La llum d’un nou dia em va despertar suaument. Entre badalls vaig obrir els ulls amb lentitud, com si caigués lentament d’un somni i aquest somni es va esborrar de cop amb un fort rebombori que se sentia fora de la meva habitació. Les minyones entraven una per una atrafegades amb paquets plens de vestits, sabates, joies, barrets i accessoris de tot tipus. Tota la casa s’havia tornat boja perquè començava la temporada de festes a Barcelona, i això significa que la meva presentació en societat també s’apropava. Les meves ganes de festa eren gairebé nul·les però al menys podia donar gracies perquè els meus pares no estaven gens pesats amb l’assumpte del marit, gendre o el que fos. La majoria de les noies de la meva edat estaven pressionades per casar-se el més ràpid possible i jo no tenia aquesta pressió afegida.

Tenia ganes de donar un sentit a la meva vida, de sentir-me realitzada. No volia quedar-me a casa cosint, cuinant, llegint o no fent res de profit. És veritat que podia estudiar idiomes, millor en les matèries i estudiar, però també tenia ganes de ser influent, de treballar. Una dona de la meva posició social no ho necessitava, de fet estava mal vist, era indigne, però jo sincerament mai m´he deixat guiar per allò establert o correcte per la societat. Els meus pares tenien una visió de la vida molt més moderna. Si vols tenir diners, s’aconsegueix treballant, no vivint de rendes. Així que quan vaig proposar al meu pare que em deixes ajudar en algunes coses i que m’anés ensenyant l’ofici va estar d’acord de fer-ho però d’amagat i sense que ningú s’assabentés (o al menys de moment).

Vaig anar a l’oficina vestida molt sòbria, formal, semblava una dona més gran i tot, i tapada amb una mantellina que em deixava veure bé però alhora em tapava la cara lo suficient, semblava que anés d’incògnit. El meu pare m’esperava a un altre despatx que no era el seu. Hi anava dos dies per setmana, dies molt intensos i cansats, però molt productius. Aprenia ràpid i poc a poc fins i tot es podria dir que el mon de gestionar empreses se’m donava millor que al meu pare.



Tot i estar fins amunt de feina, el Senyor Fortuny em deixava lliurar dos dies per setmana. Em deia que treballava molt, que era un empleat fidel i que m’ho mereixia. Els dies que lliurava aprofitava per anar amb algun amic (amb el Bernat majoritàriament) a la Barceloneta, llegir sobre la sorra, fer un volt per la platja i gaudir de la brisa marina i el Sol, em recordava al meva llar, al port de Santa Caterina a la meva illa estimada. Sorprenentment els dies que tenia festa eren sempre els mateixos, dimarts i dijous, per tant, el Senyor Fortuny devia aprofitar per atendre aquells assumptes més personals i delicats dels quals no en podia tenir coneixement, el qual em sorprenia perquè no teníem secrets, el Senyor Fortuny era més que un cap per mi, era quasi com el meu millor amic (respectant les distàncies és clar). Tot allò em tenia intrigat per ser francs.



La porta es va obrir, el lacai em va donar la mà per ajudar-me a baixar i vaig recolzar el primer peu a terra. Vaig mirar al front, a la gran catifa vermella estesa al terra que anava de l’entrada a l’interior de la casa. Vaig respirar profundament, esperant que ningú s’hagués adonat de la meva arribada. Tenia el cor accelerat dels nervis. Caminava pas per pas sobre la catifa intentant no ensopegar en cap moment i evitava mirar els costats perquè sabia que els presents tenien la mirada fixe en mi. Portava un vestit d’un blau suau amb uns brodats en blanc que portaven pedreria del mateix color, el cabell recollit en un monyo acompanyat d’un tocat senzill amb una ploma blanca i reposat a les meves espatlles com sempre estava el Blau que donava un aire molt exòtic al conjunt.

Dins la festa, la música era excel·lent i la gent no parava de parlar, ballar i divertir-se. Jo anava acompanyada en tot moment de la meva mare i un parell de nois es van acostar per ballar amb mi. Tots grans ballarins però poc espavilats pel meu gust. Cap d’ells era capaç de mantenir una conversa interessant amb mi de política, filosofia o de cultura general. Amb cap d’ells em brillava els ulls quan el mirava i no somreia si els sentia parlar. Jo sabia que no eren per mi, que el que jo esperava, potser no ho trobaria, que potser la senyal que buscava no existia.



S’acostava l’estiu, en poc temps faria un any que era a Barcelona. La meva vida era genial, tenia una feina que m’agradava, un bon sou, bona casa i quan tenia temps d’oci anava a bars i a jugar al pòquer amb amics i homes de negocis. No tenia cap intenció de complicar-me la vida ni tenia la sensació de que em faltés res. Però a vegades, només durant uns segons, obria el calaix de la meva còmoda i mirava aquell delicat mocador amb una nostàlgia que ni jo podia entendre. Potser tot allò de la platja havia estat un somni, havia estat un il·lús per pensar que potser trobaria a aquella noia. En que carai estava pensat? Quina probabilitat tenia de trobar-la? Una entre un milió o més, havia de tocar de peus a terra i no pensar-hi més.

Amb un toc de ràbia vaig agafar el mocador i me’l vaig guardar a la butxaca interior de la jaqueta, havia decidit llençar-lo o cremar-lo, ja decidiria després què fer. Ara havia d’anar a la oficina que tenia molta feina.

El Senyor Fortuny m’esperava a casa seva com de costum i el cotxer ja ho tenia tot a punt. Aquell matí tenia un to diferent a la veu, estava neguitós, com si tingués alguna cosa important a dir-me però no estès segur de si devia o no dir-m’ho encara. Quan vàrem arribar al despatx es va asseure a la seva taula i enlloc de repassar els informes generals com fèiem cada dilluns em va servir una copa de whisky i em va encendre un puro havà.

• Joan, saps que per mi ets molt més que un treballador. Per mi ets com un fill, un amic en qui puc confiar.
  
  Sí Senyor.
  
  T’he de parlar d’un tema... una mica complicat. Saps que jo no hi serè sempre, algun dia em jubilaré, deixaré de treballar, i tot el que he aixecat amb suor del meu front ja no serà meu.
  
  Senyor no se si estic entenent a on vol anar a parar. – Se’m passaven mil coses pel cap en aquell moment, es referia a que em deixava l’empresa o què volia dir-me.
  
  Alguns em prendrien per boig i potser ho estic, però se que potser no soc tan insensat com alguns podrien pensar. Normalment quan un té una empresa de tal envergadura la deixa al seu hereu, i és el que vull fer jo.

En aquell moment estava una mica perplex. Volia dir el que estava dient? No sabia si estava entenent bé el que volia dir-me.

• Jo no tinc un fill però tinc una filla. Sé que ella pot fer-se càrrec de tot això, és molt llesta i jo mateix l’he ensenyat però a ulls d’altres empresaris és molt jove i una dona, per tant, no té res a fer en el món empresarial. Per aquest motiu he pensat que ja era hora de que facis un pas endavant i de que aprenguis més perquè quan arribi el dia ella no es trobi sola. La meva idea és que col·lidireu l’empresa i quan sigui presa seriosament i respectada assumeixi ella sola la direcció de Manufactures Fortuny. Què et sembla?
  
  Vostè sap Senyor Fortuny que pot comptar amb mi, jo estic aquí per servir-lo, a vostè i a la seva família. Faré el que sigui necessari.
  
  Sabia que podia confiar en tu. Bé. Dit això si et sembla bé te la presentaré el proper divendres. Celebrarem una gran berbena de Sant Joan a casa meva i jo crec que és el millor mode de que os conegueu sense pressió, de manera casual, però et demano màxima discreció en aquest assumpte fins que jo no li expliqui tot més endavant.

La meva mare estava histèrica amb els preparatius de la Berbena, una de les millors nits de l’any, focs artificials, coques de llardons i crema i cava Codorniu.

El jardí de casa estava ple de fanals amb espelmes per donar un toc més càlid i a l’interior del menjador s’havien col·locat els músics que tocarien durant la festa.

Portava hores preparant-me per quan arribessin els convidats cap a les vuit i mitja.

Aquest cop m’havia sortit una mica dels meus colors blaus cels i em vaig decidir per un vestit d’un color vermell molt molt apagat gairebé granat molt elegant.



El Senyor Fortuny em va demanar que no arribes puntual, millor cap a les nou quan tothom hagués entrat i la seva arribada no fos tant notòria. Ja es veurien durant la festa.

Portava la mateixa jaqueta que em posava per anar a treballar, no en tenia masses i quan estava arribant a casa dels Fortuny vaig notar alguna cosa sua dintre de la butxaca interior. M’havia oblidat completament de desfer-me del mocador.



Els convidats van anar arribant i el meu pare i la meva mare estaven a l’entrada rebent-los mentre jo mirava el panorama des de la meva finestra decidint quan devia o no baixar. Tothom estava repartit entre els salons i el jardí, era el moment d’aparèixer discretament.

Només arribar un parell de nois van demanar-me un ball (que pesats) i vaig deixar que el meu acompanyant fidel, el meu papagai, donés un volt en llibertat mentre jo em movia per la pista.

Quan vaig acabar em vaig retirar a un cantó i vaig agafar una copa de cava mentre observava la festa.



Estava ple de gent coneguda a la qual anava saludant, sobretot proveïdors de la fàbrica i altres homes de negocis. Buscava al Senyor Fortuny entre la gentada però no el veia. Mirava a un costat i l’altre però... I de sobte el vaig veure. No era un somni, sabia que estava despert. Nítid i clar. Allà hi era, el papagai de la platja. No estava somiant, n’estava segur. El vaig seguir estupefacte fins que es va posar en les espatlles d’una noia que estava d’esquenes.

Vaig allargar la mà i vaig tocar-la per darrere suaument perquè es girés.



Algú m’havia fregat amb gracia l’esquena, com qui vol i no vol a la vegada cridar-te l’atenció. Em vaig girar i un noi que no havia vist en la vida em mirava amb ulls atònits. No se perquè em donava bones sensacions i sabia que se m’estava escapant un somriure per sota el nas que no podia contenir.



M’havia quedat sense paraules, era la noia més maca que havia vist. Sabia que era ella. Sí, era ella segur.

No podia articular paraula així que vaig introduir la mà a la butxaca, vaig treure el mocador i li vaig estendre perquè l’agafés.

• Em sembla que això es teu.

Em va mirar amb un somriure d’aquells que no són d’aquest món i em va dir:

• Gràcies, ja el donava per perdut.

Els Senyor Fortuny ens va veure de lluny i es va acostar a nosaltres. Ens va mirar als dos una mica parat.

• Que ja us coneixíeu?

Ens vam mirar, el vàrem mirar, i vam intercanviar un somriure còmplice.

• Més o menys. El destí no deixa res a l’atzar.