Totes dues es trobaven assegudes, una en enfront de l’altra. La tensió que hi havia es feia evident. La Grace dubtava si explicar a la seva mare el que havia passat amb la persona que l’espiava. Per una banda, creia que havia de fer-ho, ja que necessitava alliberar-se de la càrrega que li suposava mantenir aquell secret, però per l’altra temia que no reaccionés de la millor manera. Fins i tot, que la privés de les visites rutinàries a la tomba del seu pare.



La Grace era conscient que no disposava de cap mena d'informació sobre el subjecte que l'observava, aquests resultaven molt pertorbadors i no sabia exactament la reacció que podria produir en sa mare aquella situació. Sota la pressió i l’angoixa del moment, el seu subconscient es va donar per vençut, i va fer emergir tots els fets passats de les últimes setmanes. El discurs es va fer etern. A mesura que les paraules fluïen de la seva boca, l'expressió facial de la Grace mostrava cada vegada un sentiment més gran de temor i tristor.



La seva mare, consternada per la situació que se li acabava de presentar, només es va fixar en les emocions de ràbia i impotència de la seva filla. Era plenament conscient dels maldecaps que havia hagut de passar durant les últimes setmanes, preguntant-se el motiu d'aquell missatge acompanyat d'un subjecte misteriós dia rere dia. Portada per l'impuls maternal, la seva primera reacció va ser abraçar-la dolçament amb tendresa i malenconia. Val intentar reconfortar-la i li va dir que tot sortiria bé i que no calia portar els fets tan a l'extrem.



Rebaixada la tensió del moment, la Grace finalment va comprendre que no podia afrontar aquella situació sola, necessitava parar-se a pensar i analitzar quina seria la millor forma d'actuar. Fins ara sabia que una persona desconeguda havia assistit d'amagades a les visites rituals de la Grace. A més aquesta persona mostrava una gran connexió o coneixement de la seva família, fet que augmentava encara més les seves sospites i preocupacions. “Podria ser un familiar llunya?”, es preguntava. Seguia sense entendre gaire el context, la carta no els aportava gens d'informació, i si l'única opció que havia tingut la Grace fins al moment havia estat vigilar de prop cada cara i moviment que es presentava a la tomba del seu pare, només els quedava seguir amb el pla original; l'única diferència respecte a situacions anteriors és que ara la Grace ja no estaria sola.



...



A poc a poc, amb el pas dels dies, els aires de malestar s'evaporaven. Totes dues havien restablert un mínim de confiança en la seva relació, la qual es va veure fortament afectada per l'impacte de la mort del pare. Encara que no estiguessin conformes del tot, sabien que almenys podrien comptar l'una amb l'altra.



Les visites periòdiques a la tomba continuaven, els visitants mostraven els seu respecte amb tota mena d'obsequis, com joguines i rams de flors immensos.



Seguidament, la Grace s'encarregava de recollir i endreçar l'entorn del santuari. Es fixaven que, a poc a poc, l'interès tan gran que hi havia hagut en els primers mesos anava en decadència, hi assistien menys persones. El llegendari llegat del seu pare s'anava diluint a poc a poc sota una llosa de marbre, adornada per quatre inscripcions religioses i alguns rams de flors blanques. Ja solament quedava el petit record que alguna vegada havia estat una de les persones més influents d'aquelles velles generacions.



Encara així no es donaven per vençudes; si aquella persona encara tenia la intenció de mostrar qui era, en algun moment o altre hauria d'aparèixer. L'esperança es mantenia, sobretot per la proximitat de la data de naixement del difunt autor. Creien que es podria tractar d'un bon moment per esbrinar qui era la persona que es trobava darrere d'aquest misteri. La data estava marcada, el petit memorial del naixement del seu pare se celebraria una fosca tarda de principis de gener. L’únic inconvenient que hi podia haver eren les condicions meteorològiques. A pesar de la pluja, alguns curiosos es van apropar per mostrar respecte al difunt en el memorial.



La Grace observava atentament cada cara que es mostrava sota la fina cortina de pluja i els paraigües negres, però seguia sense esclarir res. Les circumstàncies van canviar quan una figura alta i fosca es va moure entre la multitud, aquesta es va agenollar davant la tomba mostrant respecte amb una llarga reverència. Tot seguit va deixar caure una petita carta platejada, juntament amb la resta d'obsequis que els visitants havien disposat amb tanta cura al voltant de la làpida. Aquella era la seva oportunitat per esbrinar finalment qui era aquella persona. Va agafar la carta, que deia així:

"No vull una altra cosa a la vida que no siguis tu..." La primera frase li va produir un malestar considerable, però va continuar llegint: "Tu ja em coneixes, m'has vist dues vegades en la vida i les dues van ser amb el teu pare". El sobre contenia una petita bosseta on va trobar una altra moneda, que semblava d'un gran valor.



De sobte, algú li va tocar l'espatlla. Una figura fosca i alta es va mostrar per sobre la Grace. Només s'apreciaven uns ulls clars i brillants. Ella es va preguntar si devia ser ell.