- Llavors, què va passar amb aquests dos? Quian realment es va negar a acceptar Chang Li?
- No, al contrari. És cert que ella es mostrava reticent al principi però el xiquet comprenia el perquè, ser princesa no havia de ser fàcil. Massa pressió i atenció posada sempre en ella. Sempre havia de fer el que li deien. Ell no volia ser una càrrega per a Quian. Volia que es fiara d'ell, ser el seu primer amic al qui poguera contar tots els seus mal.
“Amb aquesta determinació el jove guardià va disposar la seua primera missió. Prompte ella va deixar darrere els seus prejudicis i es va adonar que en realitat Chang Li li queia molt bé. Cada volta anava confiant-hi més. Va ser després quan Chang Li va conéixer la vertadera Quian. La part que mantenia oculta a tots darrere d'un escut. Ella no solament era bella per fora, sinó també per dins. Era alta, gràcil, esvelta I valent. No plorava davant els obstacles, els saltava sense vacil·lacions. Chang Li sempre es trobava al seu costat per protegir-la I donar-li suport. Ells dos es complementaven com ho fan el dia i la nit en l'hora blava, quan no està la llum del dia però tampoc hi ha una completa obscuritat, ambdues fan que el cel es vista d'un color blau únic i especial.
Amb el pas del temps es van fer cada vegada més amics, millors amics. Passejaven junts, dinaven junts i, a pesar que a Chang Li no li agradava tant la idea, estaven disposats a morir per l'altre.
Va ser un dia d'estiu quan les coses van canviar per sempre. Tots dos es trobaven donant una passejada a la vora de la mar. La platja era de pedres, totes elles de color gris amb tonalitats blaves per l'efecte de la resplendor de la mar. Quian caminava per damunt d'aquestes amb els braços estirats per mantenir l'equilibri mentre Chang Li la seguia per darrere allargant els braços cada volta que ella feia un amague de caure's.
- Podries fer el favor de no ser tan negada? Un dia d'aquests em donarà un atac al cor de veure't fer aquestes inconsciències. A més, no se suposa que hauries de tindre més equilibri? Ja saps, com estàs més proper de terra -va dir burlant-se d'ella.
Aquest tema s'havia convertit en un motiu de burla entre els dos. Durant estiu Chang Li havia pegat l'estiró i ara la superava per uns trenta centímetres. No solament havia crescut en altura. Chang Li era ara tot un home fort, fibrós, destre en l'ús d'armes. Els cabells també li havien crescut i se'ls lligava amb una corda per tal que no li molestaren a l'hora de combatre. Així i tot no podia evitar que uns flocs li caigueren despreocupadament sobre el rostre, donant-li un aire més juvenil i menys seriós.
Quian va continuar avançant, però en un despiste es va trasbalsar amb la superfície humida. Chang Li va anar corrent darrere d'ella per evitar que es fera mal i sense voler van caure tots dos al mar redolant. S'estaven rient del divertit incident quan s'adonaren de la posició en la qual estaven. Quian es trobava damunt de Chang Li. Aquest havia rebut el colp a terra per tal de protegir Quian. Estaven a centímetres de distància. Els flocs negres de Quian feien cosquerelles en la cara de Chang Li. Aleshores es varen mirar als ulls i va ser en aquell moment en què ho van sentir, van sentir el clic de com el seu cor perdia un bàtec i l'estómac s'omplia de papallones. Chang Li I Quian van apropar-se més a més fins que podien sentir les respiracions de l'altre. Va acabar l'espera i, en aquell preciós instant amb ells dos darrere d'una gran roca, banyats per l'aigua del mar, van ajuntar els llavis en un bes.
Va ser així com la jove princesa i el seu guardià es varen enamorar perdudament. No hi havia hores suficients al dia a pesar que sempre estaven junts. Per a ells tot era com un paradís. Un paradís que calia mantenir ocult de les mirades indiscretes de la resta. Tots dos sabien que allò que estaven fent no era correcte i si els descobrien allò podria carregar terribles conseqüències, sobretot per a Chang Li. Tot i això, ells dos van aconseguir mantenir el seu romanç en secret fins que un dia va arribar una notícia del país veí.
Per tal de posar fi a la gran rivalitat entre els dos regnes, els dos monarques havien decidit firmar un pacte de pau mitjançant la unió dels seus dos fills. El rei Wang havia mantingut tot esquenes de la seua filla fins aquell moment.
Aquella nit s'acabaria de segellar el contracte i l'endemà se celebraria la cerimònia. Tot i que en teoria aquell sopar anava a ser motiu de celebració per la unió, res es podia deixar a l'aire. Les tensions entre les dues bandes eren molt tenses i un pas en fals podria suposar l'esclat de la guerra en qüestió de segons.
Quan Quian va arribar a la seua habitació li varen dir que s'havia de canviar la roba bruta que portava per un altre vestit molt més arreglat per a baixar a sopar. Es va posar el vestit groc de seda que li oferien amb resignació i va baixar.
Quan va veure l'escena amb què es va trobar al menjador va anar-se'n directament cap a son pare amb una mirada furiosa i enutjada. Però abans que poguera obrir tan sols la boca, el rei se'n va avançar i amb un gest rotund va fer que Quian el seguira fora de l'habitació. Una volta a les portes li va explicar que el rei i el príncep havien vingut per a tancar el contracte matrimonial. Quian, clarament sorpresa i oposada completament a la simple contemplació d'aquella horripilant idea va dir que mai ho acceptaria. Van començar a discutir fins que varen arribar a un acord. Ella tindria una setmana més de llibertat, a canvi es casaria amb el príncep. Tots dos van acceptar a contracor i d'aquesta manera pare i filla, fingint que no havia passat res, van entrar una altra volta a l'engalanat menjador del palau.
Ja havien passat unes hores des que el sopar havia acabat i Quian practicava amb l'arc al jardí per tractar de tranquil·litzar-se, Lixue es trobava amb ella i de tant en tant li sobrevolava el cap. Era una de les manies que havia tingut d'ençà que era menuda. De sobte va sentir un soroll de peus fregant el terra i quan es va girar va veure el bell rostre del príncep. Ho havia d'admetre, era atractiu, era alt i tenia una figura atlètica. No obstant era massa perfecte, irreal i, a ulls de Quian fals.
- Què fa una princesa amb un arc? Deixa això immediatament!
- Per què? Qui eres tu per a dir-me el que he de fer?
- En una setmana seré el teu marit i a partir d'aquell moment et puc prometre que mai el tornaràs a tocar -va parlar mentre s'apropava a ella amb les seues paraules destil·lant verí-. Saps, he vist com vos miràveu, tu i aquell escorta teu, com es deia... Dona igual, m'encarregaré personalment d'ell, ningú toca el que és meu.
Ella el mirava amb odi profund i alçant el braç va intentar colpejar-lo, però el príncep va ser més ràpid i li'l va agafar. Amb un moviment hàbil li va agafar l'altre i se'ls va subjectar damunt el seu cap amb l'esquena tocant el tronc d'un dels arbres.
- Ja pots estar ben callada i complaent si no vols que tothom sàpiga que tu i aquell bastard us heu estat revolc... -no va poder acabar la frase perquè Quian va començar a propinar-li patades per intentar escapar del seu agarre. Va ser en va . Amb l'altra mà li va agafar el coll mentre s'apropava més i més a fins a tocar--li-lo amb la boca. Quian va sentir com la seua llengua li recorria la pell i com la mà que li oprimia el coll baixava a la cintura, on estaven els cordells que lligaven les teles del seu vestit. Se sentia indefensa, espantada, en estat de xoc. Havia tancat els ulls per evitar veure-li la cara quan de sobte aquelles mans varen desaparéixer. Era Chang Li.
Aquest portava una espasa i amb fúria arremetia contra l'hereu de la corona, aquest no es va quedar darrere i van començar a combatre. El xoc del metall de les espases trencava la nit i, en un moment de flaquesa en què Chang Li va desviar la mirada uns instants per veure si Quian es trobava bé, el contrincant va aprofitar aquell descuit i li va clavar l'espasa al cos.
Quian es va tirar a terra en un crit sord i a arrossegons es va apropar al seu amat posant-li el cap a la seua falda.
- Per què? Per què? -xanglotava mentre un mar de llàgrimes li redolaven per la cara.
Chang Li va allargar la mà amb un moviment desmanyotat i li va intentar torcar les llàgrimes que queien per les galtes. Li va dedicar una última mirada i ella, que no podia fer altra cosa que mirar als seus ulls negres que en el passat havien brillat plens de vida i que ara eren com un pou negre sense fons, recordava totes les voltes en què s'havia girat i havia trobat a Chang Li mirant-la. La seguia amb la mirada a qualsevol lloc que anara. Una mirada preocupada, a voltes ansiosa, còmplice, però sempre li arribava al cor i se'l calfava de tal forma que ni posant-se al costat del foc se sentia tan calent. Ell havia complit la promesa que havíen fet de protegir sempre a l'altre i ella no podia res més que plorar amb les extremitats entumides, tremolant i el cor en un puny."
