―¡Hijo de puta!

Em vaig quedar petrificat. Era una noia bastant jove, de cabells d’or amb uns grans ulls com la nit, on gotes s’amuntegaven sense caure per la seva galta morena. Era baixeta, i malgrat el seu aspecte una mica desarreglat ―portava els cabells despentinats en una cua mig desfeta, i el vestit d’un to rogenc, tirant a morat, bastant arrugat―, semblava un àngel caigut del cel. Però el pitjor de tot era que no sabia qui era.

La noia va seguir maleint-me, i per l’accent que tenia i les paraulotes que deia vaig deduir que provenia d’Argentina. Em va costar reaccionar, però per pur instint vaig fer unes passes enrere. Ella automàticament va tirar-se endavant, fent-me sentir encara més amenaçat. Sobtadament va deixar de cridar, desplomant-se de genolls a terra. Aleshores va ser quan les llàgrimes van explotar, caient sense aturar-se. El meu nus a la gola va desaparèixer.

―¿Qué le hiciste...? ―La seva veu havia baixat el to, fent-se més petita.

No sabia que respondre. De tot el que estava passant ara a la meva vida, quina cosa més hauria fet malament per a què arribi a venir una desconeguda fins a casa meva per insultar-me d’aquella manera? No podia deixar de pensar que, malgrat no haver pogut veure al meu dinosaure, el millor hagués estat quedar-me a la Costa Daurada, lluny de tots els problemes. Potser sí que sembla de covards, però per molt que pogués odiar a una persona, no li desitjava cap d’aquestes situacions que m’estaven ocorrent.

El meu cap va començar a enumerar totes aquelles coses espantoses que en tan poc temps m’havien passat. Primer la meva separació amb la maleïda Marissa, quedant-se la major part del temps en Blai. Després tots els deutes que li havia de pagar, com si ella no tingués feina i com si jo fos l’únic que havia de mantenir al nen. A continuació la gran noticia que em dona la xafardera de la Sílvia, dient-me que si no porto audiència amb el cas de la Bonnín estava fora de joc. I per últim una altra vegada la Marissa prenent-me el nen. I segur que la condemnada es pensava que tot era culpa del meu meravellós alcohol, quan la meva addicció era l’única que realment m’estava ajudant!

Notava que la fúria s’estava apoderant de mi. Tenia el nas arrufat, i tancava els punys amb força. La meva llàstima per aquesta noia s’estava esvaint. De què anava entrant d’aquelles maneres a casa meva, insultant-me sense conèixer-me? La meva forma de reprimir-me va ser començar a preguntar qui era i què volia. Va ser aleshores quan vaig obrir la boca:

―¿Quién eres y qué quieres?

Abans de respondre, va parar de sanglotar i em dirigí una mirada freda com un punyal. Un calfred va recórrer tot el meu cos. Vaig estrènyer més fort els punys, notant com les ungles se’m clavaven cada cop més al palmell de la mà. Després d’uns segons de silenci tallant, va dignar-se a respondre:

―Ella no merecía morir ―va fer una pausa, i va procedir parlant amb admiració―. Era un ser de luz, maravillosa con todo lo que le rodeaba. Íbamos a irnos juntas para tenir una vida feliz... Pero tú nos lo quitaste ―va començar a cridar un altre cop, aixecant-se violentament del terra amb una mirada plena de ràbia―. ¡Me lo quitaste todo!

La por va emportar-me una mica, i em va fer empènyer-la cap a fora. Ella va posar resistència, esgarrapant-me els braços amb les seves llargues ungles. Però per sort la meva força era superior a la seva, i un cop fora li vaig tancar la porta ben fort en tots els nassos. Exhaust, vaig recolzar-me d’esquenes a la paret, i vaig deixar-me lliscar sobre aquesta, notant els forts cops que donava la noia darrere meu. Vaig quedar-me assegut allà durant uns dos minuts, fins que ella es va cansar de picar d’aquella manera a la porta.

Una vegada vaig sentir com baixava les escales, em vaig incorporar, agafant la llauna de cervesa i seient-me per fi al sofà. Vaig obrir la llauna amb desesperació, i després del primer glop, vaig sospirar tranquil, tirant el cap enrere i tancant els ulls. Uns dos segons més tard, el telèfon va començar a sonar. Havia cantat victòria massa aviat. Deixant la llauna a la tauleta central, vaig aixecar-me cansat del sofà. Vaig agafar el mòbil, que es trobava damunt del marbre de la cuina, i sense tan sols mirar de qui es tractava, vaig respondre.

―Si?

―Edu, soc la Sílvia ―una altra vegada la pesada aquesta―. On estàs?

―A casa ―vaig respondre sense ganes.

―Posa el canal 3 ara mateix.

Independentment de que en aquell moment tingués un sentiment d’odi cap a la meva companya, vaig obeir-la. Tenia un to de preocupació, però alhora semblava contundent. Vaig caminar de pressa cap al sofà, agafant el comandament amb tal rapidesa que quasi cau. Amb malaptesa, vaig encendre la televisió i posar el canal que m’havia manat la Sílvia. Encara en trucada, ella em preguntava que com anava, però no li feia cas. La televisió va tardar uns segons en sintonitzar el canal. En gran sortia “El cas Bonnín”, i set persones estaven assegudes en una taula vermella en forma de semicercle mirant a la presentadora que s’asseia al centre de tot. En la seva cara es notava que el que llegia no estava programat, i tant ella com els seus companys escoltaven i llegien atentament.

―No fa ni quaranta-vuit hores que es va descobrir que el cadàver pertanyia a Dora Bonnín i la policia ja té noves pistes sobre el culpable d’aquest assassinat. Sí, ja ho han classificat com a assassinat. Sembla ser que la policia després d’unes hores intenses buscant la possible arma del crim, un objecte que va provocar un traumatisme cranial a la víctima sent mortal. Anem a veure a comissaria, Xavier Álvarez.

Un noi va aparèixer a la gran pantalla que tenien els set al darrere. Aquest agafava un micròfon amb força i movia afirmativament el cap mentre la presentadora li donava la paraula. Al fons seu es podien veure més periodistes i càmeres, tots davant de la comissaria. Els flaixos no cessaven. Finalment van posar al noi en pantalla completa.

―Sí, així és Anna. En la seva última conferencia, fa dues hores, la policia afirmava no tenir encara molta informació, només la causa de la mort de la víctima. Però asseguraven que els companys estaven fent un esforç immens en trobar aquell misteriós objecte que tant rebombori ha causat tant aquí, Barcelona, com al lloc d’origen de la víctima, Argentina. Sembla ser que els esforços de la policia han valgut la pena ja que han aconseguit trobar l’arma del crim.

La imatge del noi es va desplaçar en un requadre a la part esquerra de la pantalla i van sortir gravacions de la platja de la Barceloneta, on hi havia cordons policials, tres parells de furgons i bastants policies escampats per tota la zona. Segurament la Sílvia només em trucava per dir-me perquè no estava allà en aquells moments.

―Aquesta, que ja afirmaven que havia de estar formada o contenir cristalls, ha resultat ser una ampolla d’alcohol, cosa que confirma la hipòtesi. En concret, es tracta d’una ampolla de Bacardi 151...

En sec vaig deixar de sentir la televisió. Només escoltava els batecs del meu cor. Pum, pum. Pum, pum. Pum, pum. Sentia algú de fons cridant el meu nom. Un déjà vu. Vaig aixecar-me marejat, amb la vista desenfocada. Em vaig dirigir a la cuina, i obrint la porta d’un dels armaris de la cuina vaig veure que allà estava. Una ampolla de Bacardi 151. Les demés les havia gastat o llençat a la brossa. Vaig agafar-la, juntament amb la jaqueta i les claus del cotxe. I vaig sortir per la porta per on feia poc temps havia entrat.

Feia més fred que abans. Els fanals eren els únics que il·luminaven els carrers. La lluna era minvant, a punt de desaparèixer. Vaig obrir la porta del cotxe, i una vegada assegut vaig encendre el calefactor i el motor, i amb força vaig treure el tap de suro de l’ampolla de Bacardi. Vaig començar a conduir sense posar-me el cinturó de seguretat. Vaig fer un glop. Sabia exactament igual.

La sorra estava humida, i es colava entre els dits dels peus, fent que sentís un pessigolleig. Tots dos havíem decidit treure’ns les sabates, i cada vegada ens apropàvem més al mar, que estava bastant calmat, sense gaire onatge. Ella va decidir que ens poséssim a la punta del passadís de roques. Per sort, no hi havia cap pescador, cosa que m’alleujava, ja que no sabia si faríem massa escàndol. Esperava que no.

Després d’ajudar-la a passar entre totes aquelles grans roques que tant mal li causaven als peus, vam seure observant l’horitzó. Després d’una petita xerrada preguntant-li per la seva gira, va treure una ampolla d’alcohol i dues copes. No podia entendre com tot allò li havia cabut a la seva bossa de pell sense que es trenqués res.

―¡Vamos a brindar! ―va dir-me amb un gran somriure i alçant les copes. Tant de bo estigues d’aquest bon humor durant tota la nit. Quan estava omplint les copes va ser quan vaig poder veure l’etiqueta: Bacardi 151.

El trànsit encara era pitjor, i els semàfors semblava que mai es posessin en verd. Aquella nit de dissabte semblava que molta gent havia decidit anar a sopar a algun restaurant. Vaig encendre la ràdio per veure si així el temps passava més ràpid, però al veure que en gairebé totes les emissores parlaven del cas vaig tancar-la amb un fort cop. Vaig tornar a fer un glop.

No podia parar de riure, i encara que alguns cops a mi també m’agafés el riure, la majoria de vegades era per acompanyar-la. M’explicava anècdotes que tenia de gira, els problemes amb els medis de comunicació argentins i lo violents que podien posar-se alguns homes amb ella, quan en realitat ella era lesbiana. Ja portàvem més de mitja ampolla quan va voler treure el tema pel que realment estàvem allà. Tots dos estàvem ja bastant contents, i la meva preocupació havia desaparegut.

―Bueno, ¿qué tal lo que has escrito de mi? ―va preguntar interessada―. Seguro que he traído mucha audiencia a tu querido diario. ―se li va escapar un riure.

―Sí, y tanto que has traido audiencia ―vaig riure. L’alcohol m’estava afectant, però vaig tornar a fer un glop―. Mira, mira, te dejo leer. ―Vaig treure el diari de la butxaca de la meva jaqueta i li vaig donar encantat.

Vaig agafar l’ampolla de Bacardi i sense importar-me que ella en volgués més vaig començar a veure d’allà. Fins al cap d’una estona no vaig sentir que encara continuava sostenint el diari, i que ella encara no l’havia agafat. Vaig girar el cap per veure quina era la raó per la qual la Dora encara no estava llegint la ressenya, i em vaig topar amb una mirada plena d’odi i ràbia. La preocupació va tornar a mi.

―Ya lo leí... ¡¿Se puede saber porqué escribiste esto la concha...?!

Per fi havia arribat a la platja. Havia deixat el cotxe mal estacionat en la zona de càrrega i descàrrega. No m’importava que algú es queixés. Vaig treure’m les sabates agafant-les amb una mà mentre a l’altra portava l’ampolla de Bacardi mig buida. Vaig caminar maldestrament, fent la ruta que feia gairebé un mes també havia recorregut.

―Dora, por favor... solo es mi opinión sobre el espectáculo que ofreciste el otro...

―¡Me da igual! ¡Sos un enrome mentiroso! Ahora nadie de por aquí va a querer ver mis conciertos... ¡Y todo por tu culpa! ―es va llençar a sobre meu, intentant-me tirar per les roques i esgarrapant-me tots els braços.

Estàvem forcejant damunt d’aquelles roques. En algun moment de la nit l’onatge havia incrementat, i en un moment de distracció la Dora va empènyer amb més força cap a mi. Vaig sentir el terror en la possibilitat de caure, i en un sentiment d’autodefensa vaig agafar l’ampolla de Bacardi i la vaig estampar contra el cap de la Dora. Ella, amb els ulls com plats, va deixar de fer força i va caure rodolant sobre les roques, caient al mar. Desesperat, vaig llençar les restes de l’ampolla al mar i vaig fugir d’allà, emborratxant-me per oblidar lo que havia succeït.

Estava de peu en aquell mateix lloc, notant la fredor de les pedres sota els meus peus. L’ampolla de Bacardi ja estava quasi acabada. No tenia on anar. A ningú li era útil. A ningú li importava. Ningú em volia. Ningú m’estimava. Tot va succeir amb massa rapidesa. Els impulsos van predominar en tots dos. La ira, la ràbia, la por. L’alcohol va predominar en tots dos.

L’alcohol, aquell company al que jo havia defensat i tant m’havia ajudat durant aquells moments de soledat i dificultats, m’havia emportat a fer el que havia fet. Va ser tant la causa, com l’arma del crim. La noia que havia trucat a la meva porta devia saber que la culpa era meva, i no tardaria en acusar-me de l’assassinat de la cantant. Ho tenia tot perdut. La condemna per assassinat era treure’m la llibertat durant el que quedés de la meva vida. I ningú vindria a veure’m. Bé, potser el meu petit dinosaure sí, però sa mare no el deixaria. Estaria millor sense mi.

L’ampolla de Bacardi 151 ja estava acabada. Vaig trencar-la donant un fort cop contra el terra. Em vaig quedar agafant un dels trossos grans de vidre amb força i, després d’un gran sospir, vaig decidir acabar amb tot allò. Cremava. Vaig deixar caure el vidre, ja no tant transparent, i va amagar-se en un dels forats que hi havia entre roca i roca. Vaig tancar els ulls, pensant en el Blai somrient per últim cop, i em vaig deixar caure sobre el mar.



I que em portés, allà on volgués.