CAPÍTOL 2: ÈXTASI



Paràlisi. Temor. Inseguretat. En aquell moment no podia identificar tota la barreja macabre d’emocions variades que volaven a l’aire. El meu primer instint va ser llençar el ganivet al racó més fosc del carreró. Els meus ulls van recaure sobtadament sobre la massa freda que tenia sota meu. Definitivament, el noi era mort, ara una closca sense vida. Però... Quina closca tan pura! Només observar aquell model de quadre aconseguia allò que tant havia desitjat. El cos desprenia una bellesa lúgubre i sensual a la vegada, recoberta de petites pinzellades d’una mena de misteri romàntic encisador que despertava els meus instints més naturals. El pit, semiobert, mostrava una intensa marca carmesí i la sang... La sang! No era més que una riuada de passions amagades que endolcia el cos amb una tènue abraçada.



Les llàgrimes em van pujar als ulls. Sens dubte, aquell era l’èxtasi que estava esperant per connectar amb la meva obra mestra. Vaig notar un impuls que em demanava plasmar totes aquelles emocions que sentia en un llenç, immortalitzar l’embriaguesa infinita dels sentits. Després del moment càlid, l’atmosfera del carreró es va tornar gèlida, irrespirable. Vaig desfer-me del cos, amagant-lo entre les deixalles dels suburbis. Des que sóc petita només hi ha brossa en aquests carrers, amb una multitud de somnis enterrats... Oh, desitjava fugir d’allà! La bella imatge d’aquell noi omplia completament el meu cap. Vaig anar a corre-cuita cap a casa, vigilant no creuar-me ningú. De totes maneres, en aquest barri ningú patia per res. Ja tenien suficient amb lluitar per respirar en aquella atmosfera putrefacta i decadent.



Vaig entrar al portal amb un somriure babau, com si, de sobte, hagués conegut l’amor de la meva vida. Així es sentien els millors artistes quan tenien idees brillants?



- On vas tan contenta, bella?- la portera se’n havia adonat de la meva arribada.



Aquella dona feia servir un estrany accent italià molt forçat que em posava molt nerviosa. Em deia bella amb un sarcasme tan palpable que partia l’aire en mil bocins. No tenia temps per perdre amb ella. Vaig passar de llarg, amb una ombra sota els ulls. La dona va deixar anar un renec desagradable en resposta, tot tornant a la seva feina habitual d’observar el no-res del portal.



Pujar les escales es va convertir en un infern. Vaig sentir-me perduda en els meus pensaments, cada esglaó un dubte més complicat que l’anterior... Però a la vegada, jo sentia una fulgurant satisfacció... Fins que vaig obrir la porta de casa, verda i antiga, lletja com cap altra. El pis era, sens dubte, l’antítesi de la bellesa. L’olor de tancat em donava una lleugera sensació de mareig i absoluta repugnància. El desordre havia recuperat el seu imponent domini en aquella estança. Els crits ofegats de la mare captaven la meva atenció. Vaig acostar-me a la seva habitació, només per topar-me amb aquell ambient depriment que la caracteritzava de vegades. Havia tornat a recaure. El pitjor era que ella desconeixia que jo observava com s’anava degradant poc a poc, la seva metamorfosi en una ombra trista i desfigurada. La mare parlava sola, arrencant les ales a totes les papallones que volaven dins el meu cap, destrossant la seva delicada dansa amb els seus gemecs esmolats. No podia suportar aquella escena: les xeringues, llençades brutalment contra la paret de l’habitació, indicaven la quantitat de malenconia de la mare. M’ofegava. Em repugnava.



- Andrea! Andrea! ANDREA!- cridava ella, perdent l’alè per cada cop que deia el meu nom.



En aquell moment jo només sentia una profunda ràbia que lluitava contra la meva recent inspiració artística. Em sentia en una paradoxa infinita i perdurable. Volia agafar els pinzells i fugir.



Quan ho tenia tot preparat, els meus ulls van girar-se disparats cap a la presència ombrívola que m’agafava el braç amb una força aterradora. La meva mare m’observava amb ulls il·lusoris i plens de confusió.



- Andrea... Tens sang a les mans!- va dir, els seus llavis inundats de saliva.



No havia caigut en aquell detall. Em sentia tan embriagada per l’èxtasi artístic que no havia tingut temps per netejar-me les mans de la sang d’aquell noi. Quina meravella! La pell, tacada pel carmesí de la passió ardent de l’art! Només em donava més i més idees per plasmar sobre el llenç.



- Marxo, mare- vaig dir.



- Tens sang a les mans!- va repetir ella.



- Mare, estàs veient les estrelles. Avui t’has passat un altre cop- vaig respondre, intentant mantenir la calma.



- Andrea! Andrea! ANDREA!



En aquell moment, amb els meus blaus cremant com un incendi furiós, vaig sentir por de la meva mare per primera vegada. Una papallona volia fugir de les urpes del vent. Volia salvar-se. El cop de porta va ser monumental. La mare encara cridava el meu nom i colpejava tot el que tenia al voltant. Vaig respirar alleujada, pensant que aquell dia m’havia tornat a tocar viure un d’aquells episodis.



Una obra d’art requereix temps, però una obra mestra demana tota la teva dedicació i energia. Les setmanes van passar, dies on el turó del Temor es va convertir en el meu indret de treball. Els millors artistes sempre han treballat en espais oberts, sense les pretensions d’un taller enorme i pompós. Vaig travessar un fructuós procés de creació, per abocar vida en aquell cos nu i mort. Cercava la bellesa en un element tan senzill com la descomposició d’una flama que s’apaga... Gairebé poèticament, plasmava intent rere intent la puresa d’aquell cos rogenc amb els pinzells. Sensacions que jo no reconeixia afloraven sota la meva pell, entre gotes i taques de pintura. Els meus ulls s’omplien d’èxtasi amb el simple record del fervor del ganivet clavat, el riu joiós, les meves mans impregnades de grandesa...



Vaig perdre completament la noció del temps. Van ser uns dies monòtons, on l’únic important era agafar el pinzell i començar a pintar. Em vaig sentir atrapada en aquell quadre, on tots els meus desitjos hi quedaven presoners. Quan per fi, vaig acabar-ne els detalls, un calfred deliciós em va pujar per l’esquena, com si una presència espectral estigués al meu costat, observant, ara si, l’obra que em portaria a l’èxit.



Tornava a casa amb el quadre acabat, protegit fermament pels meus braços. Els pinzells, esgotats per aquells dies atrafegats, donaven saltirons dins la maleta. Els suburbis s’omplien d’una boira que m’embriagava sencera. El meu pas lleuger va adoptar un posat de mareig i malestar. Vaig aturar-me per recuperar l’alè que havia anat perdent pel camí, només per adonar-me de que, uns metres més enllà, es trobava aquell carreró. Em vaig preguntar si el noi seguia allà, esperant la meva visita. Els meus ulls es van fixar de sobte en un paper que volava per la grisor del carrer. Quan el vaig agafar, se’m va il·luminar la mirada: En unes setmanes, un prestigiós artista organitzaria una exposició pública a la ciutat! Els millors quadres rebrien premis en metàl·lic, i evidentment, reconeixement i prestigi. Allò que tant anhelava ara es presentava davant els meus peus, just al lloc on es va produir la inspiració i amb l’obra amb els retocs finals sota els braços... Allò era un senyal. Un senyal per a mi!



Per fi va arribar el moment, després d’una espera mortal, de poder demostrar al món el tipus d’artista que era jo, l’Andrea. La galeria d’art s’organitzava al barri alt de la ciutat, així que em tocava abandonar el fum dels suburbis. Vaig posar-me en marxa, endinsada en les meves cabòries. Seguia pensant en papallones, aquesta vegada sobre un allau de flames, escapant d’aquelles flors rogenques i les seves sufocants espines. La zona alta desprenia una aura de calma, un ambient il·luminat per la blancor del sol, que torrava amb delicadesa la meva pell. La sensació era alliberadora, em sentia com un àngel a les portes del cel, esperant la triomfal entrada en un palau de núvols...



Entre carrers plens d’esplendor, vaig topar-me amb la galeria d’art, probablement l’edifici més majestuós que havia vist mai. Les persones que esperaven fora tenien un posat molt estrany que desprenia talent innat. Vaig entrar, pensant que, probablement, quan sortís la meva vida hauria canviat d’una manera o altra.



L’únic detall que no esperava era que aquest canvi anava a ser més diferent del que somiava.