“Literalment ahir esteves disparant-me amb una pistola intentant de matarme i ara m’estàs explicant la teva vida, que s’et passa per el cap?”

“S’han d’aporfitar aquestes casualitats de la vida, el teu enemic és el teu amic oi?”

“No te res de sentit el que estàs dient ara”

“Tampoc té res de sentit que protegeixis a la persona més despreciable del món jugant-’he la vida i això es el que fas”

“No saps res de mi, no parlis sense saber”

“Clar que se de tu guapa, o hauria de dir Mireia?”

La Mireia es va quedar en blanc al rebre tal resposta,com sabia el seu nom?

“Se't ha menjat la llengua el gat? Aquí davant tens al millor informàtic del Clan dels Llangardaixos”

“Llavors perque no has revelat la meva identitat abans? Et treuries un obstacle de sobre per matar al general mundial.”

“Ets una despistada total ,eh?”

“Que?”

“Normalment quan quedes amb algú per una cita a cegues saps el seu nom, no? També se que tens 19 anys, en canvi es veu que tu no saps ni amb qui havies quedat.”

“Aquest no és el meu cas saps.” Maleïa internament a la seva germana per haver-li posat en aquest embolic, no sabia que fer.



“Jo me'n vaig.”Va dir la Mireia sense embolics, però quan es disposava a aixecar-se…

“Espera que no he acabat.”Va dir en Jordi mentres agafava amb força el canell a la Mireia,” encara no” va dir amb un especial to serio a la veu i amb una mirada molt freda. La Mireia anava a anar-se'n ho més ràpid possible, no li feia gens de bona espina tot això, però va percatarse de que en Jordi tenía una pistola sobresortint de la seva màniga dreta. La Mireia va obeir i es va sentar amb calma, és va adonar de que hi havia algú mirant-los fixament, era la dona que vestia tan arreglada amb la que s’havia topat abans! La dona es va treure les ulleres i la Mireia va conèixer aquella cara; era de la Núria, acàs això era una emboscada? Necessitava sortir d’allà ho més ràpid possible, en primer lloc: perquè s’havia quedat allà parlant amb el seu enemic? Ni ella ho entenía.



“Tranquila, ella està allà per precaució, no tenim intencions de fer-te mal, però si et resisteixes no dubtarem en actuar” Va dir en Jordi amb un tó de veu més tranquil que el de abans. “Parlem. Parlem sobre perquè fas tot això”

“A que et refereixes amb tot això?

“No et facis la bleda, saps exactament del què parlo, ja saps,això de defençar amb tota la teva ànima al general mundial. No t’agradaria canviar de cantó, ja saps, destruir aquesta piràmide feudal en la que només hi ha dos nivells, el general mundial i els demés súbdits que hem d’obeir tot el que una sola persona diu.”

“M’estàs oferint unir-me a vosaltres? Dues persones que volen acabar amb la persona més poderosa de la terra? Que et fa pensar que m’uniré a vosaltres?”

Primer, no som dues persones, som tres, segon, no m'agradaria canviar el mon? Trobar el sentit de la teva vida, no ser qui s’encarrega de defensar, si no qui ataca, de qui el seu nom serà recordat durant segles per aquest canvi, la rebel·lió… Pensat-ho, ara mateix podries tenir el mon a les teves mans, tindré el control, pero perque no ho fas?

La Mireia ho va pensar, mai s’havia plantejat això, és veritat que estava farta de ser l'escut del general mundial, mai havia pogut fer el que ella volia per aquella responsabilitat, no tenia casi ni amics ja que va ser educada a casa amb una forta disciplina, no tenia permès fallar en res, havia de ser perfecte i aconseguir-ho tot, però aquella idea de tindre ella el control de la seva vida, era aquesta l’ùnica opció? Posar-se en contra de tot el que ella tenía, i literalment seguir el plan dels seus majors enemics?

“Quin és el vostre pla?”

“Sí que t’ho has pensat molt… Vinga, anem a un altre lloc a parlar… Una mica perillós parlar en una cafeteria d’un assassinat…” Va dir mentrés s'aixecava i es posava les ulleres de sol.



“No, quedem-nos aquí.” Va dir la Mireia amb demandancia. Era possible de que la secuestressin i la matessin, molt possible.



“Te.” Va dir en Jordi, donant-li la pistola, “Així estàs més segura de que no et faré res? No porto cap arma més, ho pots comprovar.”

“I la teva companya? Els dos sou una amenaça per a mi i ho saps, ara mateix només parlant amb tu ja m’estic jugant la vida.”

“Escolta, vens i parlem o li dic a la meva companya que activi la bomba que ha posat en aquesta cafeteria, no ho volia dir però es que et fas de rogar noia…”

La Mireia va observar a fora i va veure a la Núria amb un comandament a la mà, es va aixecar sense dir cap paraula, la por de morir en aquell moment, de que gent innocent morís… No tenia res més a fer, en quin moment havia decidit quedar-se allà a escoltar el que el seu enemic tenia que dir?

“Ja pago jo”, va dir en Jordi amb suficiència, “és el que un cavaller ha de fer, no?”

Primer m’amenaces de explotar aquesta cafeteria i ara em convides a berenar? O i tant, que cortès que es vostè.” Va replicar la Mireia.



“Que vagi bé el dia parella”, va dir alegrement el cambrer de la cafeteria.



“Repugnant”, va xiuxiuejar per a si mateixa la Mireia.



“Tinc orelles saps.” Va dir en Jordi fent-se el ofés. ”Agafarem el bus”, va dir en Jordi traient una targeta de bus de la seva butxaca, “tens targeta?” va preguntar.



La Mireia va assentir,” I la teva companya?” va preguntar la Mireia.



“És massa fina per anar amb transport públic, apa, ja és aquí el bus.”

Van entrar i es van sentar junts.



“Realment tens 19 anys? Sembles més jove…” Va dir en Jordi intentant de treure conversa.



“Si. Tu quants tens?” En Jordi no semblava molt més gran que ella.



“Tinc 23”

“Asaltacunas…”

“Sincerament creus que hauria vingut a una cita amb tu si no sigués per treball?”

Això li va fer mal a la Mireia, tampoc era gens lletja, media 1,67, tenia els cabells marrons fins al pit, una mica rinxolats, els ulls marrons i vestia sempre amb “merch” de diverses coses que li agradaven…

“Com em veu planejar tot això?

“Doncs la meva companya, bueno perquè dir-li companya si ja saps el seu nom. La Núria em volia trobar una cita perque diu que un bon partit com jo es mereix a algú igual de genial com jo, cosa que no em queixo pero…”

“Pero a tu no t’agrada ella? Dic, se't nota a quilòmetres…”

“Tant se'm nota?” va pensar en Jordi mentres assimilava tot allò. “No diguis bogeries” va replicar en Jordi, “És la meva companya i prou.”

“El que tu diguis.”

“Tornem al que estava dient, llavors al buscar per una app de cites va sortir el teu perfil, cosa que et vem reconeixer per la samarreta aquella que portaves a la foto, ja que no t’acostumem a veure la cara molt la veritat.



“Home si m’intenteu de matar és el que té”

“Calla i deixa’m acabar, llavors vaig sugerir fer un perfil fals per contactar amb tu per a una cita, pero quan ho anavem a fer ens vas escriure tu, bueno escriure tu, la teva germana, dient que jo era molt guapo, normal, i que havia creat aquest perfil per tu, i aprofitant tot això vaig acceptar, un bon pla ,veritat?”

“És estrany”, va dir confosa la Mireia

“Que? Estàs insinuant que el meu pla no és bo, perquè mira com estem ara.”

“No, dic que és estrany que la meva germana hagi buscat una cita amb tu quan ella va ser qui va descobrir els vostres noms… Encara que pensant-ho bé, no es que es fixi molt en les coses…”

“Vinga, aquesta és la nostre parada”, en Jordi es va aixecar, havien arribat al centre de la ciutat.



Van estar caminant durant uns 15 minuts, no van ni obrir la boca ningú dels dos, en veritat la Mireia tenia bastanta por del que podía passar. Finalment van arribar a la biblioteca local.



“Que fem aqui?” Va preguntar curiosa la Mireia.



“Esperar”.



En aquell moment va passar un cotxe d’alta gamma per davant seu que va parar a una tenda de moda que estava al cantó de la biblioteca.



“Ja està, entrem.” En Jordi va començar a caminar cap a l’interior de la biblioteca, mentre que la Mireia va sentir una forta curiositat per saber qui anava en aquell cotxe.



En aquell moment va sortir una dona ben vestida del cotxe, portava un barret que li tapava la cara, i per aquella raó era irreconeixible.



“Entraràs o que?” Va dir en Jordi posant pressa.



“Vaig.”

Al entrar en Jordi es va dirigir al una sala on posava “club d’informàtica” va entrar i era una sala plena d’ordinadors, es van dirigir cap a una altre porta, pero ara possava “emmagatzematge” i ademés estava tancada amb clau. En Jordi en aquell moment va treure una clau de la butxaca i va obrir la porta. Al entrar era una sala bastant gran, tenia un sofà una televisió, un ordinador, i una paret plana d’armes i de planols.



“Ja trigaveu” va dir una veu femenina desde la foscor, quan es va acostar es va veure que era la mateixa dona d’el cotxe! La Mireia sorpresa va dir, “ Com et canvies de roba tant ràpid? Si quan estavem a la cafeteria portaves roba totalment diferent!”

“Si si, bona tarda abans de res, son petits trucs que una noieta com tu no entendria”, va dir la Núria.



“Passa, que hem de parlar…” Va dir la Núria mirant a la Mireia.