Amsterdam. Allò era el que necessitàvem, tant ella com jo. Un canvi d'aires, passejar amb bicicleta un dia plujós, sense que ningú s'adonés de la nostra presència, convertint-nos en invisibles per un instant.
Començar una nova vida, des de zero, sense prejudicis, ni etiquetes, ni estereotips que condicionessin el nostre futur. Crec que va ser la idea més brillant que vaig tenir. Després de deixar anar un mar de llàgrimes en escoltar les paraules madures i processades de la meva filla, vaig veure que allà no hi teníem res a fer. No hi havia cap persona, lloc, o motiu que ens lligués a una terra que ens havia fet mal a tots dos. Únicament quedava el record d'una dona que la vida em va treure, però que ara la duria al meu costat, en un cos diferent però en el mateix cor.
L'adaptació no fou senzilla, l'escola ja la tenia llesta i la casa també, però per més que ho intentava, no trobava feina. Al final vaig desistir. Les meves forces s'esgotaven i necessitava utilitzar l'energia per a altres assumptes. Quan menys m'ho esperava, un dia trist i apagat em va conduir fins a un carreró estret. Semblava que en qualsevol moment m'anés a aparèixer un delinqüent per a robar-me tot el que duia a sobre, i apuntar-me amb una arma blanca. Però en comptes de tot això, del mal pressentiment que tenia en entrar per aquella cova, vaig veure una escletxa de llum. Un raig d'esperança que es va convertir en el meu nou objectiu. Jo era molt imaginatiu i fantasiós. Sóc cranc, què esperàveu. Crear un futur idíl·lic era la meva afició, i mentre, jo esperava que tot allò, algun dia, es fes realitat. Era un local petit, poc cuidat. Semblava que les parets es desfessin com la xocolata al sol, i el sostre queia com si un terratrèmol permanent habités la Terra. Portava un collaret penjant, que deia que es llogava, juntament amb un número de telèfon. Era d'una mida adient, ni molt gran ni molt petit, perfecte per a mi. I llavors vaig començar a imaginar. A crear plànols, dissenys, idees per a construir en aquell establiment el futur que estava esperant. Primer vaig fer esbossos, després els vaig passar a ordinador, i per últim vaig parlar amb els constructors. Potser les maneres no eren les adequades, potser tot allò era massa esbojarrat, però el meu cor no deixava de bategar fortament, quan la Il·lusió inundava el meu interior.
Ara us preguntareu què vaig muntar, o potser no, però us ho explicaré. Sempre us he parlat que sóc un home fracassat, sense sort i amb moltes penes i desgràcies al damunt, i és per això que vaig voler crear aquell negoci. Més que un negoci on guanyar diners, el que volia era crear una atmosfera, sense diòxid de carboni ni gasos contaminants que embrutessin l'espai. Que l'únic que es respirés fos calma, tranquil·litat. Un ecosistema fet per a persones estranyes, sense futur ni lloc on anar a parar. Un hort on conrear talent, passió i diversitat. On les etiquetes només fossin pel preu del menjar i que les paraules es convertissin en art. Proporcionar el que a mi sempre m'havia faltat, un lloc on ser lliure, sense por a ser discriminat.
Aquell era el meu somni; que el meu trist passat servís d'experiència per a les noves generacions. La meva idea no era donar consells, sinó cultivar diàleg entre gent diferent. Era com la "Residencia de Estudiantes", però tot més modernitzat. Una llibreria, amb un petit bar on prendre el cafè i també el té. Dos parells o tres de taules rodones, per no sentir la soledat inexistent. Una petita tarima, on exposar el més personal d'un mateix. Però sobretot, una font d'inspiració, per a tot aquell que la necessités.
A poc a poc, tot es va convertir, en un espai idíl·lic, magnífic. Tot i tenir wifi, Internet i ordinadors al mateix establiment, res era necessari quan dues persones establien una conversa. D'allà brotava màgia, i sorgia el que tota la vida havia estat buscant. Persones, vivències i experiències en què basar-me per escriure i inventar. Jo ja havia decidit que ser escriptor no era el meu camí, així que la millor decisió era fer-me a un costat i deixar pas per als nous creadors.
Històries i més històries omplien aquella llibreria-bar. No fou un boom, ni tampoc vam pujar com l'escuma, però el camí va ser molt bonic. La Tània estava totalment implicada en el projecte. Hi posava ganes i esforç, per a ajudar-me a ser una mica més feliç. Era la reina. Cada vegada que entrava per la porta i el picarol repicava, tothom se la mirava, i ella, amb el seu vestit vermell i el somriure que la caracteritzava, saludava amb la mà com si fos la successora del tron.
El primer a entrar va ser un jove, acompanyat d'una guitarra que carregava a l'esquena, i em va preguntar si podia tocar. Aquell dia va proporcionar joia i satisfacció per a les meves oïdes, i el que va començar sent una petita exposició, es va convertir en un concert cada dimarts al vespre. Amb la seva arribada, va arrossegar a una fotògrafa, amant de l'art en tots els àmbits. Li encantava arribar a la botiga i fer fotografies dels llibres, dels cafès, dels llavis de les persones remullats pel líquid calent. Tenia una obsessió amb els ulls i les mans de tota la gent, però tenia una connexió especial amb la Tània. Jo acostumava a estar darrere la barra, servint menjar i beguda a aquell qui ho necessités, però tot i la distància, també vaig presenciar aquella estreta relació. La tractava com si fos la seva filla, l'ajudava amb els treballs de l'escola i ella, a canvi, feia de model per a tots els seus projectes.
No obstant això, a nosaltres ens va costar parlar, ella era tímida amb els adults, totalment contradictori quan parlava amb els nens. Sentíem una atracció física, personal i sentimental. Una necessitat d'acostar-nos i palpar-nos amb les mans. Tot i això, per més que ho intentàvem, només aconseguíem recular. I aquí és on intervé la genialitat de la meva filla. Amb l'excusa d'una activitat de l'escola, ens va reunir a tots dos perquè l'ajudéssim. Tot d'una, ella va desaparèixer per anar al lavabo, i encara ara espero que surti, perquè va ser aleshores quan vam destruir els nostres murs per a obrir pas als braços del nostre cor. La sang va començar a rajar, i les històries s'explicaven sense parar. El nostre passat era similar, ple de fletxes i llances que deixaven rastre a la nostra pell. El present completament semblant. Ella sola, amb un camí al davant, i jo amb una nena, i ganes de lluitar. I és que, pensant en el futur, l'únic que desitjàvem tots dos, era que el que vingués fos encara millor que el que ja havíem viscut.
A part d'ella, que va canviar una mica la meva manera de veure el món, també hi van passar avis, adults i adolescents. Nenes, dones i veritables experiències en persona. Treballaven de molts oficis, de mitja jornada o bé completa. Estaven a gust amb la seva vida, o malparlaven d'ella. Tenien una mare i un pare, o bé eren ells qui exercien la feina. La qüestió era que tots érem completament diferents. Bé, tot depèn del significat que li atribuïm. Perquè en el fons, el que buscàvem tots era inspiració. Convertir-nos en músics, pintors i escultors. Que el nostre art fes feliç tothom, però sense oblidar el més essencial, que si tu no ets feliç, ningú no ho serà per tu.
La Tània va jugar una peça molt important en aquest joc. Era l'alegria en persona, treia un somriure a aquell qui la mirés, i sense adonar-se’n, es va convertir en un estel que guiava el camí. Cada vegada que un nou talent arribava a la botiga, era ella qui l'acollia amb els seus braços minúsculs, donant-li la confiança que necessitava per a començar a emprendre el vol. Sense ser-ne conscient, va anar absorbint tots els coneixements d'aquells amb qui parlava. Va conèixer a fons els colors, les textures, els materials dels escultors, les partitures dels músics, els llibres dels escriptors, i sobretot, la captació del moment ideal per a la fotografia perfecte. I gràcies a aquella dona que ens va robar el cor a tots dos, vaig decidir que potenciaria aquesta virtut que duia dins. No tenia sentit buscar una professora de reforç per a història o anglès. Si el que volia era motivar-la, havia d'empentar-la amb allò que la fes feliç. I és per això, que treballant, picant amb el pic i la pala, per molt que a vegades trobés roques indestructibles, no deixava de picar. Insistència, perseverança, constància i valentia foren els valors que li calgueren per a no llençar la tovallola a la primera de canvi. Gràcies a les xarxes socials, va anar fent visible el seu art i la seva manera de treballar. El que al principi va començar com una afició, una activitat més, es va convertir en l'objectiu del seu futur. Ella va anar creixent, emprenent el seu propi vol. Moltes vegades es trobava que les ales se li mullaven. D'altres que la gent les hi volia tallar, per a quedar-se amb les seves plomes, i intentar aconseguir la meitat del seu art. Jo, sempre des de terra, perquè les alçades em provocaven vertigen, era el canó que impulsava la bala. No us podeu imaginar l'orgull que suposava veure la teva filla marxar de viatge, a un altre país, a una altra ciutat. Que conegués gent, més o menys especial. I que descobrís la realitat més enllà de la llar. És inevitable sentir por, melancolia. Pensar que arribarà un dia que en comptes de ser el pare, et convertiràs en l'avi, o que et substituirà per un altre company de viatge. Quan seus i mires enrere, el passat viscut, la pena i les desgràcies, i després veus a la teva nena, com somriu a la vida que tant mal li ha fet, cap motiu és prou important per a arruïnar el moment.
Una trucada, unes paraules que em van consumir per dins. Tenia sort, aquell dia estava sol a casa, la Tània havia près un vol i no tornava fins al cap d’una setmana. La veu dolça a l'altra banda del telèfon, que a mesura que parlava s'anava tornant amarga. Les meves oïdes, que s'anaven tapant de cera, per por a escoltar les paraules. I els meus ulls, que semblaven un mar de llàgrimes. Qui et diria a tu, que el dia tan esperat, arribaria tan aviat. Un diagnòstic, una analítica que va decidir el meu futur, sense ni tan sols preguntar. Jo ho tenia molt clar, comptava amb set dies per a destrossar-me i patir tot el que calgués. Després d'això, hauria de continuar amb la meva vida com si res no hagués passat. No volia ser jo qui tallés les ales de la Tània. La vida havia de continuar i per molt que jo no li agafés la mà, sempre la vigilaria des de dalt.
Sabeu què?, que les bogeries sempre m'havien apassionat. No hi havia dia, després d'aquella terrible notícia, que no desitgés aprofitar el present al màxim. La soledat no volia que estigués present en els meus últims dies, i és per això que vaig emprendre un viatge improvisat. Vam anar a París, pare i filla, per a gaudir de creps amb xocolata cada matí. Diàriament, després d'un bon àpat, sempre anàvem a fer un gelat davant la Torre Eiffel. Qui diria que a la meva edat estaria pujat a un parc d'atraccions. Perquè sí, com segur que us esteu imaginant, vam anar al parc de Disney. Visualitzeu-me per un moment, fent-me fotos amb la Blancaneu, la Ventafocs i en Mickey. Que al matí em vinguessin a despertar una desfilada de princeses i prínceps, pujats a cavall. I després del viatge al passat, a la infància que alguú ens havia pres, vam tornar a la ciutat. Allà no imagineu la de coses que vam fer. Vaig pujar en un globus aerostàtic i, tot i la por que duia dins, vaig gaudir com un nen petit. No semblava que anés a morir, de fet, aquella era la meva intenció, i s'estava complint. Ningú no sospitava, la Tània era feliç, i tot allò era el que calia, perquè jo pogués dormir tranquil.
Ara em trobo aquí, estirat a aquest llit incòmode, mentre espero que arribi el meu moment. Estic connectat a una màquina, que d'aquí poc deixarà de sonar, per a donar pas a un silenci ple de paraules reprimides. La meva filla no és al meu costat, i això és el que més m'agrada. Que no pateixi, que no es preocupi, que visqui tranquil·la. Ja tindrà temps de plorar, no ens vulguem avançar als esdeveniments. Crec que arribats a aquest punt, no tinc res més a dir. En aquest llibre he obert el meu cor de bat a bat perquè poguéssiu conèixer el més personal de mi. Això és per tots, però en especial per tu Tània. Encara que d'aquí poc marxi, aquí a la terra ja no em queda res més per fer. El meu objectiu, la meva meta, era veure el teu triomf encara amb vida, i després de tot això, ja estic preparat pel que vingui. Mai no he estat capaç de dir-te tot el que aquí he escrit, i només desitjo que algun dia ho trobis, i llegeixis tot el que provoques en mi. Amb aquestes paraules et dic adéu, però no per sempre, perquè quan miris al cel, sempre estaré esperant per veure't.
Adéu, t'estimo
Tània
Pare, ahir em vaig retrobar amb tu. Just després de sortir del tanatori, on el teu cos va cremar fins que el fum va traçar el teu camí fins al cel, vaig tornar a casa. Dolguda i cansada vaig anar a dormir, i en arrepenjar el cap sobre el coixí, un roc vaig trobar sota mi. No era un oblit, sinó un fet previst. Vaig obrir el llibre i poc després de començar a llegir, vaig sentir com et feies present al meu costat.
Papa, gràcies! Tinc tantes coses a dir-te, encara que m'hagués agradat més fer-ho en vida, però ja està fet. Gràcies per cuidar de mi en els moments més difícils. Pensava que tu tenies la culpa d'haver-te perdut els meus primers anys de vida, però no és així. T'agraeixo tot el canvi que vas fer per mi, per millorar la meva vida que semblava destruïda. Gràcies per deixar-me ensenyar-te la Tània que tenia amagada. Per no oprimir-me i eliminar les meves paraules.
Saps què?, que tinc clar que no ets com Lorca, els teus llibres no són com Tirant lo Blanc, però el que si tinc molt clar, és que ets el meu escriptor preferit, i aquest és el llibre de la meva vida.
Un petó, siguis on siguis.