Dia 3 (Dissabte, 17 de novembre de 1951)



Quan faltaven deu minuts per les nou, l’Àngel va travessar la porta d’entrada del despatx. La Patro, des del taulell de l’entrada, se’l va mirar sorpresa mentre consultava l’hora del rellotge.

— Com és que has arribat tan d’hora avui? Ahir no et vaig veure a la sortida del Liceu.

— T’haig d’explicar una cosa que no et creuràs. Recordes la noia que va trucar fa un parell de dies molt alterada demanant per quedar amb mi urgentment? La que no parava de dir que la matarien?

— La boja aquella? Què ha passat amb ella?

— Ahir vaig llegir a El Brusi que s’havia trobat morta una tal Anna Martí als jardins del viver de Can Borni, a tocar d’on havíem quedat!

— A veure Àngel, no creuràs que és la mateixa noia, no?

— Mercè, a vegades em treus de polleguera -només li deia pel nom quan es posava nerviós- Ha de ser ella, és massa coincidència! No he parat de donar-hi voltes, n’estic convençut!

— No perdis el temps Àngel, no veus la quantitat de feina que tenim com perquè comencis a investigar un cas que no ens portarà ni un duro?

— No hi perdo res. Aquesta tarda aniré a la Maternitat a preguntar - va continuar l’Àngel sense escoltar la Patro - no et sona pas d’haver-la vist alguna vegada per l’hospital?

— Mira, fes el que et doni la gana, però si investigues informa’m, que n’he de fer el registre. I no, no l’he vist mai aquesta noia, no devem haver coincidit.

— Que estrany. Per cert, tu hi seràs quan hi vagi aquest migdia?

— No, a partir d’avui em toca torn de tarda, te les hauràs d’apanyar sol. I no saps com em molesta perdre’m demà l’estrena d’Aida, actua ni més ni menys que Mario Filippeschi!



L’Àngel va entrar al despatx i va sortir-ne al cap de cinc minuts amb la llibreta a la mà. Va acomiadar-se amb pressa de la Patro i va sortir cap a la trobada amb el director. Tenia temps, per arribar a la Maternitat agafaria el Metropolitano i baixaria a Sants. Abans, però, pararia a fer un cafè al Casa Vives i una d’aquelles lioneses que feien perdre l’oremus per acabar de refer-se de les poques hores de son.

L’Àngel va arribar davant de l’imponent edifici de pedra de la Travessera de les Corts quan passaven pocs minuts de les dotze. Havia aprofitat el passeig per preparar-se les preguntes que li faria al Sr. Miralpeix, si és que s’avenia a parlar amb ell.

A l’entrada, l’esperava un taulell amb dues recepcionistes atrafegades que anaven amunt i avall amb les mans plenes d’expedients.



— Bon dia senyoreta, voldria parlar amb el director de l’hospital.

— Amb el director de l’hospital, diu? Em pot dir el seu nom per consultar-ho a l’agenda?

— Àngel Riera, per servir-la.

—Perdoni, no em consta cap visita amb aquest nom. Ha demanat hora? Va començar a incomodar-se la recepcionista.

— Doncs la veritat és que no, però volia fer-li una consulta important.

— Ja li dic que segurament no el podrà atendre, però esperi un moment, si us plau.

La recepcionista va aixecar-se de mala gana i va picar a la porta del despatx que tenia just al darrera. Després de parlar un minut amb qui l’Àngel va suposar que devia ser el director, va tornar a acomodar-se al seu seient.

—El que li deia, el director no el podrà atendre, està reunit ara mateix. I si em disculpa, hauria de passar el següent de la cua.

Conscient que començava a semblar un impertinent, l’Àngel va tornar a insistir.

— Amb tot el respecte senyoreta, però és important. Pot avisar-lo que vull parlar de la mort de l’Anna Martí?

En sentir el nom la recepcionista va fer un salt a la cadira quasi imperceptible i va afanyar-se a trucar de nou a la porta.

— El Sr. Miralpeix l’atendrà de seguida. Si es vol esperar en aquests seients, ara el vindrà a buscar.



De la porta del despatx va sortir un home alt, enclenxinat, amb una bata blanca impecable i el fonendoscopi penjant. Quin tòpic, va pensar l’Àngel, per un home que no feia massa pinta d’haver trepitjat un quiròfan des de feia dies. Abans de fer passar l’Àngel a l’oficina se’l va mirar de dalt a baix amb un gest que era tot menys amable.



— És vostè qui pregunta per l’Anna Martí? Ja vaig atendre a la policia ahir i, si m’ho permet, vostè no té pinta d'agent de l’autoritat.

— Disculpi la intromissió Sr. Miralpeix. Efectivament no soc policia, em dic Àngel Riera, detectiu privat, per servir-lo.

— Ha dit detectiu privat? Què se li ha perdut en un hospital i perquè em demana per aquella meuca?

L’Àngel aguantava amb estoïcisme cada embat del metge, conscient que era l’única oportunitat de saber alguna cosa més de la misteriosa mort.

— Només volia saber si tenen alguna idea de què li va poder passar. Ella era infermera d’aquí no?

— Per ser detectiu privat està molt mal informat, amic meu. Ella no era infermera, era una de les noies de la neteja i treballava des de feia poc a la clínica. Miri, no li puc dir des de quan, això li haurà de preguntar a les senyoretes de recepció.

— Sí, d’acord, m’ho anoto. Però segur que no té cap idea de si tenia algun problema o si...

—Clarament és un “ajuste de cuentas”, ja m'entén. -el va tallar el director- Segur que li ha passat factura la vida que portava abans.

— La vida d’abans, diu?

— Déu-n’hi-do, si encara li faré jo la feina! Aquesta noia abans era prostituta Sr. Roure. I la mala vida et persegueix sempre, pensi que d’aquestes en veiem a diàriament aquí. Drogues, alcohol… ni s’ho imagina!

— Riera, em dic Àngel Riera. Prostituta ha dit?

— Si em dispensa, jo ja no en sé res més i tinc feina. No torni per aquí, li prego, no dona bona imatge per l’hospital que vingui algú a tafanejar. Ja en vaig tenir prou amb aquell periodista que va parlar més del compte i va dir que treballava a la Maternitat!

I dit això, va aixecar-se i, quasi empenyent-lo, va acompanyar l’Àngel a la porta i li va tancar davant dels nassos. Quan es disposava a sortir del centre, va sentir que el cridaven des del taulell de recepció. La companya de la noia que l’havia atès li va demanar si podia acostar-se, aprofitant que l’altra havia anat a fer un encàrrec. Amb veu baixa li va dir:

— Ràpid, no tenim massa temps. L’Anna Martí treballava abans al Barri Xino, a la zona del carrer Robadors. Pregunti allà per la Lola.

Tan aviat com va arribar la recepcionista altiva, va començar a dissimular fent veure que ensenyava a l’Àngel on era el lavabo. Ell va seguir-li el joc i després de visitar els serveis va obrir la porta per marxar de l’hospital, més confús que quan havia arribat.

Per què havia molestat tant la seva visita al director? Per què havia accedit a parlar amb ell quan li va treure el nom de l’Anna Martí? De veritat que la seva mort tenia a veure amb el seu passat? Hi havia alguna cosa que no li agradava sobre aquell home, però no sabia explicar el què.

En aquell moment un taxi va aturar-se davant de l’hospital i va baixar-ne una dona rossa que li va resultar familiar. Quan li va veure la cara, va adonar-se que era la Patro, però ella no l’havia vist. La secretària de l’agència va pujar les escales amb pressa, mirant a dreta i a esquerra com si no volgués que la veiessin. Va anar tan ràpid, que quan l’Àngel va voler cridar-la, ella ja havia entrat a dins. Que estrany, però no li havia dit que no treballava fins al vespre? Segurament no ho hauria entès bé.

Quina bogeria de matí i a sobre la panxa feia estona que li demanava un bon arròs. Tenia gana i havia decidit que es mereixia un bon dinar al Set Portes. Després ja li passaria el tiquet a l’agència, com havia de ser.



Dia 4 (Diumenge, 18 de novembre de 1951)



L’Àngel es va aixecar tard per recuperar les hores de son que acumulava. Cap a les onze va sortir de casa per anar a fer una ensaïmada i un Cacaolat a la Granja Viader i llegir tranquil·lament El Brusi que havia comprat al quiosc de la Rambla. A l’apartat de successos hi havia un breu sobre el cas de l’Anna Martí on el periodista afirmava que la causa de la mort havia estat una sobredosi d’heroïna.

Sobredosi? No li quadrava. Quan va trucar per demanar-li ajuda patia per la seva vida, però en cap cas hagués imaginat aquell final. Tot i que era diumenge i s’havia proposat descansar, es va passar tot el matí donant-li voltes. Per més que hi pensava sempre hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar, algun detall que ell no veia clar, i no era capaç d’esbrinar el què.

Al final va decidir descansar una mica de tot plegat i desconnectar una estona, com a mínim fins després de l’òpera, volia gaudir de l’estrena d’Aida.

L’Àngel va ser dels últims en sortir del Liceu, s’havia quedat comentant l’escenografia amb alguns habituals del cinquè pis. Quan els va acomiadar, va agafar el carrer de Sant Pau per fer drecera, però no duia ni deu metres que va notar com algú el seguia. Va accelerar el ritme, però notava com cada cop estava més a prop. L’Àngel va decidir girar-se i plantar-li cara. Quan el va veure sota la llum del fanal, va respirar una mica, vestia massa elegant per ser un delinqüent.



— Vostè treballa amb la Patro, oi?

— Perdoni, sí, que ens coneixem?

— No, però li agrairé si pot fer-li arribar aquest missatge de part del Sr. Mas de Xaxàs. Ja han reunit tots els diners i quan vulgui poden fer l’intercanvi.



I va marxar tal com havia arribat, ocult entre les ombres del Raval.