Data desconeguda, al voltant del 25 de novembre



Qui era en Marcel? Quina és la substància miraculosa que fa de la bèstia l’home? A què es referien els Atlants amb allò de "posar-se nom"? Per què s'havia anat de casa per ser periodista? Què era el que l'havia empès en primer lloc? Tot això rumià en Marcel, entaforat a la seva presó, i, tal com vé escrit a la majoria de llibres que han fascinat a la humanitat durant segles, com una llum divina la inspiració. Així és que en Marcel no es va immutar quan un dels Atlants entrà a la seva cambra tot dient-li:



—És que saps ja qui ets?



En Marcel ja sabia què contestar i es sentí pur, lliure, desbordant quan exclamà:



—Sóc en Marcel, descobridor.



El goig de l’Atlant tronà per tot l’Univers, alegrant-se davant d’aquell que ha descobert qui és realment. El gegant convidà en Marcel a apropar-se. Poruc, féu un seguit de passes vers la figura i, allà on abans hi havia hagut les parets que el tancaren, va poder travessar sense cap impediment. La sorpresa d’en Marcel era evident.



—Mai ha sigut una presó. Tan sols et calia un nom—l’Atlant resolgué el dubte d’en Marcel.



Es va trobar vestit amb un vestit espacial. Se sentí surant en la immensitat de l’espai. Fou quelcom increïble car se sentí infinit. Les constel·lacions giraven al seu torn. Més tard, els secrets dels Atlants se li començaren a revelar a en Marcel i donà inici el seu aprenentatge.



Data desconeguda, al voltant del 20 de desembre



Gairebé un mes després, es trobava davant de la mahor autoritat Atlant. En Marcel va suposar que es trobava en el moment àlgid per tal de decidir el seu destí. I només hi havia una persona capaç d’escriure’l.



—Has arribat a la fi del teu aprenentatge —es gaubà l’Atlant—. Ara és el teu torn: pots convertir-te en un de nosaltres o bé tornar a ca seva. La decisió serà inapel·lable. Doncs, bé, què hi dius, Marcel descobridor?



En Marcel observà el seu voltant: els planetes anellats, les estrelles dansaires i els cometes radiants. No hi havia món que pogués contenir tot el que havia après.



—Vull tornar. La Patro, en David i fins i tot en Fortuny estan allà a baix, i em necessiten.



—No es parli més —vociferà l'Atlant—. El teu desig será concebut.



Els rajos de l’Atlant es feren més enlluernadors fins que a en Marcel li resultaren tan roents com un miler de sols emetent llum incandescent. Envoltat per aquell mar de llum blanca, en Marcel digué adéu als Atlants d’una vegada per totes.



Dia 1 (Diumenge, 23 de desembre de 1951), una altra vegada



Era de nit quan en Marcel tornà a la Terra des dels estels al termini de la seva estada amb els Atlants. Sota el seu cap, brillava una lluna que ja coneixia d’abans. Així és que en Marcel va recuperar un diari llançat al fang i va comprovar-hi la data: 23 de desembre, un altre cop. En Marcel s’encaminà cap a la pensió on s’allotjaven ell i els seus companys. Abans de pujar les escales de l’estància, però, va contemplar en l’obscuritat més completa les rialles i els crits dels seus amics que provenien de dintre. La veu cristal·lina de la Patro ressonava clara per sobre dels gralls d’en Fortuny o els roncs del David. En Marcel, a deu mil quilòmetres de la seva terreta, es sentí a casa per primer cop des de feia molt de temps i donà gràcies per aquesta fita abans d’entrar a l’habitació.



—Has parlat amb el contacte? —va botar en Fortuny del canapè, els altres dos van romandre asseguts, expectants.



—Sí —va dir en Marcel—, malauradament la carretera cap al nord està tallada al trànsit a causa d’una esllavissada. Em sap greu, però Pyongyang haurà d’esperar.



Hi va haver alguns laments i algun altre renec, però en Marcel els recomfortà a tots amb unes paraules que, fins i tot ell, no va creure sortides dels seus llavis fins a molt de temps després:



—No us amoïneu; hem de seguir investigant, fent allò que millor sabem fer per descobrir la veritat. Som descobridors i, com a tals, ens pertoca anar a l’encalç de la veritat, sempre.