I vaig començar a rumiar sobre aquella estranya coincidència. S'havien espatllat tots els rellotges? Per què dos quarts de vuit? On estava la mare? Vaig analitzar aquella circumferència perfecta, situada al meu damunt, i vaig percebre que les agulles del rellotge, immòbils, m’asfixiaven, suscitant-me la guerra. Aquelles dues fletxes ferrades i perplexes m’escodrinyaven i s'enfrontaven a la meva presència. Era una dimensió clàssica que em buidava. Sobtadament, el ressonar de les campanes harmonitzava la tristesa de la meva ànima; però, la Boira, no va permetre absentar-me. Fugia i fugia, recorrent els carrers barcelonins amb tenacitat i excitació. I jo, al seu darrere, vaig haver de reprimir-me.



Amb anhels de salvació, el carrer del Segre em resultava més gèlid que mai. Edificis s’erigien amb el cel com a únic sostre i els balcons, buits, eren selves que sobresortien en una ciutat de color de fum. Els fanals il·luminaven foscament un territori massa conegut per mi: les portes al rancor i a la desesperança. Allà, a un edifici terrós situat a mà esquerra, vivia qui em va matar en vida. Els records d’una tarda d’estiu, aleshores; com cada cop que hi passava, van envair els meus pensaments. Els pares de la Iona de set anys van deixar-la a casa dels seus tiets i ella, plena d’il·lusió, s'hi va entusiasmar. La sentència, però, era ferma. L'home cada vegada més a prop. Un calfred perpetu, d'aquells que no oblidaries mai. Amb la suor àrida del seu cos… Aquell moment va penetrar l'esperit naïf d'aquella Iona, i llavors jo vaig néixer: un oasi de dol enmig de la perfecció.



Mentre recorria aquell carrer desèrtic, també se’m van aparèixer records de plata sobre les darreres setmanes. - Coneixeu la història del fil d’aranya? Estava a classe d’història antiga i el nostre professor va decidir explicar-nos-la. - El Buda passejava pels cels i a les profunditats d’un llac es va percatar d’en Kantaka, un home que residia a l’infern. Abans de morir, però, un dia va apaivagar els seus instints i, en comptes de calcigar una aranya, la va deixar viure. Ell va veure en aquesta bona acció un esperit bondadós i, consegüentment, el va ajudar deixant-hi caure un fil platejat i subtil. Kantaka va observar aquest delicat objecte i, tot i no estar segur de la seva rigidesa, va decidir escalar fins on arribés, amb la fita d’alçar el vol i abandonar aquell abisme. I, amb determinació, va procedir. Braços i cames, mans i peus, dansant simultàniament elaborant una coreografia perfecta. Feia grans esforços per a no relliscar i, quan portava un estona ascendint, va dirigir la seva mirada enrere. El pànic, en aquell instant, va prendre el seu control: va veure una multitud de gent que pujava darrere seu en una cadena ininterrompuda des de les grans profunditats dels inferns. Vosaltres, què faríeu? I es va fer un silenci eixordador; no va pronunciar cap altra paraula. Recordo que vaig estar uns quants dies pensant en aquella situació. Per cada solució a què arribava, una nova adversitat s’hi interposava. Ara, però, tinc clara la meva resposta: no faria res. No faria res, de la mateixa manera que sempre he viscut sense tenir el valor necessari per fer el que havia de fer. Ni tampoc ambicions. Sent una mera espectadora de la vida. Perduda, en la seva teranyina de plata, de la qual no podia escapar. Jo era, alhora, en Kantaka i aquella multitud de gent; jo era la meva pròpia desgràcia.



I un núvol trist va posar fi a la claror. Tot era ja ombra. La Boira, ara, s’havia aturat enfront de la fàbrica Fabra i Coats, a la dreta, al carrer de Sant Adrià. I jo, de la mateixa manera; consumida per la vida a la perifèria, vaig parar esgotada. Aleshores, davant la font de la plaça, aquella a què l’antiga Iona li havia semblat tot un mar d’esperança, em vaig trobar a la Carla; una silueta macilenta, amb cabells d’avellana i iris maragdes. Era, també, una companya de la facultat. Companya, perquè amics a la universitat no havia tingut mai. Em va cridar des d’aquell paratge obac.



Vam estar una estona conversant; potser una hora, o potser dues. De la vida, majoritàriament, davant d’oques i ànecs, amb el pes de la tramuntana d’aquella tardor. Les seves paraules, que sortien d’uns llavis de cotó, transcendien. Esquivaven la meva persona i m’envoltaven, satisfetes, en una cerimònia d’idees que castigaven el meu poc valor. Però n’era una a la qual no havia estat invitada. A quina direcció apuntava aquella veu enverinada? No vaig trobar resposta enlloc. I la Boira, de tant en tant, s’apropava a l’aigua i sanglotava, trobant-se cuita al reflex del fútil cel, demanant ajuda, malgrat no obtenir-ne. M’hi vaig apropar, doncs, i mirant-hi, no vaig veure res. Fums orbitant la infinitud del cel. La Boira, sanglotant. I fums orbitant la infinitud del cel. Res més.



I un grinyol agut, ben conegut per mi, va tornar a maleir-me. El clap-clap, més fort que mai, m’assetjava. La remor sorda, el rebombori i el txup-txup de l’aigua. Les paraules de l’Adrià i de mon pare. La veu emmascarada de la Carla i la desesperança d’en Kantaka. I la suor àrida d’aquell home. Tot allò passava pel meu cap en un instant, mentres el clacar de les oques perforava la meva ment i les preguntes de la Carla ressonaven al meu interior. Vaig haver d’acceptar, per força, que l’orquestra caòtica ja formava part de mi. Tanmateix, la desesperança no és una cosa que acceptes tan fàcilment. Aquesta et crema per dintre; és el remolí que s’empassa els nàufrags a la deriva llunys de l’areny de la seguretat. Un areny que va esvanir la curial figura de la Carla com si un huracà passional se l’endugués i jo no l’hagués sentit mai de veritat. Vaig acceptar -vol i dol- la meva existència.



I vaig girar, llavors, en part perquè temia la fugida de la Carla. Aquella vista la recordo especialment: va ser el meu primer amor. No la figura de la meva companya, els ulls de la qual es fusionaven amb els meus pensaments. No la bellesa de la rerevera; fulles precipitant-se al buit, sobrevolant la plaça solitària. Ni tampoc l’arquitectura clàssica que ens empresonava com si estiguéssim dins d’una capsa de torments. Vaig enamorar-me de la vida. De la Boira, que continuava sanglotant; perplexa, en l’eternitat del cel. De la colla curiosa de gats, que m’havien acompanyat sigilosament des de l’església. De la font i de les oques, que nedaven a un oceà de felicitat al qual; per molt de temps, no m’havia pogut batejar. I de la Carla, la meva única amiga. Els seus dits glacials van agafar la meva mà fortament i no la va deixar anar. Vinga Iona, deia, plora… No t’ho guardis per a tu sola. Veste’n tranquil·la, en pau… Quan posaràs fi a aquell perpetu mal que impera el teu cor? Sempre he sabut que els meus neguits havien de romandre on sempre havien estat presos. Més val que no se t’acudeixi dir res - les paraules de mon pare eren cadenes que restringien la meva llibertat; el meu ésser. Què se suposava que havia de fer?



I així, com si la vida s’afalconés de mi, el meu pensament previ es va fer veraç. La Carla va esvair-se com ho fa la sorra d’un areny després d’una temporal. Tota ella va cascadejar pels meus dits, temblorosos, i es va formar un castell de sorra sota la meva presència. Maragda, com els seus ulls. Ara tan sols em quedava la Boira i em trobava allà, a la font del costat de la fàbrica Fabra i Coats, amb oques i ànecs clacant i amb una multitud d’ulls felins jutjant la meva existència. Només se’m va passar pel cap l'opció de marxar, de tornar a fugir sense mirar enrere, i vaig fer cas al meu petri instint. I seguint les petjades incertes de la Iona del passat vaig tornar enrere. I de nou, quan vaig tenir enfront de mi la porteria de casa del meu tiet, un altre dolorós esgarrif com els que ja havia patit durant tot el matí. Emperò més lleuger. Més benèvol.



Amunt, la nit ja amenaçava i els núvols violents havien alçat la bandera blanca. El cel, per tant, era un mantell buit, cosa que no era pas habitual a Barcelona. I vaig començar a córrer, ara sense la Boira, qui continuava hipnotitzada per les plomes nevades de la fauna aquàtica; i sense els gats, també, els quals van restar en el castell de sorra, que un cop va ser la meva amiga i ara no era més que les restes i el record d’una història passada desconeguda per tots. Tornant a casa, vaig recordar els nadons que havien acabat com passats per la trituradora. Aquella criatura suau i copiosa, com em va dir l’Adrià, hauria d’acceptar la seva maledicció, tal com jo vaig haver de fer-ho…



Vaig arribar a la porteria, aleshores, amb un pesat sentiment d’alleugeriment. I no sé si per hàbit o per autèntica curiositat vaig dirigir-me cap al racó on estaven les bústies. Vaig repassar els noms de tots els meus veïns: el Josep, un home solitari i de poques paraules, qui em semblava la única persona amb dignitat de l’edifici i això que mai no havia parlat amb ell; l’Anna, una jove estudiant, com jo, amb el desesperant costum d’evadir-se de tothom; l’Adrià, el més proper a mi però, curiosament, qui em va ser de menys ajuda els darrers dies; els Prat, un matrimoni feliç (el típic que apareix a les caixes dels cereals), aparentment perfecte, idoni…; i, finalment, nosaltres, la família Franch.



La nostra bústia m’incitava i desitjava que l’obrís; vaig seguir els seus anhels. No expectava cap carta, nogensmenys. I em va posar un punt a la boca. Hi havia dues cartes. A la primera, d’una banda, no li vaig donar cap tipus d’importància -era un rebut de l’aigua- i la vaig col·locar darrere de les altres. La segona, de l’altra, era una carta la procedència de la qual era un tanatori. Mare?! Exaltades, les agulles del rellotge del portal i jo, vam observar aquell sobre fúnebre. Però les puntes dels meus dits van interrompre aquella contemplació. Vaig adonar-me que al seu revers hi havia una petita nota, de lletra familiar, la qual va fer desaparèixer la ceguesa a què havia estat sotmesa tot aquell dia. Era la cal·ligrafia de la Carla, preciosa, com la seva llarga cabellera, que deia: Recogita; a quines conclusions arribes?