Dia 3 (Dissabte, 17 de novembre de 1951)



En Marcel recobrà l'enteniment amb fortes punxades de dolor a les temples. Ja no es trobava a la furgoneta sinó en una sala diàfana i vessada per una llum que semblava sorgir de la pròpia estància, car no hi havia cap finestró o lluerna. Tampoc cap porta. Li van menester grans esforços per tal d’incorporar-se i comprovar que, efectivament, ni en Fortuny ni la Patro s’estaven amb ell. A la cambra es respirava una atmosfera enrarida i es va convèncer que, si tingués un ganivet, podria tallar-hi l’aire.



El periodista es va posar dempeus i inspeccionar amb més deteniment aquell habitacle. Certament no podien ser instal·lacions dels nordcoreans ni dels xinesos ni dels rusos. Tampoc es tractava dels americans puix que la tecnologia present allà no era parella a res que hagués vist abans. Semblava sortida d’una pel·lícula com El dia en què la Terra s’aturà o Metròpolis. Abans que pogués inspeccionar amb més deteniment allò que semblava un tauler de control, però, s'obrí una apertura del no-res i se li va aparèixer un dels seus escarcellers.



Es tractava d’un individu esbelt que li doblava l’estatura. En Marcel va haver d’aclucar els ulls perquè la indumentària del nouvingut reflexava la llum en fogonades. Va intentar ajuntar les parpelles al màxim i albirar algun detall. Tanmateix, la seva pell fulgurava com el mateix sol estiuenc. La mà d’en Marcel es recolzà en la paret arran del mareig provocat pels rajos luminiscents. No s’havia encara senyat en Marcel interiorment pensant que es quedaria cec, quan el fulgor del seu captor disminuí considerablement. Tot i que ja havia sigut testimoni de quelcom força indescriptible, almanco per a la ciència, les primeres paraules del carceller trasbalsaren si s’escau més en Marcel:



—Posa’t nom.



Aquella veu era una col·lecció de moltes altres i ressonava per tota l’estància com un tsunami sonor.



—On sóc? Qui sou? —va inquirir en Marcel alçant els punys—. Què n’heu fet, dels meus companys?



Les preguntes d’en Marcel no rebreren cap resposta, sinó que, un altre cop, aquella estranya ordre fei acte de presència:



—Posa’t nom.



—Marcel, em dic Marcel. Què vol dir això? —El periodista arrencà a córrer cap a la gran figura—. Deixeu-me sortir, si us plau. He de tornar amb ells.



L’atreviment fútil d’en Marcel fou contestat amb una ona expansiva que l’envolta i l’arrosseguà amb ella cap endarrere fins a acabar encastat contra la paret. Abans que el seu món es tornés un cop més ple d’ombres, en Marcel va poder sentir com tancaven la porta.



Dia 4 (Diumenge, 18 de novembre de 1951)



Sense saber quina hora exacta era, en Marcel, encara amb signes de les contusions sofrides, va dedicar tot el seu temps a remirar i rebuscar el tauler de control. La tecnologia dels seus captors era extremadament moderna, incomparable amb res que hagués vist a les nombroses fires internacionals i congressos científics que havia presenciat com a periodista. Va decidir anomenar-los Atlants pel seu domini de la tècnica perquè estava segur que Déu els havia condemnat a desaparèixer i, per això, no havia sentit mai de la seva existència, fins ara. Es va recordar en aquell moment d’alguns versos de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer que havia après en la seva joventut:





Un record de temps passats, això és el que els Atlants li regalaren quan tornaren a la seva cel·la.



—Com que no et vols posar nom, heus aquí el nostre primer regal —va dir l’Atlant.



Era la representació en escena de moments de la seva vida passada. Les parets de l’estància es difuminaren i en Marcel es trobà a Busan durant el vespre. Va poder reconèixer el seu jo passat, el qual estava caminant, si no recordava malament, cap a l’hotel on s’allotjava a l’espera de les notícies sobre el setge que patia la ciutat. De cop i volta, una Patro més jove es creuà en el camí del meu jo passat. La Patro m'adreçava uns mots en corea que no vaig comprendre. Uns homes amb molt mala pinta s’apropaven rabent cap a nosaltres. Es va fer paler que la dona estava fugint d’aquells individus. El meu jo passat va collir una fusta del terra i va brandar-la tot dient-los que, o deixaven la dona en pau, o cridaria a les autoritats militars. Els estranys, conscients del perill que suposava ferir un enviat estranger, van fugir immediàtament. La dona em va dir el seu nom que no vaig comprendre. En Marcel d’aquell record va dir-li:



—El meu coreà està una mica atrofiat. A partir d’ara et diré Patro.



L’escena era tan vívida que en Marcel del present va voler abastar les dues figures, però l’Atlant li ho impedir. El periodista, contrariat, va demanar:



—Per què em mostreu això?



—Quan et posis nom, ho entendràs —l’Atlant va segellar ràpidament l’assumpte.