It’s my life,

It’s now or never,

But I ain’t gonna live forever...



Vaig despertar-me sobresaltat. Estava agenollat a terra amb el cap i els braços recolzats sobre el llit. Tenia una ampolla mig buida agafada a la mà, i unes altres dues buides tirades pel terra. La llum entrava a l’habitació de ple, ja que la persiana estava tota oberta. Quan vaig girar la cara cap a aquesta, m’hi vaig penedir de seguida. La llum em cegà. La música seguia sonant, però sabia perfectament que no estava en condicions per respondre trucades. M’incorporí amb els genolls adolorits. Sentia que se m’oblidava alguna cosa, però no queia en el què. Vaig dirigir-me al lavabo una mica marejat. El meu cap no deixava de donar voltes i més voltes. Al arribar-hi vaig veure que la tassa del lavabo era oberta, i al veure el que hi havia dintre em maregí encara més, o sigui que vaig tirar de la cadena. Intentant fer que el mal de cap disminuís, vaig mullar-me tant el front com el clatell, però va ser inútil.

En sec m’hi vaig adonar: on era el Blai? Vaig córrer esverat cap a la seva habitació. La Marissa tenia raó, era el pitjor pare del món. Vaig sospirar. Per sort, allà estava. Dormint ben tranquil en el seu llit. Tot i que encara portava la roba d’ahir. Se’m va caure l’ànima a terra quan vaig caure en el que havia fet. M’havia emborratxat mentre el meu fill descansava a l’habitació del costat. Això podria fer-m’ho pagar caríssim si algú se n’assabentava. Torní a la meva habitació pensant que el millor era deixar-lo descansar. A part de que havia d’evitar que veiés qualsevol bogeria que havia fet aquella nit. Així que em vaig dirigir cap a la meva habitació i vaig començar a recollir les ampolles d’alcohol que havia deixat escampades. El mòbil, que encara reposava damunt del llit, havia deixat de sonar. Aleshores em vaig atrevir a mirar-lo.

Merda.

Vuit trucades perdudes de la Marissa apareixien a la pantalla. Vaig deixar caure el telèfon sobre el llit, espantat. Si se n’assabentava, no em deixaria tornar a veure en Blai durant una llarga temporada, fins que em desintoxiqués de la meva addicció. Una maleïda malaltia que gaudia cada cop que ballava per les meves venes, i només em feia voler-ne més i més. L’alcohol s’havia tornat el meu company, i encara saber que no era del tot bo, el necessitava més que a qualsevol altra persona o cosa en la vida. Em feia sentir lliure. Ser lliure. Em feia oblidar les coses i persones que em feien mal, sent tan sols un record molt llunyà pel que no m’havia de preocupar. Em feia gaudir, riure i ballar com mai m’havia atrevit a fer. I és que per molts prejudicis que tingui la gent de l’alcohol, només feia que ajudar-te.

Vaig caure sobre el llit, estenent àmpliament els braços i tancant els ulls. Comencí a riure. La meva situació era preocupant, però jo només me’n podia riure d’aquesta. A qui li importava que begués? Mai havia importat a ningú, i aleshores perquè bevia la cosa canvia. Que més els hi donava? Ni que ells no es prenguessin alguna copa de tant en tant. Eren tots uns hipòcrites. Vaig tancar els punys i els ulls amb força. Que li donessin a la Marissa, intentant pintar la seva vida imperfecta! Que li donessin al diari, que no serien res si no fos per mi!

Que li donessin a la Dora Bonnín, que a ningú li importava la seva mort!

Vaig tornar a relaxar-me, i després d’aguantar la respiració durant cinc segons, vaig esclatar en rialles. La meva vista es desenfocava, veient la llum cada cop més clara. No volia tancar els ulls per si m’hi trobava amb alguna d’aquelles cares que no volia veure. Tant de bo no les tornés a veure mai més. Tant de bo.

De sobte, el timbre de casa va a començar a sonar sense parar. Vaig aixecar-me de pressa, fent que em maregés de nou. Em dirigí cap a la porta, subjectant-me a les parets per cada passa que feia. Al arribar vaig descobrir que no em trucaven del carrer. La persona estava darrera d’aquella porta que separava la meva petita zona de confort amb tota aquella realitat que únicament em causava mal. Vaig sospirar. Aquella persona estava començant a impacientar-se, ja que cada vegada el timbre sonava més freqüentment. Aguantant la respiració, vaig decidir obrir la porta.

Sorpresa.

La meva ex-dona es trobava davant de la porta amb una postura agressiva; les cames mig obertes, els braços creuats i el tronc una mica inclinat cap a endavant. I sense parlar de la seva cara, que ho deia tot. Amb les celles arrufades, l’arruga al front i la mandíbula ben marcada, senyal de que estava estrenyent les dents amb molta força. Al final sí que era veritat el que les mirades mataven.

―T’he trucat vuit vegades. Vuit! I cap mena de contestació, ni un missatge dient que no podies atendre trucades! ―va començar a cridar―. Però tu què vols? Vols perdre el teu fill? És això el que vols?

Només escoltava crits i més crits. El mal de cap començava a fluir un altre cop. Em feia por que la veïna del costat escoltés alguna cosa, o sigui que vaig tirar enrere sabent que la Marissa entraria a casa. Vaig baixar el cap lo just per veure si es complia la meva predicció, i així va ser.

―I no em mires ni a la cara? Eh! T’estic parlant, i com a adult amb educació que ets hauries de saber que quan una persona t’està parlant l’has de mirar als ulls. No em sents o què?! ―va agafar-me per la barbeta, fent-me aixecar la mirada. Va ser aleshores quan ho va notar―. No fotis. No fotis Eduard! No em diguis que has begut amb el nostre fill per aquí!

Va veure que així era quan vaig tornar a baixar la mirada. Una bufetada em va caure en tota la galta, i ràpidament va passar pel meu costat cap a l’habitació de’n Blai. El dolor punxava intensament el meu pòmul. Al cap de pocs minuts la Marissa sortia amb el Blai en braços. Aquest encara estava una mica adormit. Tenia el cap recolzat a l’ombro de la seva mare, però els ulls estaven oberts.

―Ja passaré a buscar el cotxet i les seves coses un altre dia ―va dir amb veu baixa―. Ja saps que fins que no te’n surtis den teu bucle viciós no tornaràs a veure en Blai. Això ja és cosa teva.

Es va girar i va marxar agafant fort al nostre fill. El meu petit dinosaure em va acomiadar amb la mà, encara una mica adormit. Potser seria la última vegada. La Marissa va tancar la porta donant un fort cop. I allà estava un altre cop. Sol.

Una brisa freda circulava pels carrers de la ciutat, fent que quan sortís de casa un calfred em recorregués del cap fins la punta dels peus. El cel estava bastant gris per l’hora que era, fent que el dia semblés més trist del que ja era. Vaig agafar amb força la meva maleta i vaig endinsar-me al cotxe. De seguida vaig encendre la calefacció. L’hivern s’apropava.

El tràfic inundava els carrers de Barcelona. Les llums dels cotxes em cegaven, i cada vegada estava més impacient i estressat. Vaig mirar el rellotge per tercera vegada. Tres quarts de cinc. Em faltava passar dues rotondes per arribar a la conferència que feia el cap de policia a les cinc en punt. Tenia por de no arribar-hi, fet que em posava nerviós. Havia estat meditant durant tot el matí sobre quin camí prendre en la meva vida. El millor que podia fer ara era intentar recuperar el meu treball, sense amenaces d’expulsió. La Sílvia m’havia enviat informació sobre les dades que es sabien fins aquell moment, i també m’havia avisat de que aquella tarda es faria una conferència d’informació més detallada sobre la mort de la Dora Bonnín.

El semàfor es va posar en verd i vaig poder avançar. Al arribar vaig veure que ja hi havia bastanta gent esperant l’arribada del cap. Per sort no m’havia perdut res. Vaig deixar el cotxe mal aparcat en un carreró lo més a prop possible i vaig córrer a intentar agafar un bon lloc per escoltar-ho tot el millor que pogués. Em vaig colar per davant d’algunes persones. Estar com un fil per fi tenia alguna avantatge. El xivarri en sec va començar a disminuir, i per una àmplia porta blava van sortir tres homes. Dos d’ells tenien barba, eren alts, i portaven l’uniforme oficial de policies. El tercer tenia un gran bigoti, era baixet, bastant respecte els seus companys, i portava una corbata negra i camisa blanca. Un dels dos homes idèntics es va apropar al micròfon, dient:

―Bona tarda a tots i a totes. Aquesta conferència és per parlar del que es sap fins ara de l’homicidi de Dora Bonnín. No s’acceptaran preguntes, ja que explicarem tot el que tenim de moment d’aquest cas. Ara el comissari Gil, encarregat del cas, passarà a explicar-lo. ―L’home va tirar enrere donant pas al comissari, que va haver de fer el doble de passes que el seu company per arribar al mateix lloc.

―Bé. Dora Bonnín va aparèixer el passat vint-i-sis de de novembre flotant en el fons de la platja de la Barceloneta. Un petit vaixell de pesca la va trobar a dos quarts i tres minuts de set. Va ser difícil identificar la víctima degut a l’estat del cadàver. Portava vint-i-tres dies sota els efectes de l’aigua salada. Aquesta havia començat a descompondre la pell de la víctima, sumant-li els possibles animals marins que hagin perjudicat l’estat del cadàver. Fins a quatre dies després no ens ha sigut possible identificar-la, però gràcies a la nostra forense i a la denuncia per desaparició hem pogut fer-ho.

[...]

≫Dora Bonnín, tot i que la primera hipòtesis era mort per ofegament, va morir a causa d’un traumatisme cranial. L’homicida va matar la víctima amb un objecte de vidre, sabut pels petits trossos de cristall que es van trobar incrustats a l’hemisferi esquerre del crani. Estem buscant l’arma homicida per a prop de la platja i al fons del mar, esperant que ens pugui dir alguna cosa sobre el criminal. De moment es considera un homicidi, però no es descarta la opció d’assassinat. Bona tarda.

Els tres homes van desaparèixer tan ràpid com els murmuris van començar. Al meu bloc de notes hi havia quatre frases mal escrites que només ocupaven pàgina i mitja. Esperava que hi hagués prou.

Havia arribat a casa el més aviat possible després de la conferència. El trajecte de tornada havia estat inclús més lent que el d’anada, ja que el tràfic havia incrementat bastant. Però abans d’això havia tingut un ensurt. Just al carreró on havia aparcat, s’havia col·locat una furgoneta en tota l’entrada, impedint que pogués sortir i dirigir-me ràpidament cap a casa meva. Havia durat més el trajecte per arribar al pis que la pròpia conferència, cosa que em va fer enfadar. Cada vegada que pensava en la poca informació que ens havien donat, m’agafava un mal de cap tan gran que havia de rumiar en una altra cosa de seguida. Si tan sols ens haguessin dit que tenien un sospitós...

Vaig tirar la meva maleta i jaqueta sobre la taula del menjador, i vaig fer passes grans cap a la nevera. Al obrir-la vaig quedar decebut. Hi havia quatre llaunes de cervesa, dos plats precuinats i els iogurts sense lactosa del Blai. Sense ànims, vaig tancar la nevera amb una llauna a la mà. M’asseguí en una butaca, just quan van trucar a la porta. Vaig anar a obrir-la cansat. A l’obrir-la m’hi vaig trobar una sorpresa:

―¡Hijo de puta!