CAPÍTOL 2: JOAN



Els fets ocorreguts traspassaven ja la fina línia que separava la realitat de la ficció. Però la vida encara em tenia més sorpreses preparades per aquell dia surrealista. La desaparició d’en Joan va ser un altre cop molt dur.



Vaig tornar al pis de baix, amb tots els altres i vaig dir a en Manu si podíem parlar un moment. Li vaig ensenyar la nota i li vaig explicar el que havia passat. Se li va quedar una expressió de desconcert gravada al rostre durant uns segons que van semblar eterns. Estava impotent, no entenia com podia haver passat, fins feia un moment el nen era allà, per tant el devien haver segrestat feia poc.

Vam haver d’acomiadar tots els que encara estaven a la sala d’estar, enmig de profunds laments. No vam explicar que en Joan havia desaparegut, no volíem preocupar més a tothom, allò ja havia passat a ser un assumpte personal. Vaig fer una trucada als Mossos d’Esquadra. Es van presentar 10 minuts més tard. Hi havia ja unitats buscant pels voltants, tot i que creien que a aquelles hores ja no hi havia res a fer. Dos agents van entrar a escorcollar l'habitatge. Van estar aproximadament un quart d’hora registrant tot el pis superior. L’única pista que van trobar va ser la finestra de l’habitació d’en Joan, forçada des de fora i el llit desfet. Això refermava encara més la idea que en Joan havia estat segrestat, i que el culpable havia entrat i sortit sense ser advertit enfilant-se a la teulada i obrint la finestra.



Vam comentar als policies també la nota que havia trobat sobre el llit, on deia que havia de ser a dos quarts de dues al Port de Tarragona. Els agents no els va fer gens de gràcia aquesta nota, però em van dir que així almenys tindríem alguna pista. Vam quedar que ells continuarien investigant i que a la nit, ells serien els que en mode d’incògnit, m’acompanyarien al port. Vam estar una bona estona en silenci reflexionant els pares de la Dora i jo asseguts al sofà amb la vista clavada en la paret blanca. Ens sentíem impotents. Volíem fer alguna cosa però no podíem. Els forenses estaven fent l’autòpsia al cos de la Dora i no podíem fer res per ella. Pel que fa a en Joan, tot just eren les 6 de la tarda. Faltaven més de 7 hores per la cita.



-Me'n vaig a fer un passeig. Necessito airejar-me i ordenar les idees -vaig anunciar a en Manu i a la Rosa.



-Tingues molt de compte fill -va dir amb prudència la Rosa.- Ja hem tingut prou desgràcies avui.



-Tranquils, a plena llum del dia no em pot passar res -vaig dir intentant sonar convençut i segur, en contra del que realment sentia.



Vaig començar a caminar sense rumb per la ciutat. Feia temps que no passejava per Tarragona. Les cames em van portar directament a Rambla Nova, d’on en tenia molt bons records. Semblava ahir, aquella tarda d’estiu en què vam anar per primera vegada sols amb la Dora i vam prendre aquell cafè que va fer començar la nostra relació, en un bar d’allà mateix. M’inundaven les emocions cada vegada que m’acostava a aquell lloc, i em sentia reconfortat recordant aquell formigueig que sentia a la panxa quan ens vam fer aquell primer petó, sense preocupar-nos per la gent que ens envoltava.



Aquell dia tampoc era diferent. Totes aquestes emocions em van arribar. Però enmig de la felicitat s’havien instal·lat uns nous sentiments de nostàlgia, dolor i sobretot, sense arribar a entendre perquè, culpabilitat en la mort d’aquella noia a qui havia arribat a estimar amb bogeria.



Tenia el cap a punt d’explotar i amb prou feines era capaç de reprimir les llàgrimes.



De sobte, un pressentiment em va fer canviar la direcció del meu rumb. L’instint em va portar al port.



Vaig anar doncs, fins al lloc on tenia la cita aquella nit. En aquella època de l’any, a l’hivern, el port estava poc transitat. Hi havia uns vaixells de mercaderies descarregant al primer moll. També vaig veure uns pesquers que ja tornaven de la jornada a mar. Vaig seguir caminant fins a la zona on s’aparcaven els iots privats, llanxes i altres vaixells de caràcter turístic.



De sobte, em vaig adonar que no hi havia ningú pels voltants. Com abans havia tingut un pressentiment que si anava al port, resoldria algun misteri, ara en tenia un que em deia que n’havia de marxar. I el més ràpid millor.





Dos encaputxats van sortir de sobte de l’interior d’un iot proper i van córrer per atrapar-me. Intentar escapar-se va ser inútil. Em van agafar de seguida i qualsevol resistència que vaig oposar va ser en va.



Em van empènyer cap al vaixell mentre grunyien alguns mots incomprensibles. Allà em van tancar en una de les múltiples cabines que hi havia a l’interior del luxós iot. La meva mala sort aquell dia semblava no acabar, i ja no vaig ni intentar escapar-me o demanar ajuda. No em quedaven forces. Però m’esperava una altra sorpresa. En Joan era allà.



Estava arraulit al mig del llit, amb els ulls humitejats. Jo també vaig emocionar-me en veure’l. Inconscientment li va sortir un mot dels llavis:



-Papa? -va dir amb un fil de veu.



-Joan -només vaig ser capaç de dir abans de córrer a abraçar el meu fill.



El petit moment de felicitat va durar ben poc. De sobte, van entrar diverses persones. L’últim que recordo és que em van agafar i una dona em va clavar una agulla al braç esquerre. Vaig sentir una petita fiblada de dolor i em vaig adormir.



Em trobava a una llitera del que semblava un hospital, però on jo era l’únic pacient. No veia en Joan enlloc. No em podia aixecar. Alguna força estranya m’immobilitzava. La mateixa dona que abans m’havia clavat l’agulla m’estava observant.



-Veig que ja estàs despert -va dir-me parlant en espanyol i amb un accent molt peculiar.- Et recomano que relaxis el cos i la ment, és el millor per tu i per nosaltres.



-Qui sou vosaltres? -vaig esclatar.- Què li heu fet a la meva dona? On està el meu fill? Què voleu de nosaltres?!!!



-T’asseguro que em sap greu tot el que està passant. Pel que fa al teu fill està passant les mateixes proves que tu, no corre perill. No et puc contestar res més. És confidencial. -va dir ben calmada, contrastant amb la manera com li havia parlat jo.



Va donar-me una última ullada i va sortir per la porta. Alguna cosa em deia que realment sí que em podia moure. Vaig intentar centrar tota la meva ment i els meus esforços en aconseguir desmobilitzar el cos. Vaig notar una estrebada i vaig tornar a estar altre cop immòbil. Després d'uns quants intents vaig aconseguir desbloquejar una part del cos. Vaig anar progressant fins que em vaig poder alçar del llit. Amb la força de la ment i la voluntat ho havia aconseguit.



En observar el meu voltant em vaig adonar que en un petit escriptori hi havia una fitxa tècnica. Vaig pensar que potser em resoldria alguns dubtes.



A la fitxa ficava el següent:



Dora Bonnín, Jordi Moreno i Joan Moreno. Subjectes que es creu que les forces secretes del govern han escollit per l’anomenada “Prova de la Immortalitat”. Els nostres espies han confirmat que el govern ha ideat una substància, formada per elements d’allò més inusuals, que en ser inserida de forma específica dins el cos humà i que pot alterar certs funcionaments arribant a atorgar la immortalitat, sigui de forma total o parcial. Alguns dels nostres agents van seguir i investigar la Dora Bonnín i la van sorprendre mentre estava sola. La dona no va donar mostres de saber res sobre el procés que estava passant. Semblava molt desconcentrada. Després de forçar-la es va arribar a la conclusió que no sabia res. Va lluitar desesperadament per sortir, i amb un ganivet que portava a sobre va ocasionar greus ferides a alguns dels agents. Un va disparar i va encertar a prop del cor. Al principi no va semblar afectar-la, no notava el dolor de la bala. Alguna cosa va canviar però, i va morir sobtadament. Encara s’està investigant com actua la substància, ja que no s’entén el que va succeir. El proper pas planejat és intentar analitzar la sang de la seva exparella i el seu fill, en Jordi i en Joan Moreno.



FINAL DEL SEGON CAPÍTOL