Va sonar el cronòmetre compta arrere, l'examen s'havia acabat. Aquests cinc anys d'estudi sense parar s'han acabat, soc lliure. Faig el posat d'alçar-me donant suport els dos braços sobre la taula i apartant les cames cap endarrere allunyant lleument la cadira. En aqueix moviment la meua mirada es fixa en l'escut del pit, perquè no sols havia aparegut un dibuix nou sinó dos, em sorprén no haver-me donat compte. A la cantonada superior dreta del rombe, una copa i una nota musical brindaven, no li trobe cap sentit. Mentre que, a la cantonada inferior esquerra un birret de graduació s'havia dibuixat.



De sobte una xica m'agafa el braç i em porta amb ella. Tots estan celebrant alguna cosa, la llibertat? Vaig deixar de pensar i vaig començar a fluir, doncs que m'espera ara, no tinc pressa. Així, agarrat de la mà amb aqueixa jove i alçant els nostres braços, ens unim a la marabunta de gent i llancem els nostres birrets pel cel. El temps es paralitza, d'un en un observe als meus companys, els seus somriures d'orella a orella, els cabells al vent i les seues mans alçades. Quan em vull adonar no puc apartar la mirada d'ella, com crida d'alegria, com riu i sobretot com és ella mateixa. Sé que un nou sentiment ha nascut en mi, només puc esperar que en ella també.



Prompte vaig conéixer la veritat, perquè em trobava agenollat davant ella subjectant una xicoteta caixa enmig d'un preciós jardí a boca de nit. Quan lentament vaig obrir el joier recitant una frase i una llàgrima es va lliscar per la seua galta mentre es cobria la boca amb totes dues mans, vaig saber la resposta. Sentia el mateix que jo, aquell dia de celebració anys arrere que sempre recordarem com el principi de la nostra història.



“…fins que la mort ens separe.” - afirmem amb seguretat

“Pots besar a la núvia”



Sens dubte un dia especial de la meua vida, que va acabar amb un viatge extraordinari a les Bahames, la nostra destinació de somni, tot estava perfectament planejat.



El viatge va acabar i tocava posar-se el vestit. Em vaig acomiadar de la meua dona i desitjant-nos mútuament un feliç dia, cadascun va anar a fer la feina de casa. Eren dies atrafegats en l'oficina, no paraven d'arribar clients sol·licitant nous dissenys de navilis i la meua imaginació ja no donava a bast. La meua vida era molt monòtona i la de la meua esposa igual, a penes ens véiem i va deixar de tindre sentit tot.



Una xicoteta sorpresa ens va retornar aqueix sentit perdut de la nostra vida, perquè en un obrir i tancar d'ulls, ens vam veure preparant una habitació, comprant nous mobles i joguets, triant roba i anant al metge per a les revisions setmanals. En pocs dies una nova vida entraria en la nostra família.



Així va ser com aqueixa minúscula espurna va reavivar el nostre amor. Érem una gran família, les nostres tres filles eren ja majors, una d'elles opositava per a jutge, la major treballava sense descans, i la xicoteta estava estudiant batxiller. Em podria quedar hores mirant-les, com dialoguen i juguen en el saló, mentre jo reflexione al costat d'elles assegut en la meua butaca. Són el sentit que tant he buscat, les meues filles i la meua dona, la meua família. Un nou dibuix havia aparegut en l'últim buit del rombe, un biberó i un cor.



Aqueix escenari es difumina a poc a poc mentrestant, al lluny, un focus blanc il·lumina a una persona…Espera! És aquell home que continua assegut en el banc arraulit, amb les cames tremolant. Em torne a asseure al seu costat, i tracte de cridar la seua atenció, de nou, no respon. En agafar-li de la mà, m'adone de la seua temperatura pel que després de llevar-me la meua jaqueta, li la pose a ell amb cura, ficant per les mànegues els seus braços i ajustant el coll per a resguardar la seua gola. Una vegada posada, m'acomiade i em vaig.



- El meu nom és Roy - murmura l'home amb feblesa. Atònit em torne a asseure.



- Jo també em dic Roy, que casualitat - li responc sorprés.



Va alçar el cap en home i vaig descobrir la veritat.



Ell era jo, mateix rostre, mateixa veu, mateix nom, però diferent estat físic, diferent mentalitat.



- Tens raó, bo, en part, som un per això puc saber el que penses perquè jo en el seu moment també el vaig pensar i també em vaig equivocar. Perquè observa i entendràs.



En mirar-me veig que el meu cos es torna borrós, m'espante.

- No t'espantes, això era mera aparença, observa el teu vertader ser - em va dir indicant amb el seu braç cap avall



Va ser llavors quan vaig veure les diferents èpoques de la meua vida recollides en aqueixes estades. Aquella cúpula de cristall, aquella habitació fosca, aquell local amb llums de neó, la classe plena de pupitres, el jardí bell i finalment el saló de la meua casa.

Cadascuna de les estades es trobaven als meus peus formant un cercle al voltant, el banc sobre el qual estàvem semblava que levitara sobre el centre d'aqueixa figura, era potser la meua *subconsciencia?



- En efecte, ha arribat la teua hora, i la teua ment t'ha posat a prova per a veure si vols continuar escrivint la teua història, perquè recorda aquest - va dir colpejant-me al braç - no eres tu, és un cos físic que manca d'essència. Pel que sembla, has continuat llegint, enhorabona, perquè abans de *tí han hagut 408 persones que han deixat de llegir i han abandonat el viatge.



Ara ho entenia, havia necessitat que un ésser extern em fera adonar-me que volia continuar sent. L'única cosa és que l'ésser extern havia resultat ser la meua pròpia ment.



- “Passatger 409, el viatge només acaba de començar”