—Un regne, Majestat, és la possessió més preuada que té un rei, i per tant, el seu únic deure és protegir-lo de les adversitats que amenacen en destruir-lo. Així doncs, per molt dolor que li provoqui la mort de la reina, si vol assegurar-se que al seu regne hi perduri la tranquil·litat, el més raonable seria casar-se de nou.
Aquelles línies vivien gravades a la ment de l’Aileen. Les havia sentides des de ben petita i sempre, després d'escoltar-les atentament, el seu pare li deia: “Sabries dir com continua i com acaba aquesta història, Aileen?” I l’Aileen només negava amb el cap, el seu pare somreia i li acariciava els cabells sense dir res més. Aquell era un misteri que s’havia adaptat a la seva vida, s’havia convertit en part d’una rutina més, en una alba, en un capvespre, en un estel o un núvol més al cel, que sempre hi era, fins i tot quan l’Aileen no mirava el firmament. Aquella nit, però, els seus ulls ambarins exploraven el cel obscur amb impaciència. El seu pare era lluny, en un vaixell enmig del mar, guiant-se, molt probablement, per aquelles estrelles que brillaven sense saber qui les contemplava . I en l’únic que podia pensar la jove Aileen era en aquella història inacabada, perduda en la incertesa. I semblava, cada vegada que mirava el cel enfosquit, que dins d’aquell mar etern, es trobessin amagades totes les respostes que buscava. Mai havia presumit de creativitat, ja que, en realitat, mai n’havia tingut. Per a ella, tot es basava en la lògica, en fets, en tot allò que es pogués captar amb el sentits. Una història a mitges era com intentar resoldre un misteri sense proves ni pistes. Però allà era aquella nit, escrutant el cel amb els ulls oberts i brillants d’emoció, com si veiés la imatge d’un déu. Els cabells li dansaven amb el vent, recordant-li amb tendresa els afables gestos del seu pare. Recordant-li aquella història oblidada en el temps que desitjava ser conclosa. Com un esperit vagant i buscant la pau.
Ara que era pràcticament sola a l’humil palau de la família, havia advertit moltes coses que abans havia omès per simple ignorància. Com la seva tia, silenciosa i ombria, però tan bella que molts la comparaven amb la deessa de l’amor. De pell blanca, cabells negres i llavis carmesins. Vivia amb l’Aileen i el seu pare, que era el seu germà, però sovint ella oblidava la seva presència. Ara que era més evident que mai, l’Aileen l’havia observada, per simplement concloure que passava els dies sumida en records dolorosos del passat. El seu pare, pel contrari, sempre somreia, era un home alegre i rialler. Les seves diferències, però, es trobaven més enllà de les seves personalitats. Ell era ros i tenia els ulls tan clars com el cel durant el dia. Intercanviaven poques paraules entre ells, però no era difícil veure l’afecte fraternal que sentien mútuament.
L’Aileen mai havia sentit la necessitat de qüestionar ni alterar tot allò que la rodejava, però ara era conscient que si no ho feia, mai sortiria d’aquella bombolla en la qual s'havia tancat. Mai entendria el món ni per què motiu aquest era com era. Ja no podia negar-se a conèixer els precedents que havien format el seu present i sabia, dins el seu cor, que aquella història era més important del que semblava. Era l’inici. Era una part del passat, una peça del present, una porta oberta pel futur. I començava a Hongria, on havia nascut i on seguia vivint.
Els primers dies sense el pare havien estat avorrits i solitaris, monòtons i incolors. Ara, però, quan la llum del sol il·luminava el seu petit món dins la casa, eren les oportunitats perfectes per descobrir i aprendre coses, per treure conclusions, per imaginar i somiar desperta.
Tenien una gran casa, un petit palau, com l’anomenava sovint el seu pare, unes terres no massa extenses, però fèrtils, allunyades de la ciutat, “tot i que no el suficient”, havia escoltat dir a la seva tia una vegada.
El palau de la reina s’alçava a l’horitzó amb supèrbia, guardià atent del regne i dels seus súbdits, diligent i sublim, on es concentraven riqueses resguardades per parets de miralls i vidre. O això deia un llibre que s’havia trobat obert a la modesta biblioteca que tenien. En realitat, des de les finestres de la casa, el palau només era una taca al cel.
—Abans hi havia un rei, però no sé quan és “abans” exactament —havia comentat l’Aileen en veu alta enmig de la lectura.
Hi havia una pintura al gran saló que retratava un antic rei. L’home, no massa gran, somreia amb tendresa mentre una gran corona d’or brillava sobre el seu cap. Als llibres, però, no s’anomenva cap rei ni reina anterior a la monarca que ara regnava des del seu palau de miralls i riqueses. L’Aileen mai l’havia vista, però sabia que li agradava rebre i escoltar les lloances que la gent sovint li feia.
Farta de llegir, de seguida va tancar el llibre, deixant-lo justament on l’havia trobat. Va ser llavors quan es va fixar en l’escut del regne que decorava la portada: una rosa vermella glaçada, rodejada per espines negres. Era un símbol comú arreu tot el regne, però aquella era la primera vegada que realment el veia. Li recordava el seu pare. També, a la seva tia.
Va mirar per la finestra des del lloc. Feia bon temps, era un dia clar. Les seves idees semblaven seguir un fil en concret, tot i que de vegades divagava i disfrutava desafiar els nous límits de la seva creativitat. El pare estaria orgullós d’ella.
L’Aileen va somriure amb tristesa i nostàlgia.
—On ets ara, pare? —va dir, deixant marxar un sospir que es va quedar suspès a l’aire.
El comerç marítim s’havia convertit en una eina essencial en la vida de les persones, però, amb freqüència, es preguntava quin propòsit podia tenir viatjar tan lluny i arriscar tantes coses, fins i tot la vida, per portar a terme una activitat així. Quin benefici podria obtenir del comerç marítim si aquest només l’allunyava de la seva família?
Va sortir de la biblioteca, esperant deixar enrere aquella sobtada tristesa. Malgrat els seus intents, res va aconseguir fer-li oblidar els seus sentiments d'enyorança, fins que una veu va cridar el seu nom:
—Senyoreta Aileen! —va exclamar un servent des de l’altre costat del passadís— Una carta per a vós —el jove va somriure—. Del vostre pare.
