Els dies van passar i Agustí Tena va ser cridat a declarar al jutjat on, amb por, va declarar que no havia pogut desxifrar qui era l’assassí d’aquell pobre home, no havia descobert suficients proves fins aleshores, i això el frustrava enormement. El que no sabia el jutjat era que una part de la seva declaració era falsa, ja que l’investigador no havia dit en cap moment res sobre els llibres que guardava secretament a casa, llibres que, segons les seves pròpies deduccions, havien de revelar-li el misteri d’aquell dos crims.



Estava tens, amb els nervis sempre crispats, i això es notava en la seva expressió, cada cop més demacrada, que deixava entreveure que alguna cosa el turmentava profundament.

Quan va tornar del jutjat, va decidir que volia dormir una plàcida migdiada, ja que, amb el ritme que havia portat dels últims dies, feia nits que no aclucava l’ull. Així que va entrar a casa es va estirar a la seva vella butaca amb els llibres a les mans, agafats amb fermesa i, abans que se n’adonés, va caure rendit. No va dormir més de dues hores, fruit de la seu insomni que, dia rere dia, li havia provocat una acumulació de fatiga devastadora. En despertar-se, però, es va sentir encara més esgotat que abans, i molt desorientat. No va tardar gaire a adonar-se que a les seves mans ja no hi reposaven els llibres, sinó que estaven posats a la taula de davant, curiosament oberts per dues pàgines en concret.



En aquell moment a l’inspector no li va passar pel cap que algú havia pogut entrar a casa seva i, sense pensar-s’ho dues vegades, es va dirigir ràpidament als llibres per veure què hi deia en aquelles pàgines.

De forma veloç però ordenada, va agafar una llibreta i una ploma i va començar a apuntar una per una les paraules que veia encerclades, intentant trobar-hi un sentit. Després d’uns minuts, la següent frase es va dibuixar: no em busquis, primer avís. L’inspector, en lloc de sentir temor, es va sentir animat. Era una emoció revitalitzant. Pensava que, per fi, seria capaç de seguir una pista bona. Potser fins i tot ja havia fet algun avenç sense saber-ho, puix que aquella frase era, sens dubte, una amenaça del criminal.



Quan l’eufòria del moment el va abandonar es va adonar del perill real que corria, ja que si els llibres s’havien obert per art de màgia mentre ell dormia, això només podia significar que algú havia irromput a casa seva sense el seu consentiment només per obrir-los. Va revisar cada racó, amb cautela, però no va aconseguir trobar ni un sol lloc pel qual hagués pogut entrar una persona. Les finestres estaven tancades per dins i no n’hi havia cap de trencada, la porta no mostrava senyals d’haver estat forçada i les golfes estaven tancades amb clau.



No obstant, una incoherent tranquil·litat el va envair i per un moment va pensar que el que havia passat havia sigut casualitat. Potser abans de la seva improvisada migdiada estava tan endormiscat que no s’havia adonat del que llegia i, per tant, no ho havia notat anteriorment. Va pensar que seria una bona idea anar a prendre un cafè a l’establiment de la cantonada, el que alhora significava tornar a sortir de casa com una persona normal.

El bar “l’Encreuada” tenia un aire diferent aquell dia. Un calfred li va recórrer l’espinada i el va fer sacsejar. L’establiment estava pràcticament buit, fet estrany a les 5 de la tarda, i el to dels llums semblava més vermellenc. L’inspector es va sorprendre comparant aquell to amb el de la sang que havia vist setmanes abans, tacant els cossos sense vida de les víctimes d’aquell assassí que es creia poeta.



Es va trobar amb en Josep, l’amo del bar, que li va explicar el motiu d’aquell ambient sinistre. Semblava ser que feia dos dies havien aparegut, a la porta d’aquell bar, dues fotografies pertanyents als dos homes que van ser assassinats amb un ganivet clavat al cor. Ell havia pensat que era una broma de mal gust, però els seus clients ho havien vist com un mal presagi i des de llavors que no hi havien tornat. L’inspector, malgrat que l’incident no li feia bona espina, es va decidir a prendre un cafè ben carregat, per poder aguantar despert la resta del dia.



Quan estava a punt d’acabar-se’l el seu telèfon va sonar i, a l’altra banda, el seu cap li va comunicar amb una veu preocupada el motiu de la seva trucada. Un tercer home havia estat assassinat al carrer de Sant Pau. En arribar a l’escena del crim, l’inspector va veure que la víctima era un home alt, de pell molt pàl·lida (que deixava entreveure que ja feia unes hores de l’assassinat) i que, com en els casos anteriors, tenia una daga clavada al cor. Aquell home, segons l’investigador en cap, era l’escriptor del llibre “L’assassinat entès com una de les belles arts”. Agustí Tena, trastocat tot d’una per una inexplicable eufòria, va buscar un tercer llibre, deduint que aquell cas seria com els dos anteriors, però aquest no va aparèixer enlloc.



Decebut, però sense rendir-se, va buscar una altra prova al voltant de la víctima que li indiqués que l’autor del crim havia sigut “l’assassí dels llibres”. Podia ser que aquell assassinat hagués estat obra d’un altre criminal i que la semblança entre les escenes fos una simple coincidència?



Moments després ho va trobar. En un dels braços de la víctima, amagat a les mànigues de la seva camisa, hi havia un missatge esfereïdor:



Segon avís.



No, aquell assassinat no era una coincidència.