- Quina història més trista!

- Sí, però no ens avancem. Quian encara és viva y aquesta història no ha acabat.

“De seguida van arribar guàrdies al jardí i els van envoltar en posició d'atac. Havien estat fent guàrdia i el so d'espases els havia alarmat. En veure l'escena no varen dubtar. Van començar a atacar el príncep mentre un d'ells intentava posar la princesa for a de perill. En canvi Quian es va soltar dels seus braços i va córrer cap al bosc internant-se més i més en les sendes que coneixia des que era xicoteta, cada volta endinsant-se més en la foscor, intentant seguir el mateix camí que una vegada va recórrer, un camí ja oblidat, un rumor soterrat en els seus pensaments més profunds i que ara intenta sortir a la llum. Estava molt esgotada i tot i que intentava mantenir's dreta i s'esforçava per caminar, l'esgotament físic i emocional van aconseguir vèncer-la i després d'uns minuts va caure en braços de Morfeu.



L'endemà, quan Quian va obrir els ulls, es va adonar que no es trobava en meitat del bosc, sinó dins d'una casa. Una casa que li sonava més aviat familiar. Aquesta era la llar de Wu, el bruixot que temps enllà havia ajudat Quian de menuda. Quian li va explicar tots els fets que havien esdevingut en la capital.



- Llavors senyor Wu, és cert que vosté té el poder de tornar el temps enrere?

- I què si és així?

- Per favor, permet-me tornar enrere i poder així salvar la vida de Li! Faré el que faça falta, qualsevol cosa!

- Qualsevol cosa? Saps, això de tornar enrere per salvar algú implica molts perills i riscos. Estàs segura de voler-los assumir?

- Si això implica que Wei tornarà a la vida ho faré!

- Bé, doncs que així siga -va dir mentre que es girava i agafava un tassó i amb un cullerot abocava en el recipient un líquid fumejant de color blanc-. Has de prendre això i un cop el begues disposaràs de tres oportunitats per salvar qui més estimes.

Quian va agafar el tassó que l'home li estenia i amb impaciència se'l va beure fins a l'última gota. De sobte, va començar a marejar-se i a veure-ho tot borrós. L'habitació es va començar a moure. Va ser com llançar-se al cor d'un tornat, vents udoladors l'assotaven. Va caure girant sobre si mateix en el centre d'una voràgine negra i daurada.

Alguna cosa plana, dura, platejada com la superfície d'un mirall es va alçar enfront seu. Va descendir en picat cap a allò, cridant, alçant les mans per cobrir-se el rostre. Va colpejar la superfície i la travessà, caient sobre terra ferma i compacta.

Quan va sentir que el sòl s'estabilitzava davall dels peus va alçar-se i mirant als seu voltant va adonar-se que es trobava al palau. Poc abans de l'accident.



Primer va anar on estava Chang Li per assegurar-se que tot allò era real. Aquest es trobava a la sala d'armes i Quian, sense poder contenir l'emoció, es va llançar als seus braços.

- Estàs viu, estàs viu! -deia sense parar-. No ens queda massa temps. Ràpid, hem de fugir! -va dir adonant-se de l'hora que era.

- Però a on, i per què? -va dir amb sorpresa.

- No tinc temps per a explicar-t'ho tot -Quian va agaf-lo de la mà-. Però has de confiar en mi si et dic que ens hem d'anar d'ací com més prompte millor -Ell li va retornar l'encaixada de mans i amb la mirada li va dir que la seguiria fins a la fi del món.

Quian i Chang Li van agafar dues capes per cobrir-se i es van dirigir cap a l'eixida. Mentre, Quian va fer un gest i Lixue va alçar el vol per avisar-los si cap guàrdia de la cort s'apropava a ells. Van passar per davant dels mercaders i les seues tendes sense ser reconeguts. Milers d'olors a espècies arribaven al nas de Quian. Les casetes, totes eles decorades amb teles multicolors de seda decoraven els carrers. Van continuar avançant i just quan ja estaven a punt d'eixir de la capital, un dels guàrdies va reconéixer Quian i va exclamar:

- La princesa! Volen segrestar la princesa!

En una mil·lèsima de segon més i més soldats els van envoltar i tot i que Chang Li era un bon guerrer, aquest no va ser capaç de fer front a tots. Ràpidament va vindre el rei damunt d'un cavall escortat per més soldats, pel príncep veí i son pare.

- Mai hauria pensat que em trairies d'aquesta manera! -cridava amb un semblant furiós- No ets més que un vil traïdor! Se suposava que havies de protegir la meua filla, no emportar-te-la!

- No pare! No és el que penses! -Quian es revoltava desesperada en les mans dels guàrdies, però era en va, no tenia força suficient per a alliberar-se- Ell no ha fet res! He sigut jo qui li ha dit que volia anar-me'n!

- No té importància que hages sigut tu l'orquestora del pla, el seu deute era cuidar-te, inclús si era de tu mateixa.

Quian plorava i plorava perquè ja sabia quin era el càstig per trair el rei.

- Si em permet a mi, seria un gran honor venjar la meua futura esposa -va dir el príncep.

- No!

El rostre del rei es va crispar per uns moments i el dubte el va assaltar, però finalment ca acceptar i va assentir amb el cap.

Amb excessiva lentitud aquest va treure l'espasa i es va apropar a Chang Li. Els dos amants es miraven als ulls i amb gestos Chang Li li deia a Quian que no mirara, que no plorara, que tot estava bé. Però no hi estava. Amb els ulls tancats Quian va sentir com l'espai al seu voltant es menejava i les imatges s'anaven desdibuixant com un mosaic mentre sentia el so de l'espasa xocant amb el sòl, desgarrant teixits i ossos.



De sobte tot es va detenir i, com si aquell vendaval l'haguera escopit, Quian es va precipitar redolant entre una massa de records nebulosos a terra.

Fugir no havia funcionat i l'única opció restant era la violència.

Amb aquell ferm pensament Quian es va armar i va ordenar diversos soldats que s'amagaren al jardí aquella nit.



Quan el sol es va anar l'obscuritat va caure i tot va ocórrer exactament com aquella primera vegada. No obstant Quian estava preparada i no anava a deixar-se véncer fàcilment. Quan el príncep es va apropar a ella, Quian el va espentar i va treure l'arc. Va ser aleshores quan els guàrdies que Quian havia fet ocultar-se van eixir i van començar a combatre amb el príncep. Més soldats enemics van aparéixer alertats pels sorolls. La batalla era com un remolí, pensà Quian. Tot s'apropava i després s'allunyava amb tanta velocitat que solament es podia ser conscient d'una sensació de perill incontrolable, de la lluita per mantenir-se a flotació i no ofegar-se. Ella atacava i feria amb fúria incontrolable.

Els seus ulls anaven d'un costat a un altre entre la massa de combatents, buscant Chang Li. Va ser quan Lixue li va fer un senyal i li va indicar on estava ell. Es va quedar immòbil. Allí es trobava Chang Li, una figura que s'obria pas entre els lluitadors, propinant puntellons i espentant la gent. Quan la veure, una mirada d'incrèdula sorpresa li va creuar el rostre. Formà el nom de Quian amb els llavis.

Justament darrere es trobava el príncep. Chang Li es va girar i van entrexocar les espases en un so metàl·lic.

La llum de lluna va esclafir en el fil de l'espasa mentre s'abalançava sobre el príncep en un moviment tan ràpid que pareixia una taca borrosa, més feliç que qualsevol altre moviment humà que Quian haguera vist mai.

Fins a aquell moment.

El príncep va tirar cap a un altre costat, esquivant l'atac, i va atrapar el braç de Chang Li que empunyava l'espasa mentre aquest descendia. L'espasa va cascavellejar contra terra. A continuació, el príncep va subjectar Chang Li per la part posterior de la capa i el va travessar amb l'espasa.



Quian va tornar a veure-ho tot blanc. Ja s'estava acostumant, però la sensació de caure era el pitjor; el cor se li pujava a la gola I l'estómac se li revoltava. Es va colpejar sorollosament contra terra, amb força, els malucs i els muscles xocant contra terra piconada. Va redolar sobre si mateixa, inspirant aire de nou.

Aquesta era l'última oportunitat, i si no aconseguia salvar Chang Li, seria la fi de tot. Però com fer-ho. Com salvar-lo d'un destí inevitable, d'una mort irremeiable?

Quian estava desesperada i no se li ocorria de quina forma podia evitar que ell morira. Va ser aleshores quan va recordar una història que creia ja soterrada en la seua memòria. Una història que parlava sobre com una maledicció havia fet que el seu llinatge estiguera corromput per la mort. No era casualitat que l'ancià haguera escollit d'entre totes les històries aquella per a contar-li-la. Va ser aleshores quan es va adonar del que havia de fer.



El dia ja s'anava acostant a la nit quan Quian va portar Chang Li a la platja de pedres.

- Te'n recordes? Recordes què va passar ací? -li va preguntar Quian.

- Clar que sí, va ser quan vam descobrir els sentiments que teníem l'un per l'altre -li va respondre amb un somriure.

El sol cada vegada s'ocultava més deixant pas a la nit i Quian sabia que el temps se li esgotava. Quian es va apropar a Chang Li i el va besar amb passió. Aquell seria l'últim bes. Quian hauria desitjat poder detenir el temps en aquell instant de felicitat. On no hi ha guerres, ni pactes, ni obligacions. Però com sempre tot el que comença ha d'acabar i en anar-se'n l'últim raig de sol tots dos van separar els llavis i donant-li un últim somriure, Quian es va girar sobre si mateixa ràpidament en el precís instant en què el príncep anava a matar Chang Li per l'espatlla.

Aquest els havia seguit i en veure'ls, no va poder contenir la ràbia i va intentar acabar amb el seu enemic.

No hi havia temor en els de Quian ulls, sinó una ferma determinació. “T'estime” van ser les últimes paraules que Quian li va dir a Chang Li mentre l'espasa la travessava per dins. Se li va enfonsar al pit, el fil va xocar contra les costelles i es va endinsar al seu cos. Ella no s'havia mogut del costat de Chang Li i continuava apegada a ell, aferrant-lo mentre la sang començava a manar de la ferida. Aquesta banyava la seua roba i es vessava per terra, tenyint les pedres de roig fulgurant, com teles vermelles estirades al vent en hivern.

Es va sentir un crit, un alarit de fúria, dolor i terror; el so d'algú a qui estaven espedaçant brutalment”.



- Chang Li -vaig pensar en veu alta

- Sí, ell va haver de veure com la seua estimada moria als seus braços sense haver pogut fer res, però així era com havia de ser. Quian havia de morir per tal de salvar Wei. Va ser això del que s'havia adonat Quian. Una vida per una altra per tal de mantenir l'equilibri. A això es referia l'ancià quan li va advertir que el que volia fer implicava molts perills.

- Però senyor, encara no m'ha dit el perquè els papagais són de color. -l'ancià va fer un somriure.

- Vueràs, tot un cop Chang Li va veure ser ser capaç de moure's, va matar feroçment el príncep i, degut a l'assassinat de la princesa els dos regnes va entrar en guerra. Afortunadament el regne de Beijing va guanyar i Chang Li, en rocord de Quian, va escampar les seues cendres a la vora de la mar. El lloc on Chang Li i Quian van ser més feliços i més dissortats. Chang Li hi va acudir tots els dies, inclús quan els seus cabells ja s'havien tornat blancs i les articulacions ja no li funcionaven com calia. Y així el varen trobar, mort damunt la roca on es van besar per primera vegada. Aquell dia Lixue va començar a brillar i de les seues cortes plumes marrons van començar a brotar-li unes de colors vius i lluents. Conta la llegenda que l'esperit de Quian habita dins d'aquests papagais i que es va tornar d'aquestes tonalitats cridaneres perquè l'esperit de Chang Li la trobara sempre. Encara que es trobaven separats aquest pardal venia ací una vegada a l'any, a aquestes dues platges antípodes, una a Mallorca I l'altra a China; amb l'esperança de trobar algun dia el seu estimat.

Va ser en aquell moment, quan vaig veure com una dona a la llunyania jugava entre unes roques i, sense poder-ho evitar vaig anar corrent i la vaig agafar quan aquesta es va entropessar. La vaig sostenir als meus braços i quan la vaig mirar als ulls em vaig enamorar perdudament.



I és aquesta, amics meus, la història de com aquell ancià bruixot, amb els seus trucs va aconseguir ajuntar dues ànimes enamorades que, per mala fortuna, estaven destinades a separar-se.