Aquell missatge em va deixar encara més preocupat. La meva intenció només era gaudir d’uns quants dies a la capital… Si hagués sabut que passaria tot això, m’ho hauria pensat dues vegades abans de posar un peu als carrers de Barcelona.



I és que no m'ho podia creure! El meu estimat fill havia desaparegut davant dels meus nassos! Segurament devia ser el pitjor pare del món (bé, segurament no; ho era). Aquella maleïda conversa amb la xerraire senyora Pepita havia fet que m’oblidés del més important de la meva vida: el petit Ricard.



Sempre em passen aquestes coses. Perdo papers, les claus del cotxe, els bitllets del metro, la llista del supermercat o els horaris de la feina. Però... perdre el meu fill! Mare de Déu Senyor! Estava tan angoixat que no sabia com actuar. Voltava d’una punta a l’altra del parc. Però no hi havia rastre d’en Ricard; ni una sola petjada petita al fang del camí de sorra, ni cap cromo d’aquells de futbolistes que tant li agradaven perdut pel terra… No entenia res.



A més a més, per a acabar-ho d’adobar, el segrestador del meu fill era ni més ni menys que el foll dels missatges anònims. Ja era deplorable que aquesta persona es dediqués a matar persones reals per gust (tot i que en part era culpa meva, crec), però, calia que m’amargués encara més la vida i raptés el meu fill?



–Ricard, Ricard! On ets!– vaig començar a cridar.



Encara que dubtava que em pogués escoltar, cridava com un possés pels voltants del parc a tothom que se’m posava pel camí. Sempre era la mateixa pregunta: “Perdoni, ha vist a un nen sol per aquí?”. I la resposta també es repetia: “No”. No, no i no. Ningú havia vist el meu Ricard. El més sensat hauria estat avisar a la policia. Però això tampoc ho podia fer; l’assassí (ara també segrestador de nens) havia deixat molt clar que si obria la boca més del que tocava, el meu fill en pagaria les conseqüències.



Estava completament abatut, no sabia per on buscar ni què més fer. No hi havia manera de parar les llàgrimes que em brollaven dels ulls. Tot jo era una font en erupció incapaç de controlar aquella situació tan nefasta.

Vaig trucar a la mare, però no em va agafar el telèfon. La vaig tornar a trucar; no va despenjar. A la tercera, tampoc. Per què havia de contestar a un fill preocupat i estressat? Amb la de coses “importants” i “imprescindibles” que havia de fer: Jugar a les cartes amb la veïna del tercer, preparar el dinar (ah, no, que el comprava a la xarcuteria del costat), fer les feines de casa (ah, tampoc, que venia a netejar la senyora Carme cada dia)... On redimonis era i què carai feia que li impedia respondre’m la trucada!



Vaig girar la plaça i ja havia arribat a casa. Pujava les escales de tres en tres. I, és clar, com no podia ser d'altra manera, vaig caure rodolant fins al primer replà.



Quin dia més complet! Només em faltava fer-me una ferida a la cama esquerra. Fins i tot la Lourdes va sortir de casa seva.



–Caram, estàs bé, Víctor?– va dir la meva estimada veïna amb un somriure entre dents (d’aquells que se t’escapen inevitablement quan veus caure algú a terra).



–Sí, sí. No es preocupi, senyora Lourdes. Ja m'estic fent gran.



–Ai, sí… Encara recordo quan pujaves aquestes escales cinc o sis vegades al dia. Grimpaves com una gacela desperta i viva.



Què m’estava dient ara? Que era un mico inútil i vell? Mai he entès a aquesta dona.



–Sí, sí… Apa, adéu!

Amb aquest escuet comiat vaig dirigir-me cap al portal de casa ma mare. Vaig obrir el pany amb les claus (sí, no les havia perdut) i vaig entrar ràpidament al rebedor.

–Mama! Ja soc a aquí. On eres? Per què no m’has agafat les trucades? Has vist a en Ricard?

Silenci. L’única resposta que vaig obtindre va ser un silenci hostil. No veia la meva mare per enlloc. Vaig buscar-la escales amunt, escales avall. Però no hi havia ni rastre d’ella, ni d’en Ricard, ni de cap trista ànima en pena rondant pels passadissos de la casa.



Fantàstic, ara no només havia perdut al meu fill sinó que també la meva mare s’havia esfumat. El dia no podia empitjorar més.



En el moment menys pensat, però, una notificació. Vaig empal·lidir. Era un nou missatge de la simpàtica persona anònima assassina de personatges (o de persones reals que en portaven els noms, més aviat) i segrestadora d’infants: “Has fet bé de no trucar a la policia. Hauria estat una pena haver d’apagar el somriure tan bonic que té el teu fill. Continua així i ja veuràs com ens entendrem. P.D. Tot ho faig pel teu bé, ja ho saps.”



I un rave que ho feia pel meu bé! Què s’havia cregut. Aquesta persona tenia una percepció molt diferent del bé. Matar a persones i raptar a nens no eren actes gaire benèvols. I a sobre s’excusava dient que tot era pel meu bé!



De cop una idea em va venir a la ment. Des d’un primer moment, aquesta persona psicòpata (sí, psicòpata) s’havia dedicat a eliminar (tal i com deia ella) a cada un dels odiosos personatges dels meus llibres. La Dora Bonnín, en Maurici Tamato… Ambdós eren els antagonistes dels relats. La psicòpata semblava disposada a esborrar del mapa a tothom que em pogués malferir d’alguna manera (cosa que era impossible, ja que eren personatges ficticis, però bé, continuem). Seguint aquesta lògica, només hi havia una manera de desempallegar-me d’aquest malson: L’escriptura.



Vaig pujar escales amunt cap a la meva habitació i vaig obrir un nou document de Word al portàtil. “L’assassí de personatges literaris” hi vaig escriure a dalt de tot. Ja estava, tenia un pla. Si escrivia un relat sobre l'assassí, aquest amb sort es donaria per al·ludit, tindria compassió de la meva situació i, seguint el seu mètode d’assassinats de personatges, es mataria.



Tan bon punt vaig acabar el relat, el so del telèfon va inundar la casa. Una suor freda em va recórrer l’esquena. Ara l’assassí psicòpata no tan sols es dedicava a enviar-me missatges, sinó que a més a més em trucava. També era un interrogant com havia aconseguit el número de telèfon de casa ma mare, però ara poc m’importava. Vaig despenjar-lo de seguida:

–Què més vols? Ja he fet tot el que has volgut, deixa’m en pau! On és en Ricard?

Però en comptes de sentir una veu amenaçadora, a l’altra banda del telèfon va ressonar una veueta fina i tendra.



–Víctor, ets tu? Soc la Míriam. Em recordes?

Això era el que menys m’hauria esperat en tot el món. Qui em parlava era la Míriam, la noia de la que vaig estar enamorat quan era un vailet de quinze anys. No podia ser que ella fos l’assassina.



–Míriam, no pots ser tu. On tens a en Ricard? Torna-me’l!– M’estava posant molt nerviós, la sang em bullia per tot el cos.



–Com? Quin Ricard? De què parles, Víctor? Soc la Míriam… Trucava per dir-te que estic al teu carrer. Ahir et vaig veure al tren i et volia saludar, res més. Fa molt temps que no sé res de tu...

Així que la persona misteriosa del tren era ella. Els músculs se’m van destensar i l’aire va tornar a filtrar-se pels meus pulmons amb normalitat.



–Ah, d’acord Míriam, ara baixo. Però abans de fer-ho, deixa’m assegurar-me que no estic equivocat… Per què els missatges?

–De quins missatges em parles, Víctor? Estàs ben estrany.



Efectivament (i per sort), la Míriam no era l’assassina.



–Res, res, ara vinc.



Després de la retrobada amb la Míriam (l’única bona sorpresa de tot el dia), vaig tornar a caminar cap al replà de casa. Quan vaig arribar a la porta del pis, però, va arribar el problema de sempre: Havia perdut les claus! (Ja us ho dic, soc un maleït desastre; crec que el millor seria tenir una quota VIP amb el serraller). Vaig provar de tocar el timbre (per a veure si, amb sort, ma mare ja havia tornat), però, com era d’esperar, la porta no es va obrir. No se sentia res més enllà d’una forta música de “pasodoble” que es deixava entreveure i d’un “Oleeee!” Semblava la veu d’un nen. Era en Ricard?

Com que la mare no em contestava, vaig picar de pressa a casa de la senyora Pilar.



–Escolti’m, Pilar, li pot dir a la meva mare pel pati de llums que obri la porta?– Era la típica pregunta d'un ximple sense claus a la porta de casa seva. Només tenia més ganes de plorar.

La senyora Pilar (meravellosa veïna de tota la vida) em va obrir la porta de casa seva dient-me:

–Estàs bé? Et veig una mica alterat, estàs suant. Has pujat les escales de pressa i de tres en tres? (Em coneixia des que era un nin i, per tant, també sabia les meves manies).



–Sí. Tinc el cap com un timbal, Pilar. I començo a fer-me gran i em descuido coses. Tornant al que necessito: Suposo que ma mare haurà sortit a comprar o a passejar amb el bon dia que fa. I no està a casa, pel que veig.

–Va, va, no t'entretinguis més. Entra i salta per la valla del meu jardí. Vigila no et facis mal. Jo intento donar-te un cop de mà.



–Gràcies, Pilar!

Un cop saltada la valla, no sabeu a qui em vaig trobar vestit amb un pantaló ajustat i una camisa blanca al menjador de casa. Sí, heu encertat. Era en Ricard.



–Hola, papa! Si que has trigat en arribar. On eres? Per què no has vingut abans? T’he estat esperant per jugar i ballar amb la iaia!

Jo no podia deixar de plorar i d’abraçar-lo com si ho hi hagués demà. No escoltava res. Només m’importava tenir el meu fill entre els braços i saber que es trobava bé. El dia havia sigut ben surrealista.



–Fill, quan fa que ets aquí? T’he estat buscant tot el dia.



–He estat amb la iaia. M’ha comprat un gelat molt bo, de xocolata!

–Ah, sí? Que bé, noiet!– En Ricard estava bé i per a mi, això era el més important. El malson s’havia acabat–. I dius que la iaia és aquí, oi?

–Sí, ha pujat a dalt.



Vaig deixar-lo jugant al saló i vaig marxar escales amunt. Necessitava una abraçada de la meva mare. De petit sempre em donava un petó i una abraçada de bona nit, i això, per mi, era un luxe i una sort. Un petó i una abraçada d’una mare és el millor que pots tenir. Avui, més que mai, necessitava sentir-me estimat. Sense canviar-me de roba i amb l’entusiasme de trobar-me amb la meva estimada mare, vaig sortir corrents de l’habitació. No sentia cap soroll i no sabia on la podia trobar.



–Mare, mare, estimada mare! On ets? Segur que ja estàs posant el nas a la meva habitació, ho sé. (O això pensava jo).



En obrir la porta de l’habitació, una ombra es dibuixava al terra. Una taca de color vermell sobresortia entre el sòl negre. Aquella faldilla… No, no, no podia ser. No reaccionava. Em vaig quedar pàl·lid de cop. La figura inerta de la meva mare es trobava estesa al terra.



Però la meva mare havia fet un últim detall abans de morir. Al portàtil ja no hi deia “L’assassí de personatges literaris”. Ara, el títol en lletres majúscules i negreta havia quedat substituït per un de nou: “L’assassina de personatges literaris”. Al costat, posava el següent: “Jo, mare de Víctor Tilla”.