Vaig passar una hora ben bona al tren fins que va parar a Barcelona. Seguia amb una mena de pressió al pit que em bloquejava la respiració. Vaig fer un esforç, havia de seguir endavant. Una vegada a l’estació, vaig haver de fer uns quants viatges en metro. Em vaig perdre un parell de vegades, i vaig trigar una mitja hora més del que havia previst. Ja anava tard a la trobada. Feia uns anys, vam publicar junts amb la meva editora el meu últim llibre. Un llibre amb una coberta horrorosa, i que va tenir tantes vendes com a gent vaig animar a comprar-lo. Aquell llibre va ser fruit de la meva desmotivació i tristor. Necessitava fer uns diners, però la inspiració no venia, i per molt que la buscava, tampoc la trobava. Tanmateix, sí que vaig escriure cinc capítols dels quals estic immensament orgullós. La meva editora, la Sandra, no me’ls va deixar publicar. L’entenc, no tenien res a veure amb el fil de la novel·la. Ara, en el meu nou relat, hi eren introduïts, i tenia molta esperança que fos una d’aquelles novel·les que passen a la història.

Vaig entrar a l’oficina 40 minuts més tard del que havíem quedat. La Sandra ja em mirava amb aquella cara de sempre. Una cara que reflectava tots els fracassos que havíem tingut junts. Però tot això estava a punt de canviar. El llibre tractava indirectament de la nostra història amb la Dora. Ara, encara tenia més ganes de publicar-lo. Seria com una mena d’homenatge.

La primera vegada que em vaig topar amb la Dora va ser una mica estranya, ben curiosa. Aquell dia havia caigut en un dels meus pous sense fons. La Lluïsa i jo havíem discutit, i vaig decidir marxar de casa. Devien ser les 11 de la nit més o menys. Vaig anar caminant fins al lloc on sempre em refugiava, una petita clariana d’un bosc on també hi havia un banc de color groc ben rovellat i vell. Sempre que tenia ganes de desconnectar me n’anava allà, seia al banc i escoltava la natura i tots els animals que poguessin passar pels voltants. Aquell dia però, a l’arribar, vaig veure que hi havia una noia sentada. Mai m’havia passat pel cap que aquest pogués ser també el lloc d’una altra persona. Estava a punt de fer la volta quan em va sentir i es va girar. Em va mirar amb aquells ulls grans i ametllats seus. Estaven ben inflats i vermells, revelaven que havia estat una bona estona plorant. Potser hauria d’haver marxat, però caminar cap a ella i seure a l’altre extrem del banc ha estat de les millors decisions que he pres a la meva vida. Em va mirar, va forçar un somriure, però poc després va esclatar a plorar. Vam estar una bona estona així, mirant cap als arbres, cadascú amb els seus problemes i inquietuds rondant pel cap, fins que em va demanar el meu nom. A partir d'aquell instant no vam parar de parlar fins que el sol va començar a il·luminar el paisatge que admiràvem. Em va explicar que li acabaven de diagnosticar un càncer de mama, i que era el pitjor moment en el que li podria haver passat. Li havien dit que havia d’estar ingressada durant un bon temps, cosa que li feia replantejar-se i canviar molts dels plans que havia pensat pel seu futur fins a aquell moment. Jo també li vaig parlar de la meva situació, crec que els dos vam trobar el suport que portàvem buscant feia tant de temps. Ens vam intercanviar els números, i aquella va ser només la primera de moltes trobades asseguts els dos en aquell banc groc tan especial. Va ser ella la que em va donar la solució la qual pensava que em canviaria la vida per complet.

Ara tornava a estar en aquella situació que tantes vegades havia viscut. Estava assentat, expectant, veient com la Sandra anava passant pàgines d’aquell primer esborrany. A l’acabar, va aixecar el cap. Feia temps que no li veia aquella brillantor als ulls, sabia que li havia agradat. Vaig tornar a casa amb una mena de sensació agredolça, de l’alegria i la tristesa que sentia momentàniament. Durant el trajecte, tornant a casa, hi vaig caure. Les cartes. Què en faria de les cartes que tenia a mitges per anar-les-hi enviant? En menys de mig minut ho vaig tenir més que clar. Seguiria escrivint. Podia semblar estrany, però sabia que era la decisió correcta. Seguiria explicant-li què feia en Rai, com ens anaven a tots plegats les coses. Escriuria cartes al buit.

A l’arribar a casa em vaig posar a llegir l'última carta que tenia escrita.

“ … Estic esperant amb moltes ànsies que arribi el dia. En Rai encara no en sap res. Ho sé, ja li hauria d’haver explicat, però no sé com fer-ho anar tot plegat. Suposo que aquesta setmana el portaré a fer un volt pel bosc, li agrada molt, i si fa alguna pregunta li acabaré d’explicar tot. Últimament està més curiós que mai sobre la seva adopció. Ara que ja t’estàs recuperant i vas millorant tan ràpid, trobo que és el moment idoni perquè finalment us pugueu conèixer. Ja saps que per a ell tot el que hem viscut amb la Lluïsa ha estat bastant complicat, segur que al principi li costa una mica digerir-ho tot, però és fort, i té moltes ganes de saber la veritat. D’aquí a res estareu fent passeigs per la natura parlant de la vida, i t’estimarà com a ningú. És un nen encantador, i molt afectuós, això ho ha heretat de tu segur. He pensat que també podríem portar a en Blu. Li podries explicar com el vas trobar, segur que li interessa molt. ... ”



Faltava només una setmana pel que hauria d’haver sigut la primera trobada entre en Rai i la Dora. Ara s’havia anat tot en orris. Encara no li havia explicat res a ell, i ja no sabia ni si valia la pena fer-ho. La situació estava encara més complicada. Amb la pressió, vaig acabar inconscientment prenent la decisió de no explicar-li i deixar que amb el temps passés el que hagués de passar.

Aquella nit que ens vam conèixer amb la Dora, em vaig assabentar que estava embarassada. Que tenir un nadó havia estat un dels seus somnis des de feia molt de temps. Amb la notícia de la malaltia, ella sabia que no es podria cuidar del seu futur fill. Van haver de fer-li cesària, i pocs dies després ja començava la quimioteràpia i els llargs dies entre aquelles quatre parets fredes i blanques.

La nostra relació amb la Lluïsa en aquell moment era relativament estable. Quan vivíem a Barcelona, en Rai i ella no passaven molt temps junts, però vulguis o no, ell trobava a faltar la seva presència. A l'inici de viure a l’Argentera era molt petit, però demanava sovint per a ella i vàries nits plorava. Poc a poc es va anar acostumant, mentre la Lluïsa anava millorant més i més gràcies a les constants teràpies de grup. Ara ja feia bastant de temps que una vegada a la setmana es trucaven amb en Rai i ell li explicava com li anava l’escola i els amics. També cada dues setmanes el portava fins a Barcelona perquè poguessin passar una tarda junts. Estava molt content de com havia anat evolucionant ella, però encara quedava molt camí.

“Encara recordo el teu enterrament Dora. Ja fa gairebé quatre anys que ens vas deixar, i encara avui en dia no ho he pogut superar del tot. L’església estava plena de bat a bat, hi havia moltíssima gent que t’apreciava molt. He continuat recordant les nostres converses i els teus consells, estic intentant reconduir de la millor forma la meva vida, no és gaire fàcil la veritat. Ara estic molt content amb la publicació del meu llibre, està anant molt millor del que pensava, i tu hi formes part, crec que l’èxit que ha tingut ha estat gràcies a tu. M’ha costat molt tornar a agafar confiança amb mi mateix. Després de la gran gerra d’aigua que vaig rebre amb l’altre llibre, vaig agafar una por terrible, i no podia escriure. Durant un temps vaig estar publicant alguns articles en un diari d’un poble perdut, fent periodisme cultural. Mai hauria pensat que cauria tan baix. La Sandra ja no sabia què fer-ne de mi, i m’intentava trobar qualsevol treball o encàrrec per aconseguir que tornés a trobar la meva motivació, però res em treia del pou.

En Rai últimament està molt eixerit, desprèn una llum increïble, amb el seu somriure pot alegrar el dia a tothom, no sé com s’ho fa. Cada dia em fa més preguntes, ja no sé què contestar-li, d’aquí poc acabarà descobrint qui eres Dora, i no crec que jo estigui preparat per explicar la nostra història. Tant de bo us poguéssiu haver conegut. …”