F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Mai va estar tan viu (Eric & Ian)
INS Canigó (Almacelles)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.

->

És clar que parlem del pare de la Grace, una llegenda per a molts. Des de la seva mort sent que li falta una part molt important de la seva vida, és per això que, a pesar del dolor que li genera, cada setmana torna ala seva tomba, perquè té la necessitat de retrobar-se amb ell encara que no sigui en vida.

Aquella setmana va ser diferent per la Grace. Després de recollir obsequis i objectes de tota mena, com era habitual aquelles últimes setmanes, es va fixar en un sobre de color negre. L'estrambòtica carta tenia una mida considerable i estava tancada amb un segell de lacre, la curiositat li punxava els dits. La va obrir, el primer que li va sobtar va ser l’estat d’aquell paper, era una carta groguenca i arrugada, contrastava molt amb la impuresa del segell que la contenia, no obstant això, el missatge estava escrit a mà amb una cal·ligrafia impecable. Sense donar-li més voltes va llegir el missatge:

Per a la Grace.

Després de tant de temps, per fi puc dir el que sento, sense por, alliberat però descol·locat al mateix temps.

Mai m’hauria imaginat tanta bellesa en una persona, la cura amb què tractes tot el que envolta la tomba del teu pare encara em fa tenir-te més respecte. Encara no estic preparat per dir-te qui soc, tot arriba al seu temps.

Fins una altra.

Una moneda antiga seguida del missatge: Això ens uneix més del que t’imagines, tancava el contingut d’aquella misteriosa carta.

Aquest fet va descol·locar la Grace. Qui era? Què volia? Per què ara? I així un seguit de preguntes que no trobaven resposta. Així i tot, el que més la intrigava era que aquell subjecte misteriós l’hagués estat espiant en les seves visites a la tomba del seu pare. Com era possible que no fos capaç de recordar o percebre cap presència en aquell cementeri tan desolat? Presa de la confusió i de la por va marxar en direcció a casa.

El santuari se situava a la zona més allunyada de la ciutat, anomenada “Els Jardins”. Aquesta es caracteritzava pels frondosos boscos de pi negre i la soledat que envoltava aquell vell paisatge. La fosca tarda d’hivern cobria tots els carrers amb una fina capa de boira, apagant a poc a poc la llum d’aquells vells fanals. A mesura que la Grace s’endinsava en aquells indrets la intriga la matava per dintre, no podia treure’s del cap qui era aquell personatge i què significava aquella moneda.

La freda nit li va caure a sobre. La seva mare, preocupada per les accions de la seva filla, li preguntava a on es dirigia cada dissabte a la tarda. La Grace, amb el ressentiment que li provocava parlar del seu pare, li mentia amb qualsevol excusa que si passava pel cap, deixant la conversació a mitges, com tantes vegades havia fet des de la mort del seu pare. Evidentment, no voldria parlar d’un tema com aquest, i menys si havia de mencionar al personatge misteriós que l’observava des de les ombres.

Les setmanes passaven, però la curiositat i intriga no desapareixia. Ja començava a acudir més sovint al cementiri amb l’únic objectiu de descobrir qui era aquell subjecte misteriós. Cada divendres, els aficionats i admiradors del seu pare es reunien per homenatjar-lo amb tots aquells obsequis. La Grace analitzava atentament cada moviment d’aquelles persones, seguidament de revisar quins objectes deixaven, per intentar esbrinar qui era el responsable d’aquella carta.

No obtenia resultats, la rutina continuava, la Grace observava, les persones deixaven els objectes, marxaven i ella ho regirava tot, però mai amb una nova carta o indici d’aquella persona. Una tarda d’aquelles, en retornar a casa, la seva mare l’esperava, sobre la taula s’hi trobava la carta i amb una mirada seria li demanava explicacions. Abatuda per la situació, la Grace es va asseure, i va contestar-li que cada dissabte visitava la tomba del seu pare.
 
Eric & Ian | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]