CAPÍTOL 3: LA VERITAT



El text m’havia deixat glaçat. El cor se m’accelerava a mesura que anava passant les línies. Llegir allò em va causar el mateix efecte que si llegís la meva pròpia sentència de mort. Ens estaven manipulant, tant el govern com aquells que ara ens tenien atrapats. I ni més ni menys que fent-nos provar un seu experiment que ens havia de tornar immortals. Allò era de pel·lícula. En aquell instant vaig prendre una decisió. No podia permetre que fessin res més. Agafaria en Joan i marxaria d’aquell lloc maleït al més aviat possible. No permetria que toquessin un pèl al meu fill. Notava com la fúria s’anava apoderant de mi. Creixia com l’espuma, començava a dominar-me i notava com perdia el control de la meva ment. No ho podia permetre. Havia d’actuar amb intel·ligència i aconseguir sortir d’allà per anar tan lluny com pogués. Vaig plegar el paper amb cura i vaig posar-me’l dins la butxaca dels texans. Vaig donar una última ullada a l’habitació i vaig sortir al passadís. Estava il·luminat amb unes làmpades que donaven un toc luxós. Hi havia una filera d’habitacions tant a la dreta com a l’esquerra. Uns metres més endavant hi havia una sala d’on en sortien diferents passadissos. Era enorme. Mentre pensava que la millor opció seria anar a un d’aquests passadissos una porta propera es va obrir i en va sortir la dona d’abans. Es va quedar molt sorpresa en veure’m i no va reaccionar prou de pressa. Vaig fer dues gambades fins a ella i vaig tapar-li la boca abans no donés cap senyal. Havia d’actuar amb precaució. Vaig improvisar una mordassa amb venes i esparadrap i vaig lligar-la. No podia perdre més temps, però la dona va començar a fer-me senyals i sons que no semblaven que fossin per forcejar i escapar-se, sinó per cridar l’atenció i dir-me alguna cosa. Vaig decidir que m’arriscaria a deixar-la parlar, però ben a punt per si era una tècnica per alertar als seus companys.



-Calla, et trauré la mordassa, però si veig que m’enganyes, no tindré més remei que deixar-te inconscient -vaig dir intentant semblar autoritari, tot i tenir totes les de perdre.



Va assentir frenèticament i em va acabar de convèncer. En “alliberar-la” es va afanyar a explicar:



-Gràcies. No et penediràs d’això que has fet. El meu nom és Elionor. Escolta el que farem. Porto un temps en desacord amb els ideals dels meus superiors, i he decidit ajudar-te. Et puc portar fins on és el teu fill i a sortir d’aquí. Però a canvi tu t’hauràs d’esperar i ajudar-me també a agafar alguns materials i documents perquè pugui continuar amb els projectes que estem duent a terme aquí- va dir amb una veu sincera.



Estava tan desesperat que en aquell moment hagués fet qualsevol cosa per a rebre aquella ajuda. Agafar els seus materials seria un entrebanc sens dubte, però era l'única opció que tenia.



-D’acord. Em sembla bé. Si realment em vols ajudar, em faràs un gran favor, però espero que no t’aprofitis de mi, estaré a l’aguait- vaig dir amenaçador.



-No t’enganyo. Si col·laborem mútuament tindrem més opcions.



Vam sortir de la sala per anar al passadís que ara ja m’era conegut.



Va guiar-me fins a la saleta, on hi havia l’encreuament de passadissos, i va tirar pel de la dreta. Vam avançar uns metres i es va aturar abans de continuar.



-En aquesta sala es troba en Joan. Probablement hi haurà un doctor que s’encarrega d’ell, igual que feia jo amb tu. No crec que ens porti problemes. Obrirem la porta de cop, i ens tirarem sobre seu, el més important és que no doni l’alerta. A l’habitació hi ha un envàs amb cloroform. Mentre tu el retens jo intentaré adormir-lo. Alguna pregunta? -va dir parlant molt de pressa. Vaig negar amb el cap.- Doncs va, a la de tres: Una, dues i … Tres!



Vaig obrir la porta d’una estrebada i vam entrar a l’habitació. Hi havia un home al costat d’un llit on hi havia en Joan. La meva aliada no s’equivocava. Vam anar ràpidament cap a ell. El vaig subjectar amb força mentre ella va agafar el cloroform per adormir al doctor.



-Què coi? Elionor… -només va tenir temps de dir abans de caure com un sac de patates i deixar de ser una molèstia.



- Un menys. Anem per feina -va dir l’Elionor amb energia. Ens vam acostar a en Joan. El vam sacsejar i vam provar totes les maneres, però el nen no es movia. Respirava i el cor bategava, per tant no estava mort.



-Tranquil, és normal. Probablement és un dels efectes de l'anàlisi que estem duent a terme. En unes hores li haurà passat. Mentrestant l’haurem de carregar nosaltres si volem escapar d’aquí.



No acabava d’agradar-me l’estat d’en Joan i la idea d’haver-nos-el d’emportar així, però no hi havia altre remei. Vaig sortir de la sala amb en Joan a coll mentre seguia la doctora.



-T’explico- va començar a dir l’Elionor -aquest edifici com hauràs pogut comprovar és molt gran. Doncs que sàpigues que el que has vist no és res. Això és la seu principal de l’empresa Mykonos. Aquí hi ha des de laboratoris fins a magatzems, passant per oficines, zones de construcció o fins i tot per habitatges. Teòricament és una empresa farmacèutica. A la pràctica és una multinacional secreta que es dedica a controlar i manipular la societat. Com ja t’he explicat últimament estic en desacord amb l’empresa. Aquesta és la seu principal d’Europa. Ara ens trobem als afores de Vandellòs, en una muntanya perforada per mantenir en secret la seva ubicació. A la part exterior només es veu l’empresa farmacèutica. És de tan alt secret que ni els veïns i autoritats saben el que realment s’hi amaga. I per altra banda, una vegada entres en l’empresa, no pots deixar-ho mai més. Aquest és un dels motius pels quals m’escapo també amb tu.



-És realment esfereïdor… -vaig dir molt sorprès per aquelles revelacions.- Ara la pregunta és, com sortirem d’aquí?



-L’única manera per poder sortir és evitar passar per diversos punts on es concentra la seguretat.



Vam recórrer l’edifici de dalt a baix per intentar arribar a la zona dels garatges sense ser vistos, on podríem sortir de la seu amb algun vehicle i poder marxar ràpidament.



Tot just començar, dos vigilants es van apropar en sentir soroll. Vam sentir que venien i els vam poder agafar per desprevinguts. Gràcies al cloroform van deixar de ser un perill. Vam anar recollint de diferents llocs tot el que l’Elionor va considerar imprescindible si no havia de tornar mai més.



De tant en tant sentíem gent i ens apartàvem del camí o entràvem dins alguna habitació per evitar trobar-nos. Hi va haver un moment que va sortir una dona d’una sala. Ens va agafar per desprevinguts i ens va veure. Es coneixia amb l’Elionor i quan em va reconèixer va començar a lligar caps, una companya estava intentat fugir amb els subjectes als quals s’havien de fer les proves! Va intentar defensar-se, però en veure que la guanyàvem numèricament, va acabar fugint. Vam intentar atrapar-la, però amb en Joan i amb la por de trobar-nos més gent vam acabar desistint. Ara teníem un altre inconvenient. Si donava l’alarma, ens vindrien tots els guardes a sobre. Faltava poc per arribar al garatge. A partir d’aquell moment vam fer tot el que ens faltava de recorregut esprintant, perquè sinó les opcions cada vegada serien menors.



Estàvem ja als últims metres abans de la sortida quan va passar el que feia estona que prevèiem. De la nostra esquena vam començar a sentir diverses veus i passes. Algú va cridar:



-Alto! Un pas més i disparo!



No ens podíem aturar o les conseqüències serien encara pitjors. Vaig fer-li entendre amb la mirada a l’Elionor i va assentir, tot i que gens convençuda. Vam fer veure que ens aturàvem, i quan vam notar que es relaxaven vaig fer un crit i vam arrencar a córrer. Al cap de pocs segons, vaig notar un dolor agut a l’esquena. Dos dels guardes no havien dubtat en disparar i m’havien encertat a l’espatlla i a la zona del diafragma. No em podia moure. El dolor s’anava fent més i més insuportable. Em pensava que estava als últims instants de vida. Però de sobte, el dolor va marxar. La “Prova de la Immortalitat” havia fet efecte i va agafar-nos per sorpresa a tots. Per sort, jo vaig reaccionar més de pressa que ells. Havia dit a l’Elionor que continués avançant amb en Joan. Seria qüestió de trobar-los, no podien estar massa lluny. Vaig córrer tan de pressa com les cames em van permetre sense mirar enrere ni una sola vegada fins que vaig arribar als garatges. Hi havia un guarda estès a terra. Havien passat per allà. Eren dins d’un 4 x 4 a punt d’arrencar.



-Puja, corre! -em va ordenar l’Elionor- Aguanta ben fort en Joan.



Em vaig afanyar a pujar. Per sort, encara tenia les claus de l’edifici i amb un comandament va obrir el portal que esguardava el garatge. Es va afanyar a tancar ràpidament per guanyar uns valuosos segons als nostres perseguidors. Algunes persones van intentar aturar-nos. Ningú es va atrevir a interposar-se enmig del nostre camí. Vam sortir del recinte a tota pastilla fins a arribar a un camí de terra que anava a la carretera principal asfaltada.



-Ens hem escapat pels pèls. Si afluixo una mica, d’aquí res els tindrem a sobre. L’únic lloc que se m’acudeix on podem estar segurs és a l’antiga casa dels meus pares, que van morir fa anys, a Móra d’Ebre, a poc més de vint minuts d’aquí. Si mantenim aquest ritme no crec que ens atrapin. Per cert, m’ha semblat que et disparaven, com has aconseguit arribar fins a nosaltres?!! -va dir-me mentre conduïa a tota velocitat.



-No ho sé. Ha sigut tot molt confús. He notat un dolor indescriptible fins que de sobte ha desaparegut. No sé què em van injectar, però sens dubte, aquesta vegada m’ha salvat la vida.



Tal com havien dit els pronòstics de l’Elionor en vint minuts, de fet en menys donada l’alta velocitat que anàvem, vam arribar a la capital de Ribera d’Ebre. No vam arribar a veure els nostres perseguidors en cap moment.



Vam anar fins a una casa al costat de l’Ebre. L’esplendor que devia haver tingut temps enrere ara quedava regalada a l’abandonament. L’Elionor va entrar el cotxe en un cobert de la casa i va tancar el portal. Va fer un profund sospir i es va posar a plorar. Encara era una pràcticament desconeguda per a mi, però em sentia exactament igual i necessitava consol, per tant vaig decidir abraçar-la, al principi amb timidesa i al final amb més força. Un nou sentiment començava a néixer dins meu.



Vam sentir un helicòpter proper sobrevolant. Pocs sabrien el motiu de per què aquell artefacte estava sobre la tranquil·la vila de Móra d’Ebre. En aquell moment no ens va preocupar massa. Estàvem fora de perill.



-I ara què?- vaig dir jo.



-Doncs cal fer un pla. No sabem qui ens pot ajudar. Espera, tinc una amiga, la Roser, companya de la universitat, que treballa de periodista a l’Ara. Si aconseguim contactar amb ella i explicar-li tot, potser serà l’única manera fer-se públic i nosaltres poder alliberar-nos.



Vam poder contactar amb la Roser i va accedir a venir a Móra d’Ebre sense fer preguntes.



Al voltant de les onze de la nit va arribar i li vàrem poder explicar tota la veritat del que havia succeït.



La nostra tasca havia acabat. Havíem contribuït en tot el possible. Ara només quedava esperar i veure com es solucionava tot.



Una setmana després:

L’Elionor havia estat investigant i havia trobat un possible antídot per repel·lir les substàncies que ens havien injectat a mi i a en Joan. Amb una mica de sort aconseguiria que fes efecte. La “Prova de la Immortalitat” quedaria només en l’àmbit psicològic turmentant-nos fins al final de les nostres vides, però físicament tornaríem a ser els mateixos.



La Roser va poder verificar la nostra informació i el diari va accedir a publicar i denunciar el Govern i les seves males maneres.



Durant els dies següents es van desvelar moltes de les veritats que ocultaven els governants del país, i que compartien amb altres autoritats de tot el món. Ideaven una substància que els faria immortals. Tenien a més d’això, molts d’altres projectes d’alt secret per poder governar el món de forma unànime i sense riscos. Molts governs dels principals països europeus i asiàtics van ser descoberts i es van dissoldre. Les autoritats que encara quedaven es van fer càrrec de la situació i van aconseguir parar qualsevol intent de rebel·lió.



El destí ens havia triat als Moreno Bonnín per suportar sobre les nostres dèbils espatlles, la incapacitat dels més poderosos de gestionar el poder. La Dora no va poder suportar aquesta pesada càrrega i ens va deixar quan encara tenia tota la vida al davant. Quan la vida ja no em podia portar més desgràcies, vaig canviar de paper. Vaig passar de ser la víctima, a ser l’heroi secret, juntament amb la que ara és la meva muller, l’Elionor Sánchez, desvelant així un dels secrets més ben guardats de la societat actual.



Soc Jordi Moreno Castany, escriptor frustrat, i aquesta és la meva darrera voluntat, per això he escrit aquest llibre que acabes de llegir. Vull que tu que encara tens la vida al davant, siguis capaç d’aprendre dels meus errors, i facis un futur millor per a la humanitat. I recorda, l’essència de tot sempre recau en la veritat.



FI DEL TERCER I ÚLTIM CAPÍTOL, LA VERITAT