Crec que en aquell moment vaig prendre una de les decisions més difícils de la meva vida, però sens dubte, la millor que mai hagués pogut triar. La primera opció era de covards, persones sense ganes de lluitar, però aquelles característiques no em representaven, jo estava disposat a lluitar amb dents i ungles per al que fes falta, i més si tenia relació amb el meu fill. I és que, per molt que la nostra relació no fos l'exemple a seguir per a la resta, nosaltres tampoc érem com tots. Jo era molt despreocupat, anava sempre a la meva i el meu cap sempre estava buit. Ell, tot i la seva curta edat, qüestionava tot el succeïa, buscava raons i solucions a les seves preguntes. No buscàvem ser perfectes, només humans.
Ja us deveu imaginar que vaig decidir aquella tarda a l'enterrament. Jo prendria la custòdia del meu fill i junts caminaríem, sense destí ni meta per assolir, però sempre aprenent l'un de l'altre pel camí. No és fàcil, als dos ens costava molt posar-nos a la pell de l'altre. Ara entenc, quan els pares diuen que no estan a l'altura, o que són massa poc per als seus fills. Realment, si aquell ésser diminut et va escollir a tu com a guia del seu futur, algun motiu tindria, i és per això que no t'has de sentir inferior. Tornant a nosaltres, semblàvem un vaixell enmig de l'oceà. A vegades estàvem estables, ens compreníem i intentàvem fer tot el possible per a portar-nos bé. Però després, no sabria dir el motiu exacte, no fèiem més que un joc d'estira-i-arronsa. Com l'embarcació, que dins de les onades no sap quin serà el seu destí, si moriran tots els passatges del seu interior, o si aconseguiran veure una escletxa de llum entremig de la tempesta. Jo m'esforçava, feia un gran sacrifici per entendre tota mena de comportaments, actituds i emocions que ell podria sentir, però dins de tota aquesta atmosfera, hi havia un element sense identificar, que no havia estat demostrada la seva existència al laboratori.
Tot era estrany, dins de la nostra rutina monòtona hi havia alguna cosa que se m'escapava. Repassava tot el que havíem fet durant el dia, des que ens aixecàvem fins que tornàvem a posar els peus dins del llit, però res. Fins que un dia, en entrar a la seva habitació, la ferida que creia que ja havia cicatritzat, es va tornar a obrir. La imatge que van presenciar els meus ulls hagués fet mal a qualsevol ésser sensible d'aquest món. Veure a la teva criatura, calçant unes mitges translúcides, aquelles que t'encantaven posades al cos de la teva dona; una faldilla a ratlles, la que et transportava al moment en el qual et va anunciar que series pare; i una brusa blanca, la que estaves fart de planxar perquè era la seva preferida. Un munt de records que és can clavar com un punyal al meu cor. Un instrument que duia el seu nom, el qual estava segur d'haver-me'n desfer d'ell.
Penseu, un pare inexpert, que d'un dia per l'altre es troba cuidant al seu fill, aquell que el veu com un desconegut que s'ha endinsat a la seva vida sense trucar a la porta prèviament. I jo no vaig trobar altra raó per als seus actes. Ningú et prepara per a perdre la teva mare, ni amb tres anys, ni amb quinze, ni inclús amb quaranta. És una de les coses que quan algú es fa gran, sempre t'esperes, però així i tot no et deixa de sorprendre quan arriba, i fruit d'aquella preciosa vida, només queden llàgrimes gelades que cauen de muntanyes de la seva pròpia serralada. Estava clar, el meu fill estava dolgut, li havien privat de gaudir de la seva figura materna, i l'única manera de calmar el seu plor, eren els records. Ara ja ho entenia tot, cada matí, d'amagat, es posava la seva roba, potser per sentir el seu aroma, o l'essència que la caracteritzava. Era la manera d'estar a prop seu, de sentir-la al seu costat, per més que es trobéssim amb milers de quilòmetres entremig. Però si definíssim la meva vida, un dels adjectius que mai estaria present era la simplicitat de les coses, i és que tot era més difícil del que semblava.
No sé com ho faig, però sempre m'equivoco. Sóc d'aquells que troba una pedra, ensopega, i en comptes d'anotar l'experiència per a no tornar-la a viure, torna a passar pel mateix lloc per a tornar a caure. Els meus anys es podrien resumir en repeticions constants de patrons absurds i perjudicials. I és que anar pel camí més curt, potser no era el més fàcil.
El que al principi creia que era una manera de recordar, estranya, però possible, va anar augmentant de grau, i cada vegada perdia més el sentit. A l'inici només es posava la roba, però després em va demanar sortir al carrer amb ella. Es veia a simple vista que aquelles peces eren quatre vegades més grans que la seva talla, i ell, aleshores, va trobar una solució molt simple. Em va dir: papa, doncs per què no em compres la mateixa roba però de la meva mida? Aquí ja vaig començar a dubtar, però les meves ganes per a continuar pel camí senzill no cessaven, i un altre cop ho estava fent tot més enrevessat. Li vaig fer cas, encara que la meva feina no donava resultats, encara em podia permetre comprar tres conjunts de roba. Però és que aquí no acaba el tema. Després, va començar a jugar amb el maquillatge. Es passava hores tancat al lavabo remenant entre pintures i pintant obres d'art damunt la seva pell. Això ja començava a fer olor de cremat. Els ingredients del meu pastís tenien algun defecte. Tot podria ser que la quantitat no fos l'adequada, o que no estiguessin en bon estat, però l'aspecte no era gens agradable.
Van passar cinc anys, i l'aigua semblava més calmada, però com molts diuen, només era la calma abans de la tempesta. No és que hagués deixat d'actuar com la seva mare, sinó que ho seguia fent, però d'amagat. Jo crec que em tenia, o molta por, o molt poca confiança. O de les dues una mica. Davant d'aquests casos no saps mai que fer. Els fills no venen amb un manual d'instruccions per a saber com funcionen. Com seria de fàcil la vida si tot fos tan complicat com seguir una seqüència de passos establerta.
Tornant al cas, qui sap com actuar? Em vaig trobar sol davant aquella immensitat. Els meus pares estaven a un altre país, amb els meus sogres havia perdut el contacte. No tenia a ningú de confiança al meu costat, i és per això que vaig optar per buscar ajuda d'un especialista. La gent té molt mal vist anar al psicòleg. En realitat, no deixen de ser persones que t'escolten i et proporcionen punts de vista exteriors, perquè tu mateix puguis trobar solucions a allò que tant et preocupa.
Un dia esglaiat vaig arribar a l'oficina d'en Manel, un home que rondava entre els cinquanta i els seixanta anys, expert en la seva professió, i li vaig explicar el que succeïa. Vaig relatar la història sense ometre cap part, d'ençà que la Tània va marxar fins que el meu nen va començar a tenir comportaments fora dels estereotips marcats per la societat. En comptes de donar-me el seu punt de vista, em va oferir la possibilitat de parlar i inclús formar part d'una associació de pares de nens menors que tractaven casos semblants al meu. I em van cridar l'atenció dos en particular.
La Laura, mare de l'Alba, assegurava que, per molt que ella va parir un fill, en realitat tenia una filla. Les maneres de fer de la seva nena eren molt particulars. Anava a una escola de monges i ella sempre deia que no volia dur l'uniforme de nois a l'escola, i que preferia dur faldilles en comptes de pantalons. També em vaig topar amb els pares de l'Àngel, els quals no sabien afrontar la situació, una mica com jo, i que després de contactar amb la presidenta de l'associació, es van adonar que el seu nen no tenia una malaltia, sinó que necessitava l'empenta per a carregar les piles i guanyar autoestima i seguretat. Conèixer altres casos em va donar molta fortalesa, i vaig entendre que no m'equivocaria si el que decidia era fer-li costat.
Just després de xerrar amb en Manel, el qual em va donar un parell de consells molt útils per a fer el nostre dia a dia més amè, vaig tornar cap a casa amb una idea al cap. La meva criatura m'esperava assegut al sofà, amb aquell vestit de color vermell que li ressaltava la seva pell, i aquell llaç al cap que en el seu moment dugué la seva mare posat. La meva intenció era mantenir una conversa tots dos, tenint en compte que m'estava dirigint a un nen de tan sols vuit anys. Però en veure'l allà, tan diminut en aquella immensa habitació, pensant com s'hauria de sentir, què hauria de pensar quan em va veure entrar, i tots els meus esquemes es van desmuntar. El guió que portava preparat va quedar en una improvisació d'allò més senzilla, i ell m'ho va facilitar tot.
Amb les seves petites mans em va agafar les meves, aquelles amb les que tantes vegades havia somiat que el protegia, que empaitava a tothom que li volia fer mal, sense ser conscient que la meva incomprensió era el que més el destrossava per dins. I amb l'aguda i fina veu que tenia, em va dir: Papa, ser que això és difícil, tant per tu com per mi, però et necessito. Quan a l'escola passen llista, no sento res en escoltar el meu nom, és com si no fos jo. La roba del meu armari no és la meva, ja no m'agrada, prefereixo la de la mama, que em fa sentir una mica més jo. A vegades em pregunto que per què no puc entrar al lavabo de noies, si és el que desitjo. Saps que passa, que m'espera un món que em va molt gran, no és que no estigui fet a la meva mida, sinó que sembla de gegant. Només et demano que m'agafis la mà i que junts aconseguim fer realitat el meu somni. Deixar de ser aquest noi que em persegueix des que sóc conscient, que m'amaga al seu interior, i sortir a fora i cridar ben fort que ja no sóc un nen, que la Tània acaba de néixer i que ha vingut per quedar-se.
