D'un cop sec vaig tornar en si, un cop al pit em va fer caure sobre una superfície estranya. Em va venir una olor rústica i marina i vaig distingir el que semblaven grunyits, no podia enfocar bé la vista així que en veure la silueta em vaig quedar bocabadat. En un intent de parlar vaig escopir l'aigua salada que quedava als meus pulmons. Les meves orelles xiulaven a causa de la pressió a la qual havia estat sotmès. Tot al meu voltant era difícil de concretar. No tenia la certesa de res, però estava segur que havia de fugir de tot el que no podia assegurar.


Em vaig aixecar com ànima que porta el diable i, quan semblava que sortia d'aquella estructura, alguna cosa em va parar els peus. No em vaig moure. No m'atrevia a veure la silueta rere meu sabent que no seria capaç de protegir-me.


La por em corcava per dins cada cop més. La criatura endimoniada no feia un sol moviment, segurament esperant que demostrés un intent de fuga per gaudir el meu patiment en veure que no hi hauria sortida sota la seva mandíbula. No podia evitar que em tremolés el cos, que una tempesta gèlida em recorrís cada nervi i cada múscul.


Acorralat en una punta de l'estranya carcassa de fusta, podia sentir la seva respiració. Un líquid espès em mullava l'esquena i escoltava com el teixit de la tela es desprenia bruscament. De cop i volta una força al turmell em va fer caure de nou. L'animal fos el que fos em va arrossegar sense escrúpols.


Quan per fi vaig poder enfocar la vista em vaig esgarrifar encara més. La mirada era negra com les roques del mar, la postura tranquil·la, però amenaçant, la mandíbula tensa fent força al turmell, el pelatge era crema, negre i blanquinós i tenia les orelles enrere en senyal de perill. Un gos immens se m'estava emportant cap a les portes de la mort en una caravel·la.


Sense cap altre remei em vaig veure dins una lúgubre bodega plena de diferents barrils d'alcohol i aliments per bèsties. El gos em va deixar anar i, sorprenentment, no em va atacar. Va començar a bramar amb uns lladrucs estridents per cridar l'atenció del que seria el seu amo. La noció del temps que ja donava per perduda es començava a fer eterna, el ca no callava i ningú no acudia als seus plors.


—Maleït sigues ocell, m'has portat al camí de la discòrdia i m'has entregat a la meva perdició. Per culpa teva em costa imaginar un món més enllà que el meu final.



En acabar de lamentar-me vaig sentir una veu greu.



—Calla ja! —Va dir baixant les escales sorollosament.


Uns passos forts amb el trincar d'una sivella s'anaven acostant.


En pujar la vista vaig veure un home amb la cabellera pèl-roja i arrissada. Tenia la cara arrodonida, uns ulls color avellana, el nas xato i la pell morena del sol que picava a alta mar. A simple vista era més o menys uns quatre dits més alt que jo. Utilitzava robes típiques de pirates d'època una mica descolorides. Semblava que feia molt de temps que voltava pel mar.


— Què passa Indi? No podria menjar-se la teva llengua el gat?


—Amo, no hi ha gats en aquest vaixell. El que sí que hi ha és un intrús. Hi havia un noi ofegant-se prop d'aquí. Quan s'ha despertat ha sortit corrents esperitat i m'he divertit una mica amb ell.


—I on és aquest noi incapaç de nedar?


—Rere meu.


—Redimoni, Indi. Al nostre convidat li costarà de pair el que estàs fent. N'ets conscient que els gossos no es comuniquen en el nostre llenguatge?

Tal com deia aquell vell barbut, el meu silenci no era més que el meu cervell batallant per una nova contradicció i la llengua buscant un amagatall al mar de preguntes que no gosava formular.


—Tranquil, nen. Els depredadors estan tots plens i jo encara no he plantejat fer-me caníbal. El gos no acostuma a fer bromes de mal gust, tothom sap que és un bonifaci.



— Una mica de sang de llop ha de córrer per les meves venes.



—Espero no molestar, però voldria saber on soc i si m'he begut l'enteniment. El gos parla de debò?



— El gos ha parlat sempre, noi. El que volies dir era si el pots entendre? Ho escoltes tu mateix, per què t'enganyarien les orelles si no ho han fet fins ara?


—Potser l'aigua m'està fent delirar.


—Aleshores perquè ho preguntes a aquest pirata que podria ser fruit del teu deliri? Dimonis, aixeca’t de terra i presentem-nos com cal, després ja contestaré els teus dubtes.


Em vaig aixecar i espolsar el que quedava de l'estripada camisa vermella.


—Potser sí que m'he passat. Ho sento ofegat. Pesaves molt sota l'aigua i ja saps el que diuen: ull per ull, dent per dent. Estem en paus.


—Tampoc m'has espantat tant. Estava fent teatre per sorprendre't en qualsevol moment i havia de sacrificar la camisa.


—Des de dalt no es veia així.


—Era el que volia que veiessis.


—Deixeu-vos de parlotejar de coses que no tenen la més mínima importància. Quin és el teu nom, nen?


—El meu nom és Guillem, Guillem Ferrer, de Mallorca. Puc recalcar que m'ha dit nen tots els cops que s'ha dirigit a mi? No soc un nen, tinc vint anys.


—Jo semblo un vell i en tinc 40 i escaig On vols anar a parar? Al meu vaixell et puc dir fins i tot gamarús, si ho vull.


—El vaixell és seu?


— I de la meva família.


— On som?


—Mare meva, sí que t'interessa saber el meu nom. On ha anat a parar la bona educació? Em dic Alex i ets al mig del mar. Aquest cànid tricolor és l'Indi i vivim en aquesta caravel·la.


—Sí, això em sembla molt bé, però al mapa, on som al mapa?


—Cap dels meus tripulants pregunta aquestes coses. Que complicat que ets. Anem cap a Menorca, volem comprovar una cosa abans de virar rumb la cimera del temps.


—M'enredes?


—No, rellamps, ho dic de debò. Desconfies de cada cosa que dic, noi. Que no sigui al mapa que vas estudiar no vol dir que no existeixi. Anirem cap allà si no trobem el que busquem a Menorca. Després, depenent d'on bufi el vent et tornarem a Mallorca o ens haurem de delectar de la companyia de l'altre un temps més.


— No podem tornar ara?


— A contracorrent? Ens quedaríem parats i no avançaríem. —Semblava que havia quedat atrapat entre l'espasa i la paret amb aquelles paraules. No veuria Mallorca en dies i això no seria el pitjor de tot. — També m'agradaria no tornar-te a veure el pèl el més ràpid possible fill, però l'única manera que jo no perdo dies de forma estúpida és que formis part de la tripulació fins que al vent no li vingui de gust bufar a favor.

El capità i el seu gos em van oferir roba nova: una gavardina negra i una samarreta. Em van deixar sol perquè em prepares i, per fi, després d'aquell estrany moment vaig poder tornar a veure la claror del dia. Vaig empènyer la porta en saltar a l'últim esglaó i em vaig trobar amb un escenari encara més preocupant.


Hi havia animals de tots colors i mides mirant-me fixament com si fos un trofeu que es pogués guanyar. Primer, com si fos el més normal del món es va apropar una guilla. —El meu nom és Tails. És un plaer conèixer un altre ésser humà. No n'hi ha massa per aquí.


Tenia un pelatge taronja amb tonalitats negres, uns ulls tenebrosos i unes orelles molt punxegudes de mida mitjana.


A Prop d'ell hi havia una foca que va continuar la presentació. Era un xic grassa i tenia un cos molt relliscós. —Benvingut estranger. No et tallis a parlar si ho desitges. L'Spyro mai ho fa i encara no l'hem tirat per la borda.


Rere meu, un dragonet ofès va seguir i jo, per amagar el nerviosisme, vaig posar-me les mans a les butxaques.


— No li facis cas, no parlo tot el temps, només parlo el necessari i res més. Potser faig servir algunes paraules de més per explicar-me i expressar amb precisió el que vull. Qui no ho fa? A més l'Spanki no entén que parlar és necessari per a reforçar les meves cordes vocals i parlar un humà més fluid.



Petites pues camuflades en el seu cos sorrenc van sortir en entonar una pregunta.

Els seus ulls amb una negra i fina franja m'omplien de desconfiança.


Al seu costat, una salamandra de taques grogues i negres es va acostar. Em va fer una reverència tímida i no va dir una sola paraula.


Llavors, es va lliscar elegantment una serp negra. Quan va començar a parlar, sisejava a cada essa i es movia acompanyant-se amb paraules tretes d'un llibre de poesia.


—És un plaer que t'uneixis a l'aventura del mar. No te'n penediràs gens d'haver estat salvat miraculosament i haver-vos presentat a les nostres portes cordialment. El meu nom és Lilith. Soc la serp del nord, del sud, de l'est i de l'oest, sempre al seu favor, enverinant el meu sagrat cor.


Una cabra es va posar davant la serp i no va deixar acabar el seu poema. Tenia un accent irlandès i deixava una tremolor en pronunciar les vocals.

— No tenim tant de temps, el noi s'ha de familiaritzar amb les tasques d'alta mar. El meu nom és Niaaall. Amb la a allargada.


—El meu és Abel. Et vindria a saludar, però he de vigilar el timó pel capità.


Va parlar un mico sobre el timó d'esquena a mi mentre m'inclinava a un costat per rebre els esquitxos d'aigua marina que necessitava. Sobre un cantó una tortuga rumiant les seves paraules es va disposar a ser la següent.

—Soc l'Usaint. Si necessites qualsevol cosa pots acudir a mi. No soc ràpid, però he viscut molts anys.


A l'acabar no entenia que l'aventura plena de respostes era al meu abast. Vaig obrir la boca per saludar-los a tots i, de la butxaca va pujar un llangardaix que va interrompre les meves paraules.


— Vigila les butxaques o mataràs algú. El meu nom és Lucas i soc el més valent i intrèpid d'aquí. Apa, ja pots parlar.


Abans de ser interromput pels passos del capità vaig ser capaç de dir hola.


—Veig que ja coneixes gairebé tota la meva tripulació.


—Gairebé?


—Et falta conèixer el meu segon de bord. Un lloro molt intel·ligent. Si tens sort se n'assabentarà de la teva arribada i encara que prefereix la solitud baixarà a saludar.


—Un lloro?


— Un papagai preciós.


No podia ser el mateix. No li vaig donar molta importància, ja que no tenia temps per pensar. Els primers dies havia accedit a ajudar-los a canvi de les robes i una cambra. Em vaig instal·lar al llit del costat de l'Alex i un grup d'animals em va ensenyar el funcionament del vaixell.


Seguia sorprès i molts cops no escoltava el que em deien, no m'havia adaptat a que parlessin amb tanta normalitat.

Fins al cinquè dia fregant la coberta amb l'Alex no vaig necessitar un descans d'aquella nova vida.


—Nen, aprens molt lent. Fins i tot l'Scamander que és tan callat com tu ho va entendre més ràpid. Si no te'n surts, et deixaré a Menorca i ja te les apanyaràs.


— Provaré d'esforçar-me més. Podries entendre que tot això és nou per a mi.


—Potser sí. Mira noi, no recordo com era viure amb un bestiar fent sons sense sentit.


—Era el pa de cada dia per mi i el meu cavall. Pobre Zafir, deu estar sol menjant fulles dels tarongers.


—Aviat seràs a casa amb una història per explicar. No t'amoïnis tant.


—Enyores la teva família?


—Que si l'enyoro? Aquest viatge és per a ells. Oi tant que l'enyoro.


—Vaja.


—Parlant d'enyorar, mira qui ve a veure el seu vaixell.


Sobre nostre baixava en picat un ocell. — Robin! —Quan es va posar a la seva espatlla van tornar els dubtes. Un papagai blau amb les plomes mudades es va presentar de forma monòtona i ràpida.


Era ell, n'estava segur.