Era una grandiosa sala, amb un sostre tan alt que gairebé no es podien veure els ornaments que, com a la resta de la gran cambra, el decoraven majestuosament. On abans, en una època que ja ningú recordava, s'alçaven dos trons, ara només n’hi havia un, tan magnífic que semblava digne d’un déu. I tot i que a la sala hi podrien cabre tots els súbdits del regne, només hi havia dues persones, un jove agenollat i una dona asseguda al tron amb supèrbia. Els seus ulls ambarins observaven el noi, assegurant-se que no fos, en realitat, un vil traïdor.
—Parla.
—He actuat com vós vau manar, sa Majestuositat, he procurat no llevar sospites i he aconseguit portar a terme el vostre fantàstic pla. Pel que fa al vostre fill… encara no se sap res, però continuarem atents —va dir, sense gosar mirar-la.
La reina es va aixecar mentre les lleugeres teles del seu vestit levitaven al seu voltant. La seva corona d’or va brillar sota les llums de la sala i es va reflectir en tots els miralls que envoltaven la cambra. Es va apropar al jove mentre el so dels seus passos trencava el silenci que acompanyava el repicar dels cristalls que penjaven del sostre. Quan hi va ser a prop va allargar la cama, per aixecar amb el peu el rostre encara capcot del noi.
—No existeix ningú digne de ser fill meu, així que no tornis a mencionar-lo d’aquesta forma, a menys que desitgis una mort prematura —va amenaçar-lo amb un to fred i impassible. Tothom sabia que els límits de la reina anaven molt més enllà de la mort—. Ara ves, torna on has de ser i encarregat que tot vagi segons l’esperat. Si ho fas bé i ets un bon minyó seràs recompensat.
El jove va fer una reverència i va sortir corrent com una presa sota la mirada amenaçant del seu depredador.
L’Aileen només feia que rellegir la carta. Una, dues, tres vegades, fins que els minuts van convertir-se en hores i el sol va descendir a l’horitzó, emportant-se la llum. Les paraules del pare eren tan reconfortants que havia estat molt senzill oblidar tot allò que la rodejava. La finestra de la seva habitació era oberta i, crèdula, deixava passar el vent com si ja fos un confident que despentinava l’Aileen amb insistència com si l’adverís d’alguna cosa. La porta també era oberta, com si convidés al vent a anar-se’n i deixar que els secrets continuessin sent-ho. L’Aileen ho ignorava tot, jaient a la catifa rodona que decorava el centre de l’estança.
"Quan aquesta carta et trobi jo ja seré navegant a la mar novament, però no has de preocupar-te, Aileen. El primer tram del viatge ha estat pacífic i hem aconseguit els nostres propòsits. No sé quan tornaré, però et prometo que quan ho faci et portaré el regal més bonic del món. Et trobo molt a faltar.”
La carta continuava amb paraules afectuoses, però la nit va caure i aviat l’Aileen es va veure incapaç de llegir-les de nou sense encendre una espelma. Va deixar anar un sospir, decebuda. Se sentia tranquil·la ara que sabia que el seu pare estava bé, però, per algun motiu, sentia un petit buit dins seu. La carta era plena d’afecte, i tot i que el pare sempre era molt obert, sentia que hi faltava alguna cosa. Malgrat tot, va decidir ignorar-ho i conformar-se amb les seves paraules. Va estirar-se sobre la catifa, mirant el sostre mentre es posava la carta sobre el pit. L’Aileen no se’n va adonar, però just en aquell moment, la seva tia va passar per davant la porta. Va observar la seva neboda amb certa tristesa a la mirada i va sentir l'impuls de preguntar-li que feia, tot i que ja ho sabia, però va parar en sec en l’últim segon i es va obligar a continuar caminant per no haver d’enfrontar-se a la realitat que tan bé coneixia.
Els ulls de l’Aileen encara eren fixes en el sostre, que havia estat decorant feia alguns dies per a que semblés un cel enfosquit ple d’estrelles lluminoses. La seva tia, el llibre, la reina, un rei, l’escut i la carta del pare. Semblava estrany, però tenia el pressentiment que tot allò estava relacionat.
I així, amb aquella barreja d’emocions, finalment, es va adormir.
L’Aileen es va despertar sobre els càlids llençols del seu llit molt abans que ho fes el sol. La seva única companyia era Venus, l’estel de l’alba, que anunciava, rodejada per una curiosa i bella degradació de colors, l’inici d’un nou dia. Va avançar cap a la finestra, que ara era tancada, i va observar l’horitzó. Sota l’estel de l’alba, es veia la ombra majestuosa del palau i als seus peus, les petites cases del poble. Com tot, aquelles coses sempre eren allà, però mai s'havia parat a mirar-les. De fet, mai havia estat al poble.
Va somriure. Aquell semblava un bon dia per visitar-lo.
Va canviar-se de roba ràpidament i va baixar als jardins, on ja hi havia gent treballant. Es va apropar al servent que raspallava els cavalls que conduïen el carruatge i li va demanar que la portés al poble. El senyor va quedar sobtat en escoltar la petició de l’Aileen, però no s’hi va negar.
Durant el trajecte, l’Aileen va observar els camps que rodejaven la casa. No eren del tot desconeguts per a ella, ja que hi solia passejar sovint amb el pare, però veure’ls des d’aquella perspectiva els donava un aire totalment diferent.
Potser així és com són totes les coses al món: mers coneixements que creiem certs fins que els veus des d’una nova perspectiva, va reflexionar.
Aviat van ser al poble, junt amb l’alçament del sol al blau cel. Quan la porta del carruatge es va obrir, l’Aileen va mirar encuriosida tot allò que s'estenia davant seu: el terra estava pavimentat amb grans llambordins, fet que explicava l’estrany moviment del cotxe en haver-hi entrat. Les cases estaven juntes i, en el seu conjunt, formaven carrers, uns amples, d’altres més estrets. La gent, persones humils, duien vestimentes senzilles tot i que semblaven conformes amb allò que ja tenien. Somreien i esclataven en riures mentre parlaven i passejaven amunt i avall.
L’Aileen va començar a caminar, mirant a tot arreu mentre descobria un món totalment nou per a ella. Segons avançava, veia locals, tavernes, escoltava riures, plors de nens i nadons, observava les cares de les persones i es preguntava quins serien els seus somnis i les quines les seves preocupacions.
—Per què el pare mai em va portar al poble? —va preguntar al servent, que la seguia en silenci.
—El senyor és una persona molt reservada i a més, no té cap mena de necessitat de venir aquí quan ja ho podem fer nosaltres per ell.
L’Aileen va acceptar aquella resposta, però no va arribar a entendre com, un home com el seu pare, que pretenia que descobrís el món i li donés forma a una història inacabada, mai havia volgut trepitjar el poble. Però potser aquell fet en si mateix, era una de les claus per entendre-ho tot.
Van continuar avançant. Van passar per davant una escola, a la qual alguns nens ja arribaven tard. També van veure un petit centre de salut i més endavant una església que ja ni tan sols tenia campanes. Les portes eren obertes i dins només hi havia un monjo que li resava a una estàtua pràcticament destrossada.
—Aquesta església era molt important fa unes dècades —va comentar el cotxer.
L’Aileen va decidir entrar-hi. De cop els seus passos van començar a ressonar per tot l’edifici i van cridar l’atenció del monjo, que es va girar sobtat.
—Disculpeu que us molesti, però m’agradaria preguntar-li, si no és molèstia, per què motiu l’església es troba en aquest estat —va dir l’Aileen.
—El poble va perdre la fe en déu ja fa molts anys, jove. I després d’haver atemptat contra aquesta casa sagrada amb odi i violència, van començar a fer veure que déu mai havia existit.
L’Aileen el va escoltar encuriosida per aquell déu del qual mai havia sentit a parlar.
—Sembla que parleu sobre una revolució. Sabeu quan va ser exactament?
—No ho sé, però sempre podríeu revisar els arxius de la biblioteca si us interessa.
L’Aileen va fer mitja volta mentre li donava les gràcies al monjo i va córrer cap a la sortida, esperant poder-hi trobar informació.
—Que la vostra investigació porti els fruits que desitgeu i afavoreixi la nostra nació perduda en el pecat —va dir el monjo abans que l’Aileen sortís.
El cotxer la va guiar cap a la biblioteca.
Era un edifici gran i bastant antic, que semblava haver vist passar moltes generacions. Moltes vides, moltes històries i sobretot, molts monarques. El seu interior era tan majestuós com el mateix palau. Les prestatgeries, que rodejaven les parets i creaven laberíntics passadissos estaven decorades extravagantment amb motius d’or, i resguardaven infinitat de llibres de tota mena. També hi havia moltes persones, tan nobles, que es distingien per la seva elegància en moure’s, com plebeus, que parlaven entre ells mentre xafardejaven els prestatges.
Quan l’Aileen va trobar-se allí es va marejar només en pensar per on hauria de començar a buscar. Va decidir cercar la secció d’història mentre es perdia en aquella immensitat i, finalment, va trobar tota una sala dedicada a aquell apartat. Allí, hi havia només dues persones, un jove noble que devia tenir uns anys més que ella i un home gran i forçut, també noble, que no semblava tenir massa interès pels llibres d’història.
L’Aileen va ignorar-los i es va centrar en els títols dels llibres. Així i tot, rodejada per tantes paraules, aviat va començar a divagar. I si allà hi descobria la història que ella encara havia d’acabar?
Em pregunto…, va pensar.
—... si seria fer trampa… —va murmurar.
Sense voler-ho, va atraure la mirada encuriosida del jove noble.
—A vegades fer trampes és avorrit. Ho dic per experiència, però tot depèn de la situació —va contestar ell, tancant el llibre que tenia a la mà.
L’Aileen se’l va quedar mirant sense saber què dir.
—¿Qui sou vós? —va acabar dient.
—Un mer príncep de Romania que ha hagut de venir per petició d’un… aliat —va dir fent una reverència mentre somreia—. Em dic Ioan. Què busqueu exactament?
—Un llibre sobre la història de l’últim segle. Jo… em dic Aileen, disculpeu —va afegir, fent una reverència.
El noi va somriure mentre li ensenyava el llibre que tenia a la mà. Era justament el que buscava.
—Pots quedar-te'l.
L’Aileen va sortir corrent de la biblioteca després d’haver-li donat les gràcies al jove príncep, que la va mirar intrigat, i es va reunir a la plaça amb el cotxer. Ara la música s’escoltava des de qualsevol racó i la gent s’havia aglomerat allí esperant amb ànsies alguna cosa. Allà hi va tornar a veure,entre el caos de les veus i les rialles, el somrient príncep Ioan, acompanyat per l’home forçut.
Just en aquell moment van sonar unes trompetes i va arribar un carruatge extravagant del qual en va sortir una dona de cabells rossos tan bella que no semblava real. El cor de l’Aileen va bategar fort mentre la seva mirada ambarina xocava amb els ulls amenaçadors, però estranyament familiars, de la reina.
