Allà estava jo, en aquella galeria immensa amb flaire de grandesa. Donava voltes com una ballarina, amb els ulls com taronges, observant els magnífics quadres que aguantaven impassibles aquelles colossals parets blanques que expulsaven clams de puresa, els últims sospirs dels artistes... Tot allò semblava una il·lusió onírica, extreta dels racons més tendres de la ment d’algun excèntric intel·lectual. Curiosament, vaig començar a fixar-me en els caps de la gent: barrets, calbs, cabells de colors... Tot allò semblava una descoordinada dansa de formigues, amunt i avall, sense ordre... I jo allà enmig, perduda entre una tempesta de talent, amb la meva magnànima obra sota el braç.



En algun moment durant la meva passejada encisada, el meu cos va topar bruscament contra un altre, en un impacte que va fondre les il·lusions que estaven aflorant dins meu en aquell indret màgic. La persona es va girar, probablement adonant-se de la meva expressió de profunda irritació.



- Ep, perdona, guapa. No era pas la meva intenció- va dir, amb una veu que semblava un renec.



Es tractava d’un noi baixet, amb uns ulls enormes, com de gripau, que em miraven descaradament. Des d’on jo estava ja es podia percebre un excessiu olor de colònia Vaig deduir per la seva barba mal cuidada que devia tenir uns quants anys més que jo.



- No passa res- vaig dir.



- Com et dius, bonica?- per alguna raó aquell gripau volia seguir la conversa.



- Andrea, i tu?- no feia ni un minut que l’havia conegut i ja l’odiava, però havia de ser educada.



- Jo? Jo sóc el futur Baudelaire, preciosa- va dir, amb una seguretat còmicament lamentable.



«Oh, perfecte. L’últim que esperava trobar-me aquí era un poeta», vaig pensar.



De cop i volta, i sense que jo li hagués demanat, aquell noi es va posar a parlar-me sobre les seves metàfores excelses, el seu estilisme amb el llenguatge i moltíssims més detalls sobre els seus versos que ni tan sols vaig dignar-me a escoltar. Em molestaven excessivament les paraules pomposes que afegia al final de cada frase.



- Sembla que portes un quadre sota el braç. Oi que me l’ensenyes?



- No.



- Suposo que el presentaràs, oi? Però tu tranquil·la, nena. Si no guanyes, en pintes un altre!



Si les mirades matessin! Em sentia atrapada en una conversa inútil, absurda, que, com una escala de cargol infinita, m’enfonsava en la penombra més absoluta. Li vaig dir que havia de marxar, cosa que el va deixar a mitges en la seva explicació sobre l’últim poema que havia escrit. Observant la seva cara de disgust, vam encaixar les mans, en un comiat buit i fred.



- Ostres, guapa, tens molta força!- va dir de sobte.



Sense haver-me’n adonat, li estava agafant la mà amb una intensitat quasi violenta. L’agitació era palpable en l’ambient. Em va fer un petó als dits abans que marxés. El cor em bategava furiosament, cada batec una canonada d’ira. Vaig decidir esborrar dels meus pensaments aquell horrible enfrontament. Mai m’havien caigut bé els poetes.



Vaig dirigir-me a recepció, una estança amb tonalitats daurades que reflectia el propi firmament. Una dona extremadament pàl·lida i vestida d’etiqueta atenia a tots els artistes que venien moguts pel somni d’impulsar la seva carrera als estels. Els seus cabells de plata estaven recollits en una cua que allunyava les mirades del seu somriure excessivament forçat.



- Bon dia. Vol presentar el seu art?- va dir, amb una veu metàl·lica.



Art. Art. Art! Havia dit que el que jo portava era art! Era això, aquesta espurna de dolçor, aquesta llavor d’immensitat, el que es sentia quan la teva obra era reconeguda i admirada? Amb una sensació elèctrica omplint tot el meu cos, vaig allargar-li la meva obra. Quan els meus dits van perdre contacte amb el quadre, un manyoc de nervis em va atacar. Tenia por de deixar-lo anar, que em fugís de les mans... Vaig fer el cor fort.



- Gràcies. Ompli aquest paper amb les seves dades i podrà marxar. En unes hores, el jurat i l’organitzador anunciaran els guanyadors de l’esdeveniment. Gaudeixi mentrestant de la galeria, senyoreta- va dir.



Amb els nervis a flor de pell, vaig disposar-me a passejar per aquell palau fantàstic. El temps va deixar d’existir. Els retrats d’artistes famosos m’observaven amb recel des de l’alçada dels murs. Caminava adormida, somiava desperta i obria la boca amb devota admiració cap a tot allò que m’envoltava. Tornava, de nou, a sentir-me una papallona, aquesta vegada sobrevolant un extens camp de flors, en una càlida simfonia de llums i colors.



Les meves il·lusions van tornar a amagar-se dins el calaix de la meva ment quan l’estança va retronar amb una veu metàl·lica, anunciant queel jurat havia pres la seva decisió, i que els participants de la galeria s'havien de reunir a la sala principal de la galeria. Davant del riu de persones es trobava l’organitzador: un artista amb molt de renom en tot el món. No havia sentit mai el seu nom, però el seu reconeixement mundial ja feia que l’admirés. Era esvelt i tenia una mirada curiosa que glaçava l’ànima. Portava una americana fosquíssima, d’un negre que semblava extret del pou més fosc. Vaig sentir un calfred a l’esquena.



- Bon dia a tothom. Espero que estigueu gaudint de l’exposició que avui tenim l’honor de compartir. És un plaer compartir la sensibilitat de l’art amb tots vosaltres. És una espurna que cal mantenir encesa entre tots, no ho oblideu.- va dir, amb una veu penetrant i seriosa que va ressonar per tota la sala.



De cop i volta, des de la distància, entre els aplaudiments de la gent, vaig percebre que els ulls de l’home s’omplien de minúscules llàgrimes, petites gotes de gel que refredaven les seves galtes daurades.



- Silenci, silenci... Voldria afegir una cosa... Aquesta galeria, com alguns ja sabeu, la vull dedicar al meu fill, en Pol, que fa un mes va desaparèixer. La policia encara no l’ha trobat, però tenim esperança. Li agradava molt l’art, i aquesta galeria és un tribut pel seu somriure. Les obres que tots els que sou aquí heu presentat ajudaran a omplir el buit que ell ha deixat en el meu interior. Ho veus fill, siguis on siguis? Tota aquesta gent ha creat art per tu... Gràcies a tothom, en breus s’anunciarà el guanyador.- i va marxar, encès en una tramuntana de sanglots.



El calfred va retornar, se’m va encendre la mirada. Una onada nerviosa va tombar-me. Vaig mirar-me les mans, els genolls... Una tremolor lúgubre s’havia apoderat del meu cos. Tot va desaparèixer, tot es va tornar a trobar. Ni tan sols vaig adonar-me quan el jurat em va cridar per rebre el meu premi. Quan vaig tornar en mi era davant de la mirada de la multitud. El jurat em mirava amb impaciència.



- Andrea, el seu quadre... És macabre i cru... És impressionant com intenta plasmar una cosa tan horroritzant com un cos obert i sagnant com un element bell i digne d’admiració. Sens dubte, aquesta obra ha remogut el jurat per dins, en un contrast molt marcat entre llums i ombres. Estarem en contacte. Felicitats.



El calfred va desaparèixer, i en substitució vaig dibuixar un somriure radiant al meu rostre. Ho havia aconseguit. La bellesa, la meva obra mestra... Havia tastat lleugerament el nèctar de l’èxtasi, i a partir d’ara tot seria millor... Jo era una artista reconeguda... Era feliç... Les meves mans, però, no deixaven de tremolar. Sentia la suor impregnada en la meva esquena.



Estava als lavabos d’aquell lloc. No sabia ni com ni quan havia arribat allà, però em trobava davant del mirall, observant el meu reflex. Vaig obrir l’aixeta. L’aigua era gèlida, colpejava la meva cara amb fervor, carícies agudes que em relaxaven.



De sobte, una mà va posar-se sobre la meva espatlla. Em vaig girar espantada. El noi d’abans era allà, els seus ulls de gripau observant-me amb curiositat.



- Què hi fas aquí?- vaig preguntar



- Ostres, t’ha canviat la veu i tot! Tens fred, preciosa?- va dir, amb un somriure.



Sentia l’olor de la seva colònia dins meu, una ferum de farigola esmolada com un punyal.



- Només volia felicitar-te per la teva victòria...



Va posar-me la mà a l’espatlla. L’olor es va intensificar, ara em perforava els pulmons. Amb l’altra mà va agafar-me fort per la cintura. Vaig observar les seves mans, grosses i peludes. Em repugnaven. Sí. Era allò el que sentia. Una immensa repugnància. La seva greixosa mà començava a gratar-me els cabells amb un desig repulsiu. La flaire de farigola no em deixava respirar, o potser era la seva mirada possessiva. Vaig tancar els ulls, cercant desesperadament l’aire... I, de sobte, un alè desesperat em va donar forces.



Quan vaig tornar a obrir-los, aquell desgraciat estava estirat bocaterrosa. La sang vessava tímidament del seu cap. Tenia la boca semioberta, com si intentés expulsar algun sospir reprimit, que ara, es resguardava en la presó del silenci. No es movia. Una intensa sensació d’eufòria em va omplir per dins. Vaig continuar donant-li puntades de peu, mentre ell intentava defensar-se amb les seves últimes forces. Era inútil. Jo seguia, i seguia... Quin sentiment tan meravellós! El cos del noi quedava ara completament immòbil. Se’m va escapar una petita rialla i vaig mirar el mirall. Estava ple d’esquerdes, a punt de trencar-se.



El camí cap a casa va ser triomfal, amb milions de trompetes victorioses sonant a l’uníson dins el meu cap. Em sentia plena, per fi havia iniciat el meu somni. Jo era l’artista que tant havia anhelat ser. Em trucarien, pintaria per gent important, i el meu art seria reconegut arreu del món... Sentia que el món era bell, preciós, harmoniós... I jo l’encarregada de plasmar aquell art amagat rere els ulls cansats de la gent, trobar papallones sota la pluja de la monotonia, omplir d’èxtasi els cors de la gent... Sí... Era com un somni... Vaig començar a córrer, imaginant que de la meva esquena sortirien ales i alçaria el vol.



La meva arribada a casa no va ser tan triomfal. Quan em vaig acostar a la porta un calfred em va avisar que alguna cosa no anava bé. L’entrada em protegia dels gemecs ofegats que provenien de l’interior. Sorolls de trencadisses ofegaven el meu silenci, i els crits de la mare s’escoltaven en la distància.



Quan per fi vaig entrar, els seus ulls es van posar sobre els meus, com si d’alguna manera estigués intentant llegir-me la ment. Vaig fixar-me en els seus braços arrugats, que trontollaven amb la força de la seva veu. Tota la casa estava potes enlaire. Repetia constantment «on són les pastilles?». En aquell moment vaig tenir clar que mai més tornaria a aguantar aquell infern. Vaig girar-me per observar el carrer des de la finestra: aquell suburbi que m’havia intentat sempre ofegar en la seva mediocritat... Vaig abaixar la mirada als peus. La meva sabata tenia un rastre vermell, arran de la topada que havia tingut unes hores abans. De cop i volta, no vaig poder deixar de pensar en el cos d’aquell noi, amb el rostre completament desdibuixat, estirat immòbil en les rajoles d’aquell indret.



Així va ser com poc a poc, amb els crits de la mare esborrant-se en l’aire, vaig deixar que un raig d’inspiració tornés a entrar dins meu, obrint les seves ales lluminoses davant d’una nova possible obra mestra.