Dia 5 (Dilluns, 19 de novembre de 1951)



Les campanes de l’església de Sant Agustí van marcar les 12 quan l’Àngel creuava la plaça en direcció al carrer Robadors disposat a trobar la Lola. El vent bufava amb força i es va cordar la gavardina, potser havia d’haver agafat la jaqueta més gruixuda, però tampoc tenia clar que només fos cosa del fred. Des de la trobada amb aquell home a la sortida del Liceu una sensació incòmoda li recorria el cos. De quins diners li estava parlant? Amb qui havia de fer un intercanvi? Definitivament, demà hauria de tenir una conversa amb la Patro, però ara s’havia de centrar en el cas de l’Anna Martí.

De nit, el Raval tenia un aspecte tètric, quasi esgarrifador. La majoria dels carrers pràcticament no tenien llum i si, amb sort, hi havia un fanal, aquesta probablement estava mig esberlada. Quan va agafar la cantonada del carrer Robadors se li va acostar una noia jove, d’uns 25 anys com a molt, per oferir-li els seus serveis. Ell va declinar amablement la proposta i va continuar caminant, una mica més ràpid. El panorama era desolador i l’Àngel no sabia per on començar.

— Disculpi, coneix la Lola?

— Hola guapo, vols que anem a un lloc més íntim?

— Perdoni, no estic buscant això i no li sàpiga greu, em sembla una noia encantadora. Em podria indicar quin d’aquests portals és el prostíbul de la Lola?

La noia va llançar-li el fum a la cara i sense dir ni mu va assenyalar-li un portal que feia cantonada amb el Carrer Sant Rafel.

— Molt amable senyoreta, abrigui’s una mica, per l’amor de Déu.

Habitaciones. Todo confort. L’Àngel es va mirar el rètol de sobre el portal abans d’entrar. Sense dubte no podien trobar una publicitat més adient. Va picar el timbre, però no va obtenir resposta. Va provar-ho un altre cop amb més insistència fins que una senyora d’uns seixanta anys va obrir la porta, amb una cigarreta a la mà.

— Però què fas aquí com un estaquirot. Passa, que no veus que fa un fred que pela!

— És aquí el..., d’això… La senyora se’l mirava divertida.

— Ai reietó, que estàs nerviós? És el teu primer cop? No em sona haver-te vist abans per aquí. Li va dir, mentres treia el fum pel nas i li acaronava la galta.

— Podria ser. Pregunto per la Lola.

— Ui, les coses clares, ara m’agrades més. A dalt a la dreta, la segona porta. Potser t’hauràs d’esperar, encara està amb un client.

L’Àngel va asseure’s en una butaca davant de l’habitació que li havia indicat la recepcionista. El rellotge de butxaca ja marcava la una. Cinc minuts més tard el va tornar a consultar, es notava nerviós. Al cap de pocs minuts la porta es va obrir i va sortir-ne una senyora amb una camisola rosa amb un barret a la mà. Tot darrere en va sortir un home baixet, amb un traje. Ella, afectuosa, li va posar el barret i ell li va fer un petó a la mà.

— Ai, tan romàntic el meu Ricard, ens veiem la setmana vinent?

En Ricard, en veure’s observat per l’Àngel, va afanyar-se a baixar les escales de fusta fins a la sortida, no li agradava que el poguessin reconèixer en un lloc com aquell.

— Què esperes per entrar? La veu el va cridar des de l’interior de l’habitació, amb un to d’allò més seductor.

La cambra era fosca, només una petita espelma sobre la tauleta de nit il·luminava l’estança. La Lola l’esperava estirada al llit, ara amb una camisola vermella.

— Perdoni, m’han dit que vostè és la Lola?

— Ets policia guapo? Si és així no soc la Lola. Si no, encara farem alguna cosa tu i jo, que a mi els homes amb gavardina em tornen boja.

— Em dic Àngel Riera, i no, no soc policia, soc detectiu privat.

— Mmm… detectiu privat, que misteriós, si vols jo et puc ensenyar algun secret...

— Bueno, la veritat és que volia fer-li unes preguntes...

— No creus que la investigació pot esperar? La nit només acaba de començar, reietó...

A mesura que deia allò, la Lola es va acostar encara més a ell per treure-li la gavardina, acariciant-li el pit intencionadament. L’Àngel era conscient que no pensava parar, per molt que li digués que havien de parlar, així que va decidir saltar-se les cordialitats i va anar al gra.

— Vinc per l’Anna Martí.

En sentir això la Lola es va quedar callada i va fer un gest brusc per separar-se de l’Àngel, com si volgués marxar de l’habitació, però ell va impedir-li-ho ficant-se en mig de la porta.

— Aparta’t o em poso a cridar! No penso dir-te res. No parlo amb policies.

— Ja li he dit abans que no soc policia.

— I perquè em preguntes per l’Anna eh? I encara que no fossis de la pasma, no responc preguntes d’un desconegut.

— Doncs sento dir-li que no he vingut aquí per anar-me'n sense respostes.

— Tampoc crec que et pugui ajudar gaire, fa molt que no la veig, què ha fet ara?

— Ah, que no ho sap?

— Què he de saber?

— El divendres van trobar el cos de l’Anna Martí, em sap greu.

— Morta? Com que morta? La Lola va ofegar un crit, no podia assimilar el que li acabava d’explicar. L’Àngel li va deixar uns segons perquè es calmés.

— He vingut perquè no crec que la seva mort fos un accident. Aquell matí em va trucar molt preocupada, dient que la matarien. Vam quedar aquella mateixa tarda, però no es va presentar. Vull saber què li va passar, ella va confiar amb mi. No tinc males intencions, li ho juro. Per això necessito que m’ajudi.

Quan va sentir això últim, va ser com si la Lola tornés a la realitat.

— Jo… Jo només li vaig dir que anés a parlar amb la Mònica. Ella... ella havia passat una situació similar quan es va quedar embarassada. Jo mai hauria pensat que… Si ho hagués sabut, mai li hauria dit!

— Qui és la Mònica? I ha dit que l’Anna estava embarassada?

— És que em mataran si explico res, em mataran… Mira el que li van fer a ella.

— Però de qui està parlant?

— Marxa d’aquí, marxa. Ja t’he explicat massa. Demana per la Mònica, al carrer Sant Rafel, número 2. Has de picar al timbre, tres cops suaus i un de llarg.

L’Àngel sabia que ja no tenia res més que fer allà, per molt que insistís la Lola no li diria res més. Es va posar la gavardina i va sortir de l’habitació. Havia aconseguit un nom, Mònica, i una informació que canviava les coses completament: l’Anna estava embarassada. Havia de parlar amb ella per esbrinar que va passar realment.

El detectiu va sortir del local en direcció al carrer Sant Rafel. El rellotge de butxaca ja marcava la una i mitja de la matinada. Per un moment es va plantejar deixar-ho per l’endemà, estava esgotat. Però tenia una intuïció, les coses començaven a tenir sentit.

Va fer el que li va explicar la Lola i de seguida van obrir el portal. Una noia joveneta, amb un vestit cenyit de color negre i unes mitges de reixeta amb unes sabates de taló sorprenentment altes, el somreia maliciosament.

— Bona nit senyor, com el podem ajudar perquè passi la millor nit de la seva vida?

— Miri, vinc de part de la Lola...

— Oh, així vostè ve recomanat. Pot escollir, voldria una noia rossa o una morena? Què li ve de gust?

— Miri, voldria la Mònica. Va fer l’Àngel una mica avergonyit. No volia cridar massa l’atenció ni explicar-li més del compte a aquella noia.

— Miri, la Mònica acaba d’arribar del carrer, si s’espera, ara l’aviso.

L’Àngel va asseure’s a un banc de l’entrada, les cames li feien figa. Al cap d’una estona, que se li va fer eterna, la noia li va demanar que l’acompanyés fins al final del passadís i li va indicar que passés.

— Hola guapo, m’encanten els homes que tenen les coses clares... Vine cap aquí que t’ensenyaré perquè has escollit tan bé…

— Esperi, esperi. No va per aquí la cosa. Em dic Àngel i m’agradaria parlar amb vostè.

— Parlar, dius? De què vols parlar? Llavors va començar a veure que aquell home amb gavardina no era el que semblava.

— Coneix a l’Anna Martí, oi? El detectiu volia anar a la idea.

— L’Anna Martí? És una de les prostitutes de la Lola, la conec del carrer.

— Potser la coneixes una mica més del que em dius. Abans que morís va venir a veure’t, no és veritat?

— No sé de què em parles, marxa d’aquí, no tinc res a parlar amb tu.

— Ella estava embarassada i va venir a demanar-te ajuda, m’equivoco?

— He dit que marxis, no tinc res a veure amb aquesta noia!

L’Àngel va sortir per la porta molt desanimat. Els crits havien alarmat la resta de clients que el miraven des de les portes entreobertes. Per què la Mònica no el volia ajudar? Tenia la veritat a tocar i veia com se li esmunyia dels dits. Tan aviat com va sortir per la porta un cop de vent molt fred va obligar-lo a cordar-se la gavardina. Al cap d’un moment va sentir com s’obria la porta lateral del prostíbul i una veu que el cridava.

— Àngel, segueix-me, afanya’t.

Era la Mònica que s’ho havia repensat. El detectiu va seguir-la fins a un carreró estret uns metres més enllà.

— Ets un inconscient! No podem parlar d’això allà, les parets són de paper de fumar.

— A ella la van assassinar per alguna cosa relacionada amb l’embaràs. Oi que no m’equivoco?

— Abans de dir-te res et vull deixar una cosa molt clara, només et diré el que jo vulgui.

— És clar que sí, però…

— Encara no he acabat. Et diré el que necessites saber i no li diràs a ningú que has parlat amb mi. Tu i jo no ens coneixem, ho has entès?

— Sí, totalment. L’escolto.

— L’Anna va demanar-me ajuda quan es va quedar embarassada. Li vaig recomanar que anés a la Maternitat, a mi em van tractar molt bé quan vaig tenir el meu fill.

— A la Maternitat?

— Sí, és habitual entre les noies que ens dediquem a això, quan tenim aquest problema. Et ve a veure de tant en tant un metge que et vigila l’embaràs i quan arriba el dia, t’ho arreglen ràpid: es queden el nen i a tu et donen un bon feix de bitllets que t’ajuden una mica. La majoria, però, s’ho gasten després en droga.

— I què va passar amb l’Anna?

— Ella estava ben espantada quan va tenir el primer retard, tenia por que la Lola la fes fora, com si fos la primera a qui li passa! Jo la vaig posar en contacte amb la secretària del director, que és qui porta aquest xanxullo.

— Què creu que va sortir malament?

— És que mira que n’era de fàcil eh! El problema va sorgir durant l’últim trimestre de l’embaràs, d’un dia per l’altre ja no volia donar al nen, deia que volia canviar de vida i convertir-se en una bona mare, però llavors ja era massa tard, la família ja havia pagat i tot estava arreglat. Van intentar convèncer-la que el nen estava mort, però ella no s’ho creia, estava segura que l’havien donat a la família sense dir-li res.

— Després d’això va tornar a veure-la?

— Fa dos mesos va venir a veure’m. Havia estat investigant, fins i tot havia començat a treballar a l’hospital per obtenir proves!

— Creu que a l’hospital ho sabien?

— Si ho sabien, pots comptar que la van pelar ells. S’ha de vigilar molt amb la que porta el negoci, té ulls i orelles a tot arreu! Aquesta, tant et busca noies als prostíbuls com els ven a matrimonis amb calés del Liceu!

— Moltes gràcies per tot Mònica, no sabran mai que hem parlat. Ara haig de marxar.

— Soc una bocamolla, ja he dit massa i si saben que t’ho he dit jo em pelaran! I dit això es va endinsar en les ombres de nou, tal com havia arribat.

El rellotge marcava les tres passades quan l’Àngel va enfilar la Rambla per tornar a casa. Aquella conversa amb la Mònica li havia donat la clau del cas. Per fi les peces encaixaven. De sobte va notar una cosa estranya. Sentia que algú el seguia i va accelerar el pas. Necessitava guanyar uns minuts, si no, res hauria valgut la pena.

De la gavardina va treure el sobre amb el paper i la ploma. Va afanyar-se a anotar l’adreça i va deixar-lo a la bústia. Ara, ja estava preparat.



Una setmana després



En David i en Fortuny estaven desolats, feia només una setmana de la mort de l’Àngel. La policia el va trobar al carrer Tallers, a tocar de La Rambla. L’inspector va dir que havia estat un robatori que va acabar malament, cinc punyalades, dues d’elles mortals. No havia d’haver estat passejant per aquell barri a aquelles hores.

En David no s’ho acabava de creure. Què hi feia l’Àngel sol? A on havia anat? La Patro va entrar amb les cartes del dia i una tassa de cafè. Se la veia feta pols. Ella havia convençut l’Àngel que agafés la feina…

Un dels sobres duia el seu nom, estava ben arrugat i la lletra no li sonava familiar. A dins només hi havia un paper amb la firma de l’Àngel. Es va quedar glaçat.

“Ha estat la Patro”.