Quan vaig empènyer la porta aquesta era tan feble que gairebé va caure a terra. Vaig entrar en aquell primer envoltat per un núvol de pols. Només hi havia una gran finestra tapada amb un llençol en aquella habitació per la qual entrava un raig de sol.



Era l’únic que havien trobat ell i en Bernat, un noi que va conèixer al vaixell i que anava a Barcelona pels mateixos motius, un pis atrotinat, un primer al carrer de l’Argenteria, a prop de la Basílica de Santa Maria del Mar. No era l’ideal però tenint en compte que encara no tenien feina era l’únic que es podien permetre.



Passejant pels carrerons dels barri gòtic vaig veure un anunci penjat que deia: “ Amb motiu de la recent obertura de Manufactures Fortuny es necessita personal amb urgència. Si està interessat s’ha de dirigir a les nostres oficines a Barcelona al carrer Via Laietana 8 el dia 4 de setembre. Pregunti a la recepció.”

- Quin dia és? – vaig preguntar-me. No tenia ni idea, sabia que havia arribat a Barcelona a finals d’agost però havia perdut completament la noció del temps i no sabia ni quin dia era. Vaig decidir parar a algú arbitràriament pel carrer i la víctima de la meva set de respostes va ser una dona gran que anava amb bastó.



- Perdoni, que seria tan amable de dir-me quin dia és avui?

- Jove, avui és divendres 4 de setembre.



- Moltes gràcies. Que tingui bon dia.



Vaig córrer com un boig carrers avall per anar a casa i avisar al Bernat de que sí o sí havíem d’aconseguir una feina en aquella empresa. No teníem feina estable des de la nostra arribada i ara la nostra sort canviaria.





La Rosa, la minyona, va córrer les cortines fent que entrés de cop la llum així que no vaig tenir més remei que llevar-me. Va ajudar-me a vestir-me i cordar-me la cotilla. El vestit que em vaig posar era de color blau cel, bastant llis, no soc partidària dels vestits massa recarregats, i tenia les mànigues llargues amb puntes d’encaix a les bores tant de faldilla com de les mànigues, i era llarg, llarg fins tocar a terra.



M’havia costat habituar-me a aquella casa. Tan gran, tan freda i enmig de la ciutat on constantment sentia soroll. Enyorava la tranquil·litat de Cuba, el so dels ocells cantant al matí i poder sentir cada dia el mar des de la finestra de la meva habitació. Aquell domicili al carrer Trafalgar 13 no estava malament, tenia totes les comoditats, però era inevitable pensar en la pau de l’Havana.



Vaig baixar a la planta principal on m’esperava l’esmorzar i la meva mare que estava asseguda a la taula. Ella es dedicava a comentar quines serien les properes festes i esdeveniments de societat i jo simplement em limitava a untar la torrada amb mantega i melmelada.



Sabia que el que s’esperava de mi era una gran presentació en societat perquè els joves de la meva edat poguessin tenir-me en compte com a futura dona, sabia que el que s’esperava de mi era que em cases (ja tenia edat), que el meu matrimoni fos avantatjós per la meva família i totes aquestes coses, però no podia estar menys interessada. No volia casar-me per casar-me i la idea de ser soltera tota la vida tampoc m’atemoria, sempre he sigut partidària de la idea que millor sola abans que mal acompanyada.

Veient que no l’escoltava i que els seus plans del dia no m’atreien gens la meva mare em va dir:

-Per què no vas al despatx del teu pare a mig matí i li portes alguna cosa per esmorzar? Segur que ell t’ho agrairà.



Allò era cent vegades més interessant que acompanyar a la meva mare a qualsevol modista per fer-me vestits nous o acompanyar-la a alguna casa d’alguna amiga a fer el cafè.



A les 11 va aparèixer a l’oficina de Via Laietana on estava el seu pare treballant, acompanyada com sempre pel seu papagai. Va saludar a la Laia, la recepcionista, i va pujar a la segona planta on era el despatx personal del seu pare, el cap de Manufactures Fortuny. Quan va fer el gest de picar a la porta, la secretaria encarregada de la planta li va fer una senyal de que no hi entrés, que tot just estava acabant una reunió. Així que es va asseure a les butaques que hi havia per esperar i va deixar que el Blau voltes per l’edifici, estava ben ensinistrat així que no donaria problemes.





Via Laietana avall, corrent com un boig i sortejant tots els carruatges anava jo. Era un dels carrers més transitats i per poc m’atropellen. Se m’havia presentat una oportunitat d’or i no pensava deixar-la escapar, ni jo ni el Bernat.



Vaig entrar a l’edifici a les 11:20 i la recepcionista em va indicar que anés a la tercera planta on s’estaven fent les entrevistes de treball. El lloc que ocuparia en l’empresa o si n’ocuparia algun depenia d’aquella entrevista, estava molt nerviós.



La sala d’espera estava plena de nois més o menys de la meva edat, potser érem gairebé cinquanta esperant a que ens deixessin entrar en aquell petit despatx on ens farien l’entrevista. Per sort, la cua anava bastant ràpid, i com a molt cada home passava 15 minuts dintre del despatx.



Va arribar el meu torn i, tot i que les cames em tremolaven com un flam, vaig mantenir les bones formes i vaig entrar a la dependència amb decisió.



L’encarregat d’examinar-nos era un home amb un bigoti recargolat a les puntes, vestit amb americana i corbata, que em va mirar de dalt a avall només entrar, em va fer un parell de preguntes i després d’un silenci incòmode de 10 minuts em va dir:

-Aquí tenim les oficines però la fàbrica està a una colònia a Puig-reig. Encara no et diré el càrrec que ocuparàs perquè primer et presentaré al cap, depenent del que ell digui sabrem si ets apte o no. Si us plau dirigeix-te a la segona planta.





Quan tothom va sortir del despatx del meu pare, vaig entrar jo. Portava gairebé una hora esperant a que acabes la reunió. Vaig entrar, vaig deixar-li l’esmorzar sobre la taula i em vaig apropar a fer-li un petó al front abans de marxar.



Baixant per les escales, ja a la planta principal em vaig adonar que el Blau no estava amb mi, així que vaig xiular perquè vingués on jo estava. No va tardar en aparèixer i vaig sortir de l’edifici ràpidament per tornar xino-xano a casa.





Estava baixant cap al segon pis com m’havien indicat quan em va passar per davant un papagai. Em vaig quedar d’un pam de nas durant un segon, aquell ocell em sonava molt, era igual que... És clar! El papagai, la platja... La noia! Vaig baixar les escales a tota presa guiant-me per un pressentiment, pensant que potser ella, la noia misteriosa de la platja hi seria, però quan vaig arribar al vestíbul, a la recepció, hi havia molta gent però cap noia jove. Vaig sortir al carrer amb l’esperança de potser poder veure-la de lluny però res. Potser tot havia estat producte de la seva imaginació.



Va tornar escales amunt perquè va recordar després de tot allò que l’estaven esperant.



La secretaria em va indicar que entrés i allà estava, darrera de la seva taula, fumant un puro, el cap de Manufactures Fortuny, l’Antoni Fortuny. Em va fer un gest perquè m’assegués a la taula jo també i va entrar també l’home que m’havia entrevistat feia una estona. Em van explicar que buscaven un jove de confiança que estigués a la fàbrica però també a les oficines, un home que fos bàsicament la mà dreta del Senyor Fortuny. Qualsevol mataria per aquella feina i el Senyor Fortuny d’entrada em va caure bé així que no va caldre que intentessin vendre-m’ho, vaig acceptar al segon.



El meu company Bernat no va tenir tanta sort, ell era treballador directe de la fàbrica, l’ensenyarien a manipular la maquinaria i deixaria de viure amb mi per traslladar-se a Puig-reig.



Tres dies a la setmana anava a la fàbrica amb el Senyor Fortuny, mateix carruatge i tot, i els altres dos em dedicava a fer tot tipus de tasques per Barcelona que ell m’encarregava. Tenia un bon sou i podia pagar el lloguer d’un pis més digne que estava al costat del primer, també al carrer de l’Argenteria. Poc a poc em vaig anar guanyat la confiança del Senyor Fortuny i no només era la seva mà dreta en quant a l’empresa, també l’ajudava en altres àmbits. Era tal el clima de confiança que havíem agafat que m’invitava a venir amb ell a les partides de pòquer amb altres homes de l’alta societat, empresaris... Moltes vegades l’acompanyava a dinars que tenia amb clients i a les quedades informals als bars també.



Pels matins ja no ens veiem a la oficina sinó que passava directament a recollir-lo a casa seva.



Avui tocava anar a la fàbrica a Puig-reig però enlloc d’anar amb el senyor Fortuny anava sol, ell aniria més tard amb la seva família, la seva dona i la filla visitarien la fàbrica. Jo no les coneixia ni elles a mi, suposo que preferia mantenir en secret tot allò que ell i jo fèiem.





Tenia molta curiositat per veure la fàbrica, normalment no tenia res interessant a fer més enllà de les meves classes d’idiomes o de piano. La meva mare no tenia masses ganes d’anar, però en el fons també tenia curiositat per veure com estava funcionant el negoci i volia fer feliç al meu pare.



Era més d’un hora de camí fins allà i anàvem acompanyades d’una minyona i el meu papagai, el Blau.



Només arribar a la fàbrica el vaig deixar voltar mentre el meu pare es dedicava a ensenyar-nos tot el complex amb emoció. Quan vàrem acabar vaig xiular com feia sempre per trucar-lo allà on estès i vam tornar a casa.





Estava al despatx que hi havia just a sobre de la sala de màquines treballant quan un ocell es va posar a la finestra, el mateix de la platja, el mateix de l’oficina, o un molt assemblant, però aquest cop no el vaig seguir, no em vaig immutar i el vaig observar atentament per desxifrar si realment era o no el mateix. Va alçar el vol i vaig pensar que en veritat no tenia res a perdre si ho comprovava. No podia oblidar aquella noia de la platja, encara guardava el seu mocador. Algun dia la trobaria. Potser era aquell el dia, vaig baixar amb esperances però poques expectatives. L’ocell ja no hi era, i si no hi era l’ocell, molt menys la noia. Però sabia que algun dia la trobaria, allò no podia ser casualitat, les casualitats no existeixen, tot és un joc del destí i el destí me la presentaria. Tant de bo.