Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que , com a mínim, tenien algun tret en comú. La segona història, per molt que hi rumiï, no vaig ser capaç de recordar-la. La segona història, si l’hagués sabut, potser hauria canviat l'esdevenir dels fets.



La besllum que envaïa l’habitació posà fi al meu malson. Un gos i tot el carrer de Sant Adrià tot sencer pel seu goig i, de sobte, una mena de lleó; no, un guepard, però d’aquests que et treuen l’aire tot mirant-te els ulls; l’angoixa, devastadora, regnava al meu esperit i era dictadora de les meves accions i, quan em vaig voler adonar, el gos s’ofegava en la seva pròpia sang. I jo, en veure-ho, vaig córrer. Córrer sense por a perdre, perquè res ja no em quedava. Al meu darrere, una plaça oberta i la biblioteca de Can Fabra. Al meu davant, una fàbrica hostil; l’única opció que em quedava. I em vaig resignar. Els meus plans de futur, però, van ser efímers, ja que d’una queixalada la besllum que envaïa l’habitació posà fi al meu malson.



Exaltades, les agulles del rellotge marcaven dos quarts de vuit. La claror, però, el delatava, i semblava que s’havia tornat a espatllar. Amb prou feina vaig baixar les escales i unes espelmes de color de crema coronaven la taula del menjador. Aquesta, estava situada al costat d’un prestatge francès que anava d’un extrem a l’altre i, alhora, contenia belles fotografies familiars. A mà esquerra, d’una banda, un retrat dels meus pares el dia del seu casament, tan joves… Ma mare, vestida de llum, amb el vel cap enrere que simulava una llarga cabellera, amb uns ulls caramel que enlluernaven. Mon pare, al seu costat, estava cobert de negre. A mà dreta, de l'altra, hi havia una imatge familiar. Començant per l’esquerra, la meva tieta, amb dents de vori i un somriure d’orella a orella, agafava el meu cosí petit en braços. Ell, qui era plena felicitat, feia ganyotes a la càmera. Després, els meus pares, tan ben vestits com sempre, estaven parats i la Iona de set anys, resguardada pels seus braços, era tota càndida i ingènua. Finalment, a la dreta del meu pare… Un home; el seu germà.



I de sobte, per estrany que sembli, un desassossec s’hi acomodà i em va fer patir durant una bona estona. Un clap-clap d’aquells que se senten dins d’una obra s’instaurà al meu cap, i cada vegada més i més fort, clap-clap, clap-clap, i després un grinyol agut va voler unir-se a aquesta orquestra caòtica, i després un rebombori i després un txup-txup de l’aigua… Sent al centre d’aquesta audició infernal, vaig haver de seure al sofà del costat del prestatge i vaig intentar distreure’m. Vaig obrir la televisió, neguitosa, i de fons s'escoltava la notícia d'una jove que havia acabat amb la seva vida. Neguitosa, ja que mai m'havia agradat escoltar-hi desgràcies i sempre m’havien dit que era millor no ficar-s’hi. Neguitosa, ja que jo era més de llibres. Llibres d'història, concretament, els quals em permetien fugir de la meva trista realitat.



I amb el meu dol intern, que encara hi resistia, se'm va acudir agafar un llibre dels de la facultat del prestatge. Tot i així, en iniciar la recerca, em vaig adonar que m'esperava un no-res. Els meus ulls presenciaven una fusta obscura i ronyosa i no pas la Breu Història del Món de Gombrich, per exemple; ni Sàpiens, ni tampoc Atlas Històric Mundial. Els havien llençat? Mon pare ja m’ho havia dit més d’un cop. Els llibres, Iona, no hi seran sempre. I, efectivament, no hi eren. On em ficaria, doncs? Mare va ser la primera paraula que vaig pronunciar des que em vaig llevar. La repetia i repetia i va arribar un moment en què semblava que es desgastaria. El grinyol, alhora, es va intensificar i va aparèixer, a la impensada, un bram. Mare, cridava, on estàs? Mare! I no rebia cap altra resposta que la de la simfonia del meu cap.



Però no la vaig trobar. Certament, era estrany, ja que ella no treballava fins la tarda i no havia d’anar enlloc. El meu pare era qui s’encarregava d’anar al forn de pa i realitzar les tasques de casa, sempre rondinant, això sí, amb la mirada creuada. Sempre em deia el mateix. Algun dia ho hauràs de fer tu, Iona. Mai fas el que et dic. I quan li feia cas: per què ho has fet? Ah, i la meva preferida, sempre busques tres peus al gat. Aquesta última, era la que més mal em feia. Era com un punyal que et travessava la pell i recorria tot múscul fins arribar al cor amb precisió de cirurgià. I el que era pitjor és que mai la veies venir. M'ho va dir, fins i tot, aquell dia. El dia que la Iona de set anys va morir.



I dirigint-me cap a la cuina en busca de la mare vaig haver de travessar el passadís. Un gerro de roselles daurades, però, m’esperaven, impacients i pansides, damunt d’una taula enmig del corredor, i em vaig quedar amb una sensació com si m’haguessin frisat durant tot el dia. A l’esquerra, fent-les companyia, Jesús em jutjava, mentre els llavis ignis de Judes escrivien el final de la seva història. Un cop allà, la imatge de la cuina recordava al caos que portava dintre. Les culleres, escampades pel taulell. Les forquilles, totes pel terra. I els ganivets, inexistents. No els vaig trobar enlloc. En conjunt, semblava que la cuina havia estat enfonsada per un mar de destrucció. Un mar tèrbol i irremeiable, del qual em va ser difícil fugir-ne.



Però vaig sortir de la cuina i vaig seguir el meu camí que em conduïa cap al final del passadís, on es trobava el bany. Un recorregut que se’m feia familiar després de vint-i-tres anys visquent sota aquell mateix sostre.De fet, era el lloc on vaig néixer, ja que la mare era molt casolana i volia donar llum a la banyera. El terra, parquet fosc i estrident, es queixava rere cada pas que feia. Vaig entrar i una claror càlida de color de crema m’esperava amb ànsia. Més candeles. També de color de crema. I més damunt de la pila. I un munt més a la banyera. La banyera, també, plena de llaços. I a sobre, una creu. Sincerament, vaig intentar trobar-li un sentit a aquell panorama. Però no ho vaig aconseguir. I, un altre cop, el clap-clap d’abans.



Molt més agut. Molt més intens. Amb el doble de potència. I una remor sorda s’hi va afegir. M’atabalava el cap i era dins d’una tempesta que m’esgotava. Em volia redimir, ho juro, però no sabia com. Quant de temps més hauria de suportar tot allò? Per què havia estat condemnada? Vaig anhelar la solució i vaig entendre de seguida que a les preguntes els mancaven resposta. Aquella incertesa em dominava i jo n’era l’esclava. Tan agut, tan intens, em venia al cap sense que jo no pogués fer res. El meu cos amb el de l’home i el meu pare restant-li importància. Jo, lligada de mans; i el meu pare restant-li importància. La meva persona, a soles amb la de l’home, i el meu pare restant-li importància. Aquell dia, el que he mencionat abans, em tortura cada instant de la meva vida. I vaig decidir tornar al menjador.



Allà, de cop i volta, la Boira se’m va apropar distant. Volia anar a fer un tomb, d’això estava segura, ja que la seva mirada es perdia pels grans finestrals. Llavors, la vaig cridar, però no va girar el cap. Tot i així, no ho vaig deixar córrer, malgrat venir de l’hort, i vaig fer-li babarotes en busca d’alguna reacció. Mes el buit va ser-la. Un silenci perfecte, al qual jo no n’estava pas, d’acostumada. I amb l’ànima tocada, vaig voler sortir de casa amb ella. Vaig obrir la porta d’entrada, tota ella acabada d’envernissar, i vam baixar les escales, jo al seu darrere, mig ensopegant amb cada esglaó. I em vaig aturar en el replà davant de la porta del veí. Es deia Adrià, i va ser a qui vaig demanar ajuda ara fa una setmana. La realitat és que em trobava desolada i, pensant-hi bé, era l’única persona que em quedava. Vaig acudir a ell, perquè ma mare no se n'havia d’assabentar. Ell, a més, era l’opció, perquè mon pare estimava la família per sobre de tot. I l’Adrià, quan vaig parlar amb ell, em va explicar dues històries sobre nadons. Hi ha gent que es troba pitjor, em digué el malparit. Ets una afortunada. Els teus pares t’han donat tot. I el ressonar de la seva veu se’m feia molt familiar, com si el meu pare l’hagués posseït. Com si s’hagués apoderat d’aquella fina i serena veu. Com si em vigilés per tal d’evitar una desgràcia familiar. De les històries, només en recordava una. L’altra, per desgràcia, es trobava perduda dins de la meva ment. I quan em vaig voler adonar, la Boira havia fugit. I jo vaig fer el mateix.



Les escales se’m feien infinites i el pes del meu cos m’exhauria. Vinga, Iona, una passa més. I una altra. I mentre baixava, les paraules de l’Adrià venien al meu cap. No n’hi ha per tant. Ets una gemegaire. I també les del meu pare. Supera-ho ja d’una vegada. Més val que no se t’acudeixi dir res. I després, les espelmes de casa i el rebombori d’abans. I també el grinyol agut. I tot això retronava a l'interior del meu cap. Tant, que les escales s’havien convertit en un riu de desgràcies i jo em trobava travessant-lo en góndola. I va continuar, cada vegada més intens, i més i més, fins que una brisa gelada calmà els meus pensaments. Em trobava ja fora de casa, i la gossa semblava que m’havia estat esperant durant una bona estona. Els xiprers, alts i decidits, envoltaven tot el carrer. El vent enfollia els meus cabells cap a Torres i Bages i, davant meu, hi havia l’església de Sant Andreu del Palomar. A l’esquerra d’aquesta, els Jardins de les Dones, on havia passat la meva infantesa [el lloc més especial que una nena de set anys podia tenir] i, a la dreta, un grup de gats que em miraven fixament. Però en aquell moment no vaig ni atalaiar aquella colla curiosa. El que em va sorprendre va ser que, quan vaig alçar la mirada, exaltades, les agulles del rellotge de l’església també marcaven dos quarts de vuit.