La meua cama va creuar la línia que dividia les dues estades, vaig sentir com el meu cos evolucionara, era estrany, els meus raonaments eren molt més complexos i el meu cos més gran i robust. Vaig estendre els braços cap avant, per a veure si notava algun altre canvi. Per a la meua sorpresa, a la cantonada superior del logo es van dibuixar dues petjades de peus humans, i, al seu torn, van aparèixer les diagonals del rombe, que va dividir la figura en quatre parts.

Aquesta situació es tornava cada vegada més i més antinatural, perquè quan em vaig voler adonar, la porta per la qual acabava de creuar s'havia tancat, deixant completament fosca la nova estada. Amb marxa moderada, vaig recórrer durant un temps aquell lloc nocturn, però va resultar inútil. La meua desesperació augmentava exponencialment, vaig començar a córrer desesperat per trobar la fi, l'única cosa que vaig aconseguir va ser caure'm esfondrat, no tenia sentit de l'orientació, ni forces per a continuar.

… “observa i després actua”

Lentament em vaig asseure en el sòl i vaig observar.

El negre, un color semblant al del carbó o al de la foscor total, causat per la inexistència de la fotorrecepció… La meua ment començava a delirar i quan més es perdia, més culte es tornava el meu vocabulari. Em vaig quedar adormit.

Tot això va ser el que va ocórrer fins ara. Em trobe de nou mirant. De sobte, al lluny, un focus blanc il·lumina a una persona. Reaccione. A mesura que m'acoste, corrent amb confiança, es va esclarint la situació. És un home, no gaire més major que jo, assegut en un banc, arraulit, les cames li tremolen i el més sorprenent, sembla que no em veu. El seu rostre està borrós. Tracte de cridar la seua atenció tocant-li el muscle, res, sense cap resultat.

Així doncs, hem sent al seu costat i el continue observant tranquil·lament. La pau ha durat poc, una estampida d'adolescents atabalats s’aproximen, porten un altaveu i la música sobrepassa els 55 decibels. De sobte, una energia s'apodera de mi, per les meues venes corren les notes musicals i la necessitat de festa s'incentiva. M'alce del banc i m'anime a ballar. Aquesta sensació: em sent el rei del món, puc amb tots, tots m'estimen, i necessite ballar, música i marxa, Que no s'acabe mai per déu!

Han canviat la cançó, i en aqueixa mil·lèsima de segon fins que torne a sonar l'altaveu, mire cap amunt, cap als costats i cap a al capdavant, esquivant la multitud. És un local simple, il·luminat amb llums de neó. A l'alt d'un escenari, un xic tria la música. Una mà està subjecta al casc esquerre. L'altra, damunt d'un platet, ajustant la velocitat i creant el so. La gorra no està col·locada en la posició usual, aquesta està del revés, a més a més, el noi porta una cadena al pantalò, una cosa molt curiosa, a més, per què porta gorra, si estem a l'interior?

La festa arribava a la seua fi, hi havia centenars de botelles tirades pel sòl, gent en els racons marejada, diversos mobles trencats, i tot tipus de plàstics pel sòl. Necessitava un descans.

Amb l'esquena recolzada en la paret del club nocturn i em vaig disposar a observar.

- Què faig perdent el temps com a boig? Ballant com si no hi haguera un demà? Deteriorant el meu cos amb begudes alcohòliques?

Vaig notar com alguna cosa havia canviat en els meus objectius, necessitava un propòsit en la vida pel qual lluitar, alguna cosa a estudiar, aprendre d’allò que m'agrada.

De sobte, quan em vaig voler adonar em trobava en una taula d'escriptori, mirant a la pantalla d'un ordinador. Una veu monòtona sonava de fons:

- "L'aerodinàmica és la branca de la mecànica de fluids que estudia..."

Al meu voltant, més joves escoltaven amb atenció i prenien nota de l'explicació que estava donant el que semblava ser un professor.

Vaig comprendre que després d'aquell pensament, la meua vida havia canviat, la meua ment i la meua ser eren uns altres, ara estava centrat en aprendre.

Així doncs, em vaig concentrar a escoltar i prendre nota. Les úniques dos accions que tenien sentit per a mi.