No m'ho podia creure! Per què m’havien de passar a mi aquestes coses? Jo, que sempre he estat un home tranquil, incapaç de fer mal a una mosca... No ho sé, potser havia fet alguna malifeta en un altre món i no me n’enrecordava.



Certament, no sabia com fer front a aquella situació i no entenia res del que estava passant. Els batecs del meu cor se succeïen a una velocitat exagerada; la suor freda em queia per la cara descontroladament, com si no hi hagués demà. I és que, amb aquesta notícia al cap, era impossible dormir.

Al llit, no podia parar de moure’m sota els llençols humits. “Mereixia el que li ha passat”. Les cames em tremolaven i la respiració s’intensificava cada cop més. Algú havia assassinat a una dona; una persona de carn i ossos havia mort per culpa dels meus llibres. Incapaç d’adormir-me, no se’m va ocórrer cap altra cosa que aixecar-me del llit, posar-me les sabatilles vermelles, agafar els auriculars que em regalà la mare pel meu quinzè aniversari (sí, diguem que no eren gaire moderns) i posar-me a ballar. Sonava Dancing In the Dark; Bruce Springsteen, com no podia ser d’altra manera. Aquesta cançó sempre em dona molta energia i ha estat a prop meu en els moments més difícils.



Semblava que la cosa anava força bé. De cop, es va encendre el llum.

—Però fill, què fas fent aquest xivarri a les dues de la matinada?

(Vaja, els auriculars no funcionaven. Fantàstic, ja havia despertat a tot el veïnat.)

—Ostres, mare, quin ensurt m'has donat! Què fas aquí? Encara estàs desperta?

—No podia dormir perquè demà haig de fer moltes coses. Les estic planificant.



—Ah… sí, sí… té molt de sentit— Ma mare i les seves llistes. I, clar, com que no havia tingut tot el dia per pensar-hi havia de fer-ho a les dues de la matinada—. Estic pensant que… Mare, no hauràs sentit per casualitat la notícia de la mort d'una dona per la televisió? Potser el nom de Dora Bonnín et sona?

—Ah, però ha mort una dona? I què li ha passat? D'on era? Era molt jove? Pobra dona! I ha sortit a les notícies, dius? Doncs no, avui només han posat l’anunci de la Grossa…

No estava per interrogatoris a aquelles hores de la matinada. M’estava posant nerviós, així que vaig decidir tallar la conversa.

—Res, mare, res. Tot està bé. Me’n vaig a dormir. Bona nit.



I la nit no va millorar gaire. Tot i la cançó, no vaig poder agafar el son. Vaig estar buscant incansablement alguna notícia sobre la mort d’aquella dona. Però els resultats no van ser els esperats. I al cap de res, la llum del Sol ja es filtrava per la finestra. Era el gran dia. Feia temps que l’esperava. Em vaig aixecar molt eufòric i excitat. Ma mare (com sempre, pesada) em va preguntar:

—On vas tan aviat, fill?

—A veure en Ricard, mare! Ahir t'ho vaig dir (sí, vaig contestar-li una mica malament, però és que tenia ganes de marxar).

—Però, tan d'hora has de marxar?— va respondre estranyada.

—És que vull aprofitar el màxim el dia amb el nen, ja que no el veig gaire.

Odiava les insistents preguntes de ma mare, m’irritaven per dins. La mare s’està fent gran i m’haig d’acostumar al fet que pregunti tant (ai, la vida).



I no vaig tenir temps de sortir de casa que ja em vaig trobar un altre impediment: Els meus “encantadors” veïns.

—Bon dia, Tilla— va dir-me la Carme, amb la seva veu desagradable—. Caram quina festa la d’avui a la nit, no?

Ja hi tornàvem a ser: Sempre fent queixes a tort i a dret (tot i que he d’admetre que escoltar música a les dues de la matinada era molest per a tothom).

—Bon dia Carme… Antoni. Perdoneu les molèsties d’ahir a la nit, no tornarà a passar. Dit això, tinc pressa. Passi-ho bé.

Però semblava que estaven capficats a no deixar-me en pau. Ara era l’Antoni el que intervenia:

—Com va la feina? Problemes de paper en blanc?

Ja ho veieu: Tot un cavaller, el meu veí.

Li anava a respondre, però tampoc és que em deixés temps.

—Fa poc vas publicar una altra novel·la, no?— Se’m va apropar massa, com si fóssim de confiança— T’haig de confessar que encara no me l’he llegida (com si n’hagués llegida alguna).

—Sí, però cap superarà el primer —va continuar la Carme—. Tot un èxit aquell…

—Vols dir? A mi em queia fatal el… Com es deia? Començava per ema…

—El Maurici Tamato deus voler dir— el vaig tallar ràpid. Ja no podia més—. Tinc pressa, que vagi bé, adéu.



Vaig sortir del pis i al cap de deu minuts, ja era a l’andana de Fontana, concretament a la línia 4. L'andana de tren… Tot va començar aquí, amb el fatídic diari d'aquell senyor. No em quadrava res. Com havia pogut veure aquella notícia justament allà i després ja no la trobava enlloc més. L’havia posat expressament l’assassí?

Quan vaig entrar al vagó, vaig seure en un seient i em vaig posar la meva playlist preferida dels anys 80. Hi va haver un moment en què vaig alçar el cap i vaig veure que algú m’estava intimidant amb la mirada. Tenia por. Primer no li vaig donar gaire importància (total, aquells dies estaven sent molt caòtics). Però després d’exactament 4 minuts i 36 segons (sí, soc un controlador del temps), aquella persona seguia mirant-me fixament. Vaig decidir baixar una parada abans. Em sentia alliberat, però no li parava de donar voltes sobre el perquè em mirava d’aquella manera estranya.

Ja eren les 9:04 quan vaig arribar al meu destí. Vaig pujar amb l’ascensor (que fa un soroll esgarrifós) i a l’arribar al sisè pis, vaig picar el timbre de la porta número cinc.

Als cinc segons, la porta s’obrí.

—Papa!

No vaig tenir temps per a reaccionar que en Ricard ja se m’havia llençat als braços. Ens vam fondre en una abraçada profunda i tendre que va durar minuts. Després, sabeu què vaig fer? El vaig petonejar per tota la cara.



El nen molt il·lusionat m’explicava què feia a l’escola, a natació, a classes de guitarra… Aquell matí de diumenge en ple mes de maig havia de ser esplèndid. Va agafar la seva pilota de futbol del Barça i vam anar a un parc a fer quatre passades.



—Caram tu, no esperava trobar-te aquí, Tilla— em digué una veu ronca que no vaig saber reconèixer—. I portes el petit xiquet! Guaita, quin noiet més guapo que tens; ja ho diuen que els testos s’assemblen a les olles.

És curiós que la veu misteriosa afirmés allò amb tanta convicció, perquè en Ricard té tant de mi com jo d’en Johnny Depp. Però totes aquestes exageracions eren completament normals si la senyora Pepita era qui les recitava.



—Bon dia senyora Pepita! Quant de temps!

—Sí, noi, feia una eternitat que no et veia. Com et va tot, rei?

—Doncs porto uns dies molt atabalat, si et soc sincer.

—I la feina?

—No millora gaire.

—Càsum déna, noi! Però si cada llibre que escrius és millor que l’anterior, per favor! Per cert, tens les portes obertes de casa meva per venir a buscar uns quants caramels de xocolata que tan t’agraden.

—Sí, d’acord. Quan tingui un forat, m’hi passo. Gràcies i passi un bon dia, senyora Pepita!



Al moment, vaig tombar el cap tot dirigint la mirada a la zona de les porteries, on en Ricard estava jugant. Però al terra només hi vaig veure la pilota. El meu fill no hi era.



No vaig tenir temps ni d’agobiar-me que ja havia rebut un altre correu: “Quin fill més preciós tens”. Altre cop els batecs del meu cor s’acceleraven. L’assassí estava parlant del meu fill. “Seria una pena que una boca que parlés quan no toca fes callar al petit nen de manera permanent”. No era pas casualitat que el meu fill hagués desaparegut, ans el contrari; m’estaven amenaçant i la seva vida perillava. Però el missatge no s’acabava aquí: “P.D. Et confirmo que ja he eliminat un altre dels objectius que tinc proposats. No pateixis més per en Maurici Tamato, ja no et tornarà a molestar. Mai més”.