Vaig necessitar cinc dies per recuperar-me. Cinc dies en els quals em vaig fer el boig tal com aquell ocell estava fent. Se'n reia de mi sense riure, realment no semblava que rigués. La seva veu no era melodiosa ni rasposa, era dolça i no projectava cap sentiment. A vegades, quan ell baixava, ens quedàvem sols. No ens pronunciàvem una sola paraula, però manteníem una conversa amb el silenci. Esperava que em respongués per què m'havia portat aquí sense haver-li de preguntar.





El sisè dia vam arribar a tocar el port de Menorca. L'Abel havia avisat que hi havia terra ferma i vam aprofitar per agafar provisions. Uns quants ens vam quedar al vaixell mentre els altres acabaven els seus encàrrecs.





—Sempre ho fa això de deixar la meitat de la tripulació?





—Només quan parem en un lloc que no hem visitat. Mai s'emporta els mateixos grups. Un dia et tocarà a tu. —Va dir en Lucas acostumat a posar-se dins les butxaques del meu abric.





—Un dia podràs gaudir de les gestes i poemes que contaran la història de la caravel·la comandada per un pirata i els seus animals. Estar o no estar a la gesta, serà la qüestió.





—La Lilith creu que estarem en una poesia èpica quan ningú sap de la nostra existència. Tranquil Guillem, no et pressionis. L'Alex tampoc vol ser vist.— En Niaall va dir això com si l'Alex s'amagués d'algú.





—Per què?





—Oh.—Va dir l'Abel.—Perquè el capità és molt discret, és un pirata. Als pirates els busquen.





—Llavors... Ha fet mal a algú?





—Mal a algú? No, no. No és capaç de matar ni una mosca. Ha fet el que necessitava per sobreviure. —No semblava que aquell home que m'havia acollit fos capaç de matar, però aquelles paraules de l'Spanki no em portaven res de bo.





No vaig poder preguntar més, ja que el grup va arribar. Vam emprendre el viatge a la cimera del temps quan, de sobte, una calavera va emergir de les profunditats i ens va engolir. En un tancar i obrir d'ulls el mar s'havia transformat en una illa. La nit va emergir de cop i amb la boira, un poble, un castell. Tot un abisme tret d'un llibre de terror. Els animals van empal·lidir. Havíem arribat a l'Abisme de Salem o això és el que havia dit el capità. Vaig donar un cop d'ull al voltant, tot era negre i gris. No hi havia altres tonalitats a part de les flames liles que il·luminaven l'illa.





Entre els rostres pàl·lids i els llunàtics es podien distingir també figures humanes que reien malèvolament. Criatures que menjaven nens: érem a terra de bruixes. Vaig veure una figura de dona encaputxada que parlava amb el que semblava un gat lila. No sé com ho vaig fer, però novament atrapat per la curiositat em vaig separar del grup i sigilosament em vaig acostar a l'encaputxada.





—Senyoreta Bedwyr. —Va dir el gat.





—Espera, no has fet una reverència. Hauries de saber que jo soc la que té el control. No oblidis qui té el poder gat estúpid.





—Senyora. Ho s...sento.





—Ximpleries, Cain. L'únic que sents és haver-me ajudat.





—N... No senyoreta. Vostè m'alimenta amb... Deliciosa... carn de qüestionable procedència. No li podria agrair més haver-me ofert un lloc on viure.





No ho podia deixar així, em vaig disposar a escalar un teulat per atrapar aquella mal tractadora, quan l'Alex em va agafar com un sac de patates i em va tapar la boca. La bruixa es va girar, només se li veien els ulls. La seva mirada era penetrant, m'aterrava pensar què estava a punt de fer fa un moment. Llavors em vaig adonar que l'Alex tenia un enemic diferent. Un grup de bruixots amb el mateix uniforme corrent rere d'ell i ell, avançant ràpid com el vent amb mi i totes les bèsties al seu voltant. La bruixa que havia vist abans ens va barrar el pas. Ens observava amb uns ulls vermells, brillants, que et robaven l'ànima, i una posició serena. —Vaja, el lladre de llibres s'ha fet un nou amic i és humanoide, ja era hora. —Estàvem completament acorralats per una noia que simplement ens observava.







Semblava que els altres que abans perseguien el capità havien desaparegut. Estàvem envoltats de foc morat que ens acostava cada cop més a aquella noia que ja no deia res. Tots estàvem tensos. A mesura que ens acostàvem a ella, els seus ulls vermells es van tornar malves. Podia veure les meves pors a través d'aquell color. Era horrible.





En desviar la vista, durant uns instants, abans de tornar a caure en els ulls del mateix Satanàs, em vaig adonar que la flama morada en realitat era el gat que pensava que havia aprofitat tot aquell enrenou per fugir. Als meus pensaments hi havia una salvació, una que tothom passava per alt, estranyament també aquell infern amb cames. En veu alta, sense dirigir-me a ningú, però pensant per una persona en específic, vaig començar a parlar.—Qualsevol animal pot decidir el seu amo. Per què no veniu amb nosaltres? No sereu de ningú i el menjar serà abundant. —L'Alex i en Robin ho van entendre de seguida i es van adreçar al mateix animal. La bruixa no es va immutar, creia que ho tenia tot sota el seu control gràcies a les flames que el gat desprenia.



Vaig saber que podia escapar quan el gat es va anar frenant. —Cain, no paris! Et mataré jo amb les meves pròpies mans si és necessari. —La bruixa s'adonà de les meves intencions. —M'estava divertint amb les seves cares atemorides maleït traïdor. Especialment la del lladre de llibres, el senyor d'un poble perdut.





—Correu!





Una gran combustió va cegar la bruixa i ens va permetre escapar. L'Alex es va quedar allà uns instants, fins que la combustió es va començar a solidificar. Llavors va agafar el gat i ens va atrapar. La bruixa i els altres ens tornaven a perseguir. Tots corríem ràpidament fins al vaixell. El Tails i l'Indi van tallar la corda de l'àncora per anar més de pressa.





—Per què et busca tota aquesta gent? Què significa tot això del lladre de llibres?





—Acabem de sortir pels pèls de la mort i l'únic que vols és saber qui soc? Ha, ha, ha. Mira que ets estrany, noi. Doncs, em busquen exactament per això, perquè he robat llibres a tot el món.





—Però, per què?





—Doncs, perquè els animals no parlen i a alta mar sempre s'està sol. Mira, tenia vint anys com tu quan vaig fer el meu primer viatge en aquest mateix vaixell. Llavors vivia en un poblet, el mar m'apassionava i estava molt emocionat. La meva dona i la meva filla em van seguir a port. La meva dona estava feliç perquè podia complir el meu somni. La meva filla no era molt expressiva, però un cop la coneixies podies veure que estava igualment feliç per mi.





—Vas dir que el viatge el feies per elles. Què és el que busques?





—A ells, a tots ells. Busco a la gent d'un poble que va ser arrasat quan era a alta mar. Vaig tornar i l'únic que en quedaven eren les cendres... Allí vaig conèixer el Robin, que estava atrapat a les runes. Vam viatjar junts buscant durant molts anys. A mesura que el temps passava més m'aïllava de l'altra gent i més volia entendre el que el Robin em volia dir. Vaig robar llibres d'enginyeria i algunes... altres coses. Vaig inventar una petita màquina que permetia que les seves cordes vocals simulessin les humanes. Després vaig anar provant amb altres animals i... ara som la tripulació que veus.





—Ho sento... Però estàs segur que els trobaràs?







—Un senyor del poble veí em va dir que alguns havien escapat... M'aferro a la idea que la meva família va ser algun d'ells...





—Oh... Sento molt haver preguntat.





—No hi ha problema. Va ser fa molt de temps. A més els estic buscant, encara no s'han perdut.





—Estic segur que els trobaràs.





—Jo també noi, perquè ja només em queden dues illes.





En aquell moment va ser quan verdaderament vaig conèixer al capità Alex. El que seria el meu millor amic i a qui ajudaria a trobar el seu gran tresor fins a la fi del món.





—Vinga, anem! —El capità estava emocionat. El penúltim racó del món l'esperançava, m'havia estat parlant de la cimera del temps. Un lloc paradisíac, un lloc perfecte per la convivència de tots. El contrast de Salem, però igualment amagat. Em deia que ell creia que s'havien amagat de l'avarícia i les guerres del món perquè els seus éssers místics no ho podien suportar. Creia que era el lloc ideal on podia haver anat la seva família.







—La cimera té molts anys d'antiguitat.





—Va dir el Robin a la meva espatlla. Ja ens portàvem millor, fins i tot diria que érem amics si no fos perquè no podia veure cap emoció o expressió que m'ho demostrés.





—És un lloc idíl·lic, però no passen aventures. Per mi, és avorrit.





—Això està per veure. —Així vam arribar a la cimera del temps, a través d'un rellotge de sorra, de la mateixa manera que a l'Abisme de Salem. Tots estàvem una mica més calmats i rèiem del que havia passat. Ens semblava divertit el sobrenom del lladre de llibres i la bruixa que només ens mirava des de lluny. Corríem per camps elisis i bells castells i pobles blancs de contes de fades. Hi havia elfs, gent que practicava l'alquímia il'herbologia, fades i moltes cuques de llum que il·luminaven la cimera. El cel sempre era clar i d'alguna forma que desconec mantenia un gloriós arc de sant Martí que el Robin traspassava tota l'estona avorrit, esperant que alguna cosa emocionant succeís.





Vam passar-hi uns quants dies, o això crec. El temps era una noció estranya. Aquell dia vam conèixer una mica més el Cain. El gat de la bruixa era un savi. Al principi era més amable i cordial, però a mesura que ens agafava confiança es va tornar una mica presumit. Ens va mostrar com podia crear un camí amb la seva forma de foc follet i ens va explicar com, abans de caure esclau de la Bedwyr, s'encarregava de guiar els viatgers de les illes amagades.







Finalment, preguntant a tot arreu i buscant a cada racó no vam trobar res, això va alegrar una mica l'Alex. Tenia una gran esperança amb l'última illa, l'illa Eroda.



Arribarem a Eroda a trenc d'alba. La Lilith, en Niaall i l'Abel es van quedar prop de port a revisar els vaixells que anaven passant. Tots els altres ens vam partir en grups per buscar per tota la immensa illa. Jo, en Robin, en Lucas i en Cain vam explorar el castell i el far a tort i a dret. —Aquí dalt no hi ha ningú. Has trobat alguna cosa Guillem?





—Un ocell que em deu una explicació, a part d'això no. No hi ha ningú que hagi vist la seva família.





—Pensava que l'Alex necessitava un company humà. Vaig estar durant anys analitzant les possibilitats i quan et vaig veure tant interessat a atrapar-me, ho vaig aprofitar. La teva arribada va ajudar a incrementar la rapidesa de la recerca de la seva família. Has trobat alguna cosa Cain? —Canviava de tema, no el vaig pressionar.





—Res més que pols i desordre encara que ni la meitat de com ho tenia la Bedwyr. En Lucas està explorant el castell, no trigarà a arribar. —I així va ser, al cap d'uns minuts ens vam reunir tots sense sort i vam anar a preguntar als altres grups. Semblava que ningú trobaria res fins que, en arribar tots a l'últim grup, amb l'Alex, un pescador els va dir que havia vist algú semblant a la seva dona aquell matí. Semblava que ella se n'havia anat a passejar cap a les cales calentes. Amb aquesta pista gairebé tots vàrem sortir disparats en la mateixa direcció a buscar aquelles cales que no teníem idea d'on podien ser. En Cain ens va seguir una mica més tard. Vaig pensar que havia quedat meravellat pel peix del pescador.





Després de buscar i buscar, vam arribar a l'últim indret que quedava, una esplanada d'herba verda. Un paisatge immens i preciós si no fos pel que això comportava. L'Alex, tots estàvem devastats.





—No queda res més, no queden més aventures per a mi, l'última és aquesta, el final del meu capítol. —Es va ajupir i no va controlar les ganes de plorar. Un grup de papallones tenyides de blau ens van envoltar els dos. Els altres membres de la tripulació van quedar a fora sense dir res.





Aquell home havia fet la volta al món per la seva família i no havia trobat res. En aquell moment em vaig sentir desolat pel meu amic. L'Alex era el pirata més gran que podia haver existit, ningú el recordaria, però jo havia tingut el plaer de fer-ho i ja no me'n penedia del viatge que el Robin m'havia portat a fer. Allà, al lloc més recòndit d'Eroda, l'abraçava agenollat mentre plorava a la meva espatlla.





Quan ja no li quedaven llàgrimes, les papallones es van dissipar. Semblava més calmat mentre tornàvem. El Robin,l'Scamanderi en Cain van ser els primers a provar d'animar-lo encara que no eren els seus punts forts. Després es van afegir l'Indi, en Tails, l'Usain i l'Spanki. En Lucas i l'Spyro van sortir de la seva butxaca i el van fer riure una mica.



En pujar al vaixell, els que s'havien quedat van rebre les notícies. Van pensar que seria el millor deixar-li espai i més tard li van portar el sopar a la seva cambra.







Aquella nit, l'Alex em va explicar amb amor i nostàlgia les històries de la seva filla i de la gent del poble. Certament ningú que hagués conegut aquell pirata dormiria bé aquella nit. Quan jo ho vaig fer, abans de perdre el coneixement, vaig notar com si algú ens observés, una mirada punxant, gèlida, inconfusible i, amb una negror temible m'esperava el pitjor. No hi vaig ser a temps.





L'endemà, una olor horrible i putrefacta em va despertar. No sabia què era, però mai m'havia llevat tan de pressa i havia pujat les escales de la cambra com aquell dia. Em vaig gelar. Hi havia cossos, cossos humans. Tots havien estat brutalment assassinats i, en veure una nena amb un vestit de plomes blaves agenollada als peus del cos del meu amic, vaig entendre qui ho havia fet.





—L'ha matat ella. Els ha matat a tots. Ens va esborrar la memòria, ens va transformar en animals. Va fer desaparèixer un poble i quan va veure que el meu pare era viu, va decidir divertir-se. —Aquella veu monòtona, dolça, sense sentiment, amagava una tristor que no hagués vist si no l'hagués conegut. La filla de l'Alex, l'ocell que em va demanar ajuda.





En Cain també era allà, al costat de l'Abel. Jo els mirava provant d'aguantar la ràbia i la impotència que sentia. La bruixa, la maleïda bruixa obtindria la venjança que es mereixia. Havia jugat amb l'Alex. Tots aquells cossos eren la seva família, havia estat tot aquest temps amb ella i ni ell ni ela altres ho sabien.





Enterrant els seus cossos a l'illa, els únics supervivents de la tripulació vam jurar que no descansaríem fins a trobar-la. Havia enterrat el més gran dels pirates, la set de venjança corria per les meves venes obligant-me a actuar un últim cop. Em vaig prometre que abans de tornar a Mallorca em convertiria en el nou rei dels pirates i en la meva última batalla tothom escoltaria la història del millor capità de tots els temps.