“Aquesta vegada no t'escaparàs Agent 1!” va exclamar en Jordi mentre apuntava amb la pistola.

“Això vas dir l’última vegada, eh Jordi?” va contestar la Mireia mentre corria esquivant les bales.

“Com saps el meu nom, cap de boniato?” va dir el Jordi mentre es despistava. Durant aquell precís instant la Mireia va tirar una granada de fum.

“No deixis de disparar soldat, no veus que ho fa per distreure’t? Tan ingenu ets?” Es va escoltar la veu femenina de la Núria, mentre apareixia d’un carreró dient,” ja et tinc noia! Eh? On està?! Jordi imbècil, ja l’has tornat a deixar escapar!”

“No és culpa meva, no has escoltat que ha dit el meu nom, com dimonis ha descobert el meu nom?”

“I a mi tant me fa! Segur que ho ha dit a sort!”

“No ho he dit a sort! També sé que tu et dius Núria!” Va dir rient la Mireia a la distància.

Seràs maleïda! El seu crit va ressonar a la distància, quan la Mireia ja estava prou lluny per escoltar-la…

La nit era freda, però allà estava la Mireia, al carrer, esperant que la porta de la enfermería s’obrís, mostrant una silueta de cabells llargs, foscos i amb ulleres, la qual va obrir la porta.

“Apa, entra cap a dins, et congelaràs aquí a fora, a més vas ferida…” va dir una veu fina.

“Sí, sí mama…” Va dir la Mireia amb un to sarcàstic a la seva veu.

“Xata, que no sóc la teva mare, sóc la teva germana, no sóc tan vella saps?”

“Sí Claudia…”

“Una altra vegada el mateix, no?” Va dir la Claudia mentre netejava les ferides de la Mireia amb un cotó amb alcohol.

“Tu que creus? Són pesats de nassos aquells dos… M’ha ajudat això de saber els seus noms per distreure’ls, si no no estaria aquí.”

“Noia, no siguis tan pessimista, ets la Agent 1 per alguna cosa, no?”

“Voldràs dir que sóc la Agent 1 perquè sóc la filla del General Mundial i he estat entrenada tota la vida per protegir-lo a ell i a tota la seva paperassa, no?”

“No, ets la Agent 1 per les teves qualitats… Tu estàs molt rondinaire, et falta un novio!”

“De què em parles? No diguis bogeries!”

“Bueno, com que demà tens lliure he pensat en buscar-te una cita.”

“No em diguis que…”

“Exacte! Demà a les 17:30 a “la Cafete”, t’agrada menjar allà així que no hi veig cap inconvenient.”

“És clar que hi ha inconvenients! Es pot saber amb qui m’has buscat una cita?”

“És sorpresa, ja veuràs demà, és un noi molt guapo.”

“T'odio.”

“M’estimes.”

“Ahhh, bona nit” va dir la Mireia mentre tancava la porta.

“Bona nit germaneta! Posa’t guapa per demà eh!”



L’alarma del mòbil sonava per tot arreu, com sempre la cançó de “Purge de Poison” despertava cada matí a la Mireia.

“Odio la meva vida” va dir-se abans d’aixecar-se per anar directa a la dutxa.

Les hores van passar i l’hora de la cita s’acostava. La Mireia estava replantejant-se si anar-hi o no, ja que li feia pena que el pobre noi estigués allà esperant i no arribes ningú.

Quan estava baixant les escales del petit pis on vivia, va rebre un missatge de la seva germana:“No arribis tard eh, que causaràs una mala …” la Mireia no va llegir més i va decidir bloquejar el contacte.

Caminava distreta amb els auriculars posats, escoltant la seva cantant preferida, Marina, quan es va xocar amb algú.

“Vigila per on vas, xavala!”, va dir una dona molt arreglada amb una veu estranyament familiar per a la Mireia.

Va seguir el seu camí fins arribar al seu destí, va seure en una de les taules de l’interior, va avisar al cambrer de la entrada que estava aquí, ja que normalment són aquests qui ajuden a organitzar aquestes trobades.

“Un Chai latte si us plau” va demanar.

En aquell moment un noi amb cabell curt negre va entrar per la porta, devia medir 1,80 com a mínim. Vestia uns pantalons texans negres amb una samarreta blanca i amb ulleres de sol. Al entrar, es va posar a parlar amb el cambrer, el qual li va senyalar la taula on estava la Mireia. Ell va mirar-la amb una cara de fàstic. Tot i això, la Mireia va quedar-se pensant en per què aquella cara li resultava tan familiar, fins que el misteriós noi es va treure les ulleres. No podia ser…

“Què fas tu aquí!?” Van dir la Mireia i el Jordi alhora.

“Jo me'n vaig”, va dir la Mireia.

“Espera! No creguis que jo vinc aquí per ganes, ha sigut la meva companya la que m’ha buscat aquesta cita!”

“Endevino, la noia que l’altre dia va intentar clavar-me una navalla? Núria, oi?”

“En veritat és bona noia, però necessito que em facis un favor. La qüestió és que m’ha posat un local·litzador per algun lloc de la bossa i no puc marxar d’aquest lloc. Si us plau quedem-nos aquí, encara que no parlem i és que si veu que marxo ara em caurà una bona.”

“No, adeu, em caus malament”

“De debò! Coneguem-nos si cal, no sé res de tu, Agent 1”

“Tampoc cal que sàpigues de mi.”

“Vinga va, com que estic generós t'explicaré una mica de la meva vida, però primer seu. Bé, jo sóc un noi càncer, que té 20 anys i que pertany al gran i bondadós clan dels Llangardaixos”