Aquell últim missatge l’havia deixat fora de la seva zona de confort. De sobte, va tenir por. Tenia la impressió que l’assassí el coneixia massa, que sabia exactament qui era, i una suor freda li va cobrir la pell.



Estava segur que feia cara d’estar pres per la por, però no volia que la resta de policies que hi havia a l’escena del crim ho notessin. No podia deixar que el veiessin, perquè això podia portar, consegüentment, al descobriment del missatge amagat en el cadàver de la víctima.



Va intentar asserenar-se, va respirar profundament un parell de vegades i, finalment, es va aixecar per entrar a la discussió que ocupava la resta de professionals encarregats del cas.

-Aquest cas em posa els pèls de punta… - comentava un d’ells. - Només cal veure tota la parafernàlia que deixa aquest home.

-O dona. - puntualitzà un altre investigador. - La veritat és que a mi també em fa mala espina.



Un cop acabada l’anàlisi de l’escena del crim, l’inspector va decidir tornar a “l’Encreuada” per parlar amb en Josep sobre els anteriors successos.



Tot d’una hi va caure. Tot quadrava.



Els llibres i els missatges amagats, les fotografies a la porta del bar, el fet que algú havia entrat a casa seva feia uns dies sense utilitzar la força.



El culpable havia de ser en Josep, per força. Dins la seva ment les deduccions arribaven com fletxes. Era l’únic, a part d’ell mateix, que tenia claus del seu apartament, per tant, havia pogut entrar sense causar escàndol ni forçar portes ni finestres, per deixar el primer missatge secret mentre ell dormia. No em busquis, primer avís. També explicava com havien aparegut les fotografies a la porta del bar feia un parell de dies: ell mateix les havia pogut posar sense que ningú més en fos testimoni.



Es va quedar rígid. Com no se n’havia adonat abans? En Josep li va preguntar si volia llet al cafè, però ell no ho va sentir, la seva ment era molt lluny d’aquell bar. Va idear un pla ràpid i, amb la seva millor cara de pòquer, va preguntar a l’amo del bar si podia pujar un moment a casa seva, que havia de comentar-li un assumpte urgent.



En Josep no va dubtar ni un segon. Es va treure la roba de la feina i la va plegar, i va seguir l’inspector cap a casa seva.



Agustí Tena va quedar esgarrifat. A partir d’aquell moment, totes les accions del seu millor amic li van començar a semblar sospitoses, i es mantingué alerta tota l’estona. Tenia els nervis crispats. I si, en sentir-se amenaçat, en Josep l’intentava assassinar allà mateix? No volia pensar-hi, i esperava que aquesta tensió no delatés les seves sospites.



Un cop a casa, l’inspector va cedir la seva còmoda butaca a en Josep i li va oferir un petit refrigeri, juntament amb un vi d’importació que prometia molt, per crear un ambient més casual. En Josep, tot i estar estranyat per la sobtada hospitalitat, va acceptar l’aperitiu amb molta alegria. El que no sabia, però, era que aquell vi d’importació que estava a punt de prendre contenia un poderós somnífer que el faria adormir-se a l’instant.



Es va despertar confós i marejat en una habitació amb llum tènue que va reconèixer a l’instant: les golfes de l’inspector. L’olor de florit barrejada amb la de pols eren una mescla bastant horrorosa que, inevitablement, inundava les seves fosses nasals. Va notar que estava lligat de mans i peus en una cadira i que no podia formular paraula, ja que la seva boca estava coberta per una mordassa.



Al cap d’uns minuts, que li van semblar eterns, va sentir sorolls diversos al pis de sota i de cop, la porta de les golfes es va obrir i va pujar el seu amic, l’inspector, amb un bloc i una ploma. Portava una cara de pocs amics que feia por i tan aviat com li va treure la mordassa va començar amb un interrogatori que es va allargar durant tota la tarda, durant el qual no va aconseguir treure l’aigua clara.



Amb cada pregunta que feia, l’inspector quedava més fora de lloc. Li feia la impressió que el Josep realment no sabia res, però no es volia deixar emportar per les aparences. Es forçava a no creure en la seva innocència.



El que no sabia l’inspector era que realment en Josep no era l’infractor d’aquells crims, sinó una desafortunada víctima més de la confusió que aquests provocaven en ell mateix. Va deixar lliure el seu millor amic a contracor, encara desconfiat, però sabent, en el fons, que no era el culpable que buscava. Malgrat tot, l’home va decidir quedar-se per vigilar-lo i assegurar-se que l’Agustí estigués bé mentalment.



Decebut per no haver arribat al quid de la qüestió, va decidir dormir una estona per poder descansar els seus pensaments i tenir una ment més clara.



Quan es va despertar es va trobar en una situació totalment desconeguda i, definitivament, molt diferent a qualsevol situació en què s’hagués pogut involucrar. Potser era un somni? Alguna cosa dins seu li deia que no.



Tenia un home davant que feia cara d’estar molt espantat, els seus ulls no paraven de mirar cap a tot arreu demanant auxili i la seva boca estava deformada en un gest atemorit. Quan els ulls del desconegut van topar amb els seus, hi va veure el pànic i, alhora, hi va detectar un sentiment que li va causar un fort calfred.



La por de morir.



L’inspector es va adonar que eren en un carreró sense sortida on no hi havia ningú més i va deduir amb la seva ment privilegiada que era ell el que espantava aquell pobre home.



De sobte, va notar un pes a cadascuna de les seves mans i, en mirar-les, va veure la seva mà dreta empunyant una daga i un llibre a la mà esquerra: L’assassinat entès com una de les belles arts. Agustí Tena es va quedar perplex. Com era possible que tingués a les seves mans una daga exactament igual a les dels altres assassinats i alhora un llibre que ja coneixia massa bé. Per confirmar les seves pitjors sospites, va observar el llibre amb més deteniment i va aconseguir veure una petita marca a la cantonada superior esquerra. L’inspector, llavors, va arribar a la seva conclusió més determinant, algú li havia parat un parany, no sabia qui encara, però ho descobriria.



Va deixar caure els objectes que tenia a les mans, esgarrifat de no saber com havia arribat allí. Es va dur les mans al cap i es va desordenar els cabells.



Es va quedar al carreró pensant, els ulls mirant a l’infinit. L’ambient no l’ajudava, però estava tan absort en els seus pensaments que no es va adonar que l’home espantat havia fugit cames ajudeu-me cap a la comissaria.



Uns minuts més tard, mentre encara reflexionava sobre què estava passant, va sentir les sirenes de la policia i va decidir anar a saludar els seus companys per explicar-los les seves conclusions. El que es va trobar, però, va ser una escena molt diferent. Els seus companys el van reduir ràpidament i el van emmanillar per, minuts després, portar-lo a comissaria, on va passar els següents tres dies incomunicat amb l’exterior.



La policia va aprofitar aquells dies per registrar casa seva, on van trobar dos llibres idèntics al que l’inspector duia quan l’havien detingut, i els quals tenien certes paraules encerclades. A part, la casa feia una pudor de mort que no els va agradar gens i, quan la van registrar més a fons, van trobar en Josep, l’amo del bar “l’Encreuada”, assassinat amb una daga clavada al cor i un quart exemplar de L’assassinat entès com una de les belles arts sostingut en la seva mà dreta.



Es va preparar un judici al cap d’una setmana, on van acudir la família d’en Josep, l’home que gairebé havia mort a mans de l’inspector, que es deia Pau, i els ex-companys de feina d’Agustí Tena, ja que eren els que podrien aportar més claredat al cas.



Tot anava malament per l’inspector, el volien condemnar a cadena perpètua i ell no recordava haver comès cap dels crims. De fet, encara seguia rumiant qui podia ser el malèvol que li havia parat tal trampa.



Agustí Tena, després de diverses hores al jutjat (i després dels tres dies a comissaria), estava realment desesperat. Tot el que havia passat, en tan poc temps, l’havia deixat desconcertat i, a més, semblava que tothom al seu voltant l’odiava. No ho entenia. Tota aquella gent havia sigut propera a ell i, tot d’una, el miraven amb aquelles expressions.



Entre totes aquelles cares, les emocions eren ben variades. Hi havia qui mirava l’inspector amb fúria, altres ploraven i alguns simplement tenien la mirada perduda.



Ell mateix, de la frustració de no saber res, de tota la negativitat que se li havia acumulat durant les setmanes pel cas dels assassinats, va deixar anar unes llàgrimes. Les gotes, reveladores de tot el que sentia, li van relliscar a contracor per les galtes i li van mullar la camisa. L’últim que volia en aquell moment era semblar dèbil.



En un moment de claredat mental, amb el llavi tremolant, va fer saber als seus ex-companys, que el miraven amb ràbia, que la resposta havia de ser als llibres per força, que els havia estat investigant a fons i que estava a punt de desxifrar el seu missatge.



Va repetir-ho i repetir-ho, amb la veu tacada per la desesperació i les llàgrimes cada cop més abundants.



La majoria el van prendre per boig i ni el van escoltar, però el seu cap, que sempre havia confiat en ell, va anar corrents a buscar-los, impulsat per un últim bri d’esperança. Es va passar tota l’estona que va durar el judici investigant, ordenant i reordenant les paraules encerclades d’aquests per intentar trobar-hi algun sentit.



Quan el jutge estava dictant la sentència per Agustí Tena, el seu cap va irrompre a la cambra dramàticament i fent escàndol, brandant els llibres que l’havien dut a la solució feia tan sols uns instants. Deixant a tothom bocabadat, va llegir el següent:



Si algú llegeix això és perquè és suficientment intel·ligent per comprendre’m. Soc dues persones a la vegada, per un costat soc Agustí Tena, un brillant investigador. D’altra banda, però, soc un assassí despietat que no pot parar d’assassinar persones pel simple motiu de la felicitat que això li provoca. Escric això en un moment de lucidesa i ho deixo en forma de missatge per alertar la persona que trobi aquests llibres.

Soc un cas de trastorn de personalitat múltiple, i necessito ajuda de debò.

Signat

L'assassí que estimava els llibres