranya em va cridar per treure’m del tràngol i exposar-me encara més a tota aquella gent.— Si tan pensativa estàs que no ajudes, per què no ens expliques alguna cosa teva?

— Nena, aportes o apartes? —Va dir la mateixa dona que em va acompanyar durant el camí cap a la sala.

Després de les seves paraules un murmuri violent es va pronunciar a l’ambient, repetint el que els altres dos havien dit i exigint que parlés.

— Sabeu? Com trobo a faltar al meu marit…—Una veu cridanera i irritant va interrompre la discussió sobre el que jo havia de dir, i com se’ls hi hagués oblidat, tots els ulls es van moure sincronitzats cap a ella. Una dona cinquantena, rosa, grossa i vestida de dol va salvar-me de l’interrogatori.— Oi que sabeu, tot el que es guanya sent vídua i havent perdut un fill? Com una reina que visc.



— I tu com ho saps això? Que t’ho han dit? —Un rebombori de preguntes va acaparar l’ambient fins que un home va alçar la veu per sobre.



— ¡Ah! Tu no ets la veïna del barri a la que se’l va morir el marit i el fill en un accident? Em va semblar sentir que es va cremar el pis. —Va afegir, just després assenyalant la cama de la dona, que no semblava de veritat.

— Si, es va cremar mentre dormíem i em va donar el temps just per saltar per la finestra del menjador. Em va costar la cama, però fixa’t tu els avantatges que té haver perdut la família, el miserable sou del meu marit el cobro per quatre. —Rigué com si estigués orgullosa del que havia dit.



— Però com t’ho vas fer perquè encara no t’hagin investigat? —Un moment, s’estava referint al que pensava que era? No, de cap manera.

— Qualsevol creu a una pobra dona que s’ha quedat sense família i casa, un parell de ploradetes a l’hospital i davant del jutjat i cap a casa amb els diners. —L’expressió dels seus ulls molt oberts, confirmaven allò que sospitava i em provocaven un calfred que congelava el meu cos atemorit.

Allò que em feia més por era que tots els presents se la miraven amb atenció i admiració, sense fer escàndol per la bogeria que estava explicant.



Fou aquell moment en què em vaig adonar que m’havia ficat en una junta de psicòpates, i que per arribar a sortir d’allà sense que sospitessin de mi seria difícil. No hi havia marxa enrere, només quedava passar desapercebuda.



I si eren una mena de culte i planejaven suïcidar-se tots junts després de confessar els seus crims? Però el cartell d’anunci era massa normal per a ser una convocatòria de gent potencialment perillosa. En cas que només l'haguessin enviat per a aquest tipus de persones, per què em va arribar a mi?

L’ambient va començar a tornar-se sufocant, sentia el meu rostre envermellir i com m’anava quedant sense alè. Les parets de la sala s’apropaven més a mi i m’atrapaven allà, sentenciant-me a mort.

Desesperadament, amb la mirada vaig buscar la sortida mentre planejava formes d’anar-me’n sense que s'adonessin. Tothom semblava distret amb la conversa sobre l'assassinat familiar. Vaig moure’m una mica cap a la dreta, però si sortia per allà se'm veuria molt. Ho vaig intentar per l’esquerra, però la noia que m’havia acompanyat fins allà m’enxamparia intentant escapar. M’estava movent massa al meu seient i algú s’hauria d’adonar.

El silenci es va tornar a fer, totes les mirades a sobre meu perquè havia cridat molt l’atenció. Rostres desconeguts girats cap a mi. Incòmoda i sense saber què fer, em vaig aixecar de la cadira i vaig anar a pas ràpid a la porta, no m’importava estar creuant el cercle de cadires passant pel mig mentre tothom em mirava. La meva mà va fer contacte amb el pom de la porta i vaig estirar d’ell, trobant-me de sorpresa que estava tancada amb clau.

Una mà freda i de dits llargs va agafar-me del clatell i em va arrossegar de nou a la meva cadira. Era una noia una mica més gran que jo, amb els cabells despentinats i un mig somriure. Em va llançar contra el seient i es va quedar a prop meu, aferrant la mà a la meva espatlla, assegurant a la resta que no m’escaparia.

— Tant que t’agrada cridar l’atenció i sembla que tens pressa d’anar-te’n, per què no ens parles de tu, eh? —El murmuri intens d’abans va tornar, aquells bojos tenien una mena de complot contra mi.

Què els podia dir? Que estava a punt de ser mare adolescent? Que la meva família no em feia ni cas?

— Eh...doncs, jo…em dic Blau. I…estic embarassada del meu nuvi, però ningú ho sap. —Totalment avergonyida, m’imaginava com s’estaven rient de mi. Fins que se’m va ocórrer parlar d’allò que menys m’agradava.— Quan era petita, vaig veure com els meus veïns asfixiaven al seu nadó. Era l’aniversari del meu germà, i com la mare no tenia cap intenció de fer-li un pastís, vaig sortir a demanar llevat als veïns per fer-ho jo. No esperava trobar-me dos adults cridant i estirant un nadó, i el pobre va caure als meus peus. Estava de color morat.