“... De la mare ja gairebé no en sé res. La veritat, moltes ganes no en tinc. No és que li guardi un rencor molt gran, però amb el pas dels anys m’he adonat que hauria estat més feliç si tot hagués estat diferent. Ja sé que tota la culpa no la té ella, però no puc evitar pensar que si no hagués caigut en la beguda, la nostra família encara estaria unida .

Encara puc recordar aquelles nits tan llargues. Si tanco els ulls, puc sentir tots els crits i totes les trencadisses de vidres xocant contra les parets del menjador morat. Els meus pares es pensen que vaig viure al marge de tot plegat. Com que era molt petit, el meu pare fàcilment podia fer qualsevol cosa per distreure’m i evadir-me de tot el conflicte. El que no saben és que cada cop que alçaven una mica la veu, em tapava bé les orelles amb el coixí més gran de l’habitació.

El papa sempre m’ha dit que li semblo un noi molt espavilat i molt madur per l'edat que tinc, crec que només ho diu perquè soc el seu fill, no ho sé. Em fa gràcia això de ser espavilat. Sé guardar molt bé els secrets, mai se me n'ha escapat cap ni un. Ja fa uns quants anys que sospito que el papa no és el meu pare biològic, al igual que la Lluïsa. Al pati, un dia vam parlar de les fotos que tenen tots els meus amics d’ells recents nascuts, i vaig posar-me a pensar que jo mai no n’havia vist cap meva, i em va semblar molt sospitós. Encara no m’he atrevit a preguntar sobre aquest tema, no sé si la resposta que obtindré m’agradarà. Potser millor pensar que no hi ha res estrany.”



El meu llibre estava sent un èxit rodó, tal i com ens esperàvem.

Estava en una etapa molt bonica, en Rai s’anava fent gran, poc a poc anava madurant i comprenent la vida. Als 11 anys, ja tenia el seu futur planejat. Li agradava molt escriure, fa pocs dies vaig descobrir que escrivia cartes i les guardava en una caixeta de color verd sota el seu llit. Em recorda a quan jo tenia la seva edat.

Fa una setmana caminàvem pel bosc. Sempre anem a la mateixa clariana a parlar i reflexionar sobre temes diversos. Em recorda el raconet de bosc que compartia amb la Dora, evidentment però, aquí no hi ha el banc groc rovellat. En comptes d’això, hi ha una font d’aigua coberta d’heures d’on ens hidratem després de la caminada i una roca grossa.

En Rai és molt llest, mai se n’hi escapa ni una és per això que quan em va demanar per a la Dora, no em va sobtar tant com em podria haver sorprès.

Vaig decidir que era el moment indicat per explicar-li tot, sense més mentides, sense més secrets amagats entre nosaltres dos. Ja està fet tot un noi, i en aquell moment vaig entendre que qualsevol cosa que li digués, ho entendria a la perfecció.

Ens vam seure a la roca grossa. Vaig agafar aire i el vaig mirar profundament. Els seus ullets blaus m’observaven amb molta tendresa, però amb un toc de por i d’intriga pel que li anava a explicar.



“... Ahir amb el papa vam anar a fer una excursió pel bosc. Després del cole, em va venir a recollir, i em va dir que tenia una sorpresa per a mi. Portava un cistell al maleter del cotxe, i vaig suposar que hi hauria menjar a dins. Últimament, quan volem parlar dels nostres secrets, anem al nostre lloc preferit. Per allà mai hi passa ningú, i està al bosc que tenim al costat de casa. Mentre estàvem caminant, vaig pensar en preguntar-li per la Dora, feia temps que tenia al cap el retall de diari que anunciava la seva mort. En aquell moment, per la cara que va posar el papa, vaig veure que hi havia alguna cosa que li preocupava molt. Em va dir que deixés la meva pilota de futbol a terra, juntament amb el cistell. Els dos ens vam seure a una pedra molt gran per poder parlar. ... ”

Estava ben nerviós, no ho puc pas negar. Li vaig explicar amb delicadesa, assegurant-me que li quedava clar que l’estimava més que res en aquest món, i que ho feia pel seu bé. Em va dir que feia temps que s’ho ensumava, però que encara no havia arribat a relacionar-ho amb la Dora. Ell havia arribat a pensar que la Dora i jo havíem estat junts. Ja estava fet, havia aconseguit exposar tota la veritat. Primer es va quedar una mica en xoc, una reacció molt normal, vaig pensar, però després ja va alegrar la cara i em va començar a demanar molt per a ella, pel que havia estat la seva vida abans del càncer. Se’ns va fer fosc mentre recuperàvem records perduts. Fent camí cap a casa, en Rai no va parar de preguntar tot tipus de coses, com era físicament, si era bona persona, de què treballava, si era famosa, si tenia molts amics, sempre amb un somriure molt gran a la cara. Em vaig treure un gran pes de sobre, no pensava que encaixaria la notícia amb tan bona cara, i això em va fer sentir molt orgullós d’ell.

Durant l’hora de sopar, se’m va acudir una idea. Vaig pensar que, per poder-nos acomiadar de la millor manera de la Dora, en Rai i jo li podríem escriure una última carta, els dos junts, per així poder tancar una etapa molt dura conjuntament. Quan li vaig comentar, em va dir que sí sense pensar-s’ho. Vam acabar l’amanida i ens vam posar a la tauleta del menjador.



“Ja no existeix cap secret Dora, ja sap qui ets, i ha sigut la millor notícia que ningú li ha pogut donar mai. Avui no només seré jo qui t’escriurà una carta al buit, en Rai també hi vol participar.

Hola mama! No sé si et puc dir així. M’hauria encantat tenir el temps suficient per haver-te pogut conèixer abans, però no ha pogut ser, i això em posa molt trist. Quan el papa m’ho ha explicat tot, al principi no he entès gaire cosa, és molt injust que estiguis morta, però després he vist que havia de pensar en les coses bones. La Lluïsa és una persona que m’ha estat fent mal durant tota la meva vida, i sempre he pensat que no volia que ella fos la meva mare. Ara que sé que ella no és la meva mare real m’ha canviat la vida. El papa m’ha explicat que porta escrivint cartes per a tu des del dia en què et va conèixer, i que no ho va deixar de fer quan et vas morir. Ho he trobat molt maco això. Tinc tantes coses a explicar-te. Cada nit intentaré tancar els ulls i pensaré amb tu, i parlarem, mentalment clar. Ah, per cert, el papa també m’ha dit que tu vas ser qui em va regalar en Blu, no sé si ho saps, però aquest gosset és el meu millor amic, i ara també és l’única cosa que em queda que puc relacionar amb tu.

Dora, he decidit que aquesta serà l’última carta que t’escriuré. És una decisió que m’ha costat molt prendre, però pel meu bé, ho he de deixar. Porto pensant en tu i la teva mort massa anys, i dubto que m’ho pugui treure del cap fàcilment. Em sento molt sol, això és cert, i no tinc ningú amb qui parlar dels meus turments i preocupacions, però he vist que tu tampoc em pots ajudar gaire. En Rai i jo estem en el nostre millor moment, estem més connectats que mai. Està creixent massa ràpid Dora, el temps passa volant. Cada cop veig més la teva essència en ell. Demà anirem al nostre lloc, a aquell banc groc tan rovellat i vell, i et rendirem un petit homenatge, cremant aquesta carta.

T’estimem molt Dora, sempre et recordarem, i mai t’oblidarem, t’ho prometem.

Fins mai. ”



Quan vam acabar d’escriure la carta, ens vam mirar, i el vaig abraçar molt fort. A la tarda de l’endemà, vam complir amb el jurament de la carta. Aquell banc estava més rovellat que mai, em vaig sentir gairebé un intrús. Feia molt que no hi anava. En Rai no parava de saltar, em deia que era molt emocionant això d’anar enviant cartes al cel. Un cop ja estava cremada la carta, vaig treure una placa de la mida de la meva mà, daurada, on hi posava “En honor a Dora Bonnín, mare, escriptora, periodista, i molt estimada. Sempre et recordarem”. La vaig enganxar amb una d’aquelles coles que fan meravelles en un lateral del banc. He quedat amb en Rai que cada any, al 25 d’octubre, anirem a visitar la clariana que ens uneix a la Dora, perquè encara que no hi sigui present, puguem estar el més a prop possible.

Mesos després, tornava a tenir reunió amb la meva editora. Parlàvem d’una segona edició, els crítics aclamaven que era un llibre que passaria a la història.

Vaig aparcar el cotxe al pàrquing del costat de l’estació. Vaig baixar amb el meu maletí a la mà i vaig seure al banc esperant que arribés el comboi. Els pensaments em van aïllar de la realitat, recordava bé la primera vegada que vaig fer aquest viatge. Al costat tenia un home que llegia un diari, i sense ser intencionat, vaig acabar llegint la notícia que va canviar tot el que tenia en ment en aquell moment. Al sortir del meu estat d’inconsciència, semblava que res havia canviat des d’aquell dia uns anys enrere. Al meu costat, un home llegint les notícies del dia a dia. Sense adonar-me’n, la vista se’m va tornar a clavar en les diferents pàgines d’aquell diari. “Lluïsa Pinatell, acusada per assassinat”. Els meus ulls van recórrer la resta de la pàgina. Una fotografia seva, amb aquell somriure que tant m’havia costat veure aquells últims anys. D’entre tot el paràgraf, el nom de Dora Bonnín destacava com el que més. Vaig començar a lligar caps. Aquesta vegada em vaig despertar entre quatre parets blanques i fredes. Qui em mirava de dalt era una infermera vestida amb bata blanca i mascareta.