Els meus pulmons comencen a necessitar oxigen, tot el meu organisme demana, més ben dit, suplica una petita pausa. Sento com si milers d'espases estiguessin esquinçant les meves cames; el fet d'haver corregut tants i tants quilòmetres, m'estava afectant. Però, encara que el meu cos ho demani, no em puc aturar. No en aquest punt. La meva ment crida perquè segueixi corrent, sense mirar enrere, però el cansament comença a envair-me.



M'aturo a un costat de la carretera, prop d'una zona amb vegetació. Les canyes de blat de moro que resideixen en aquest prat, poden arribar a uns dos metres d'alt, cosa que, per a mi, és perfecte per poder ocultar-me. Amb un sospir, que es podria haver escoltat a centenars de quilòmetres, deixo caure el meu cos. El meu rostre està adolorit, no puc diferenciar les gotes de suor amb les gotes de sang que cauen d'una bretxa feta en el meu front per un bat de metall.



El fred d'aquesta nit comença a fer-se notar, però el soroll del vent, acaronant aquestes canyes, on jo em trobo amagat, en tranquil·litza. Les ferides en el meu abdomen em piquen i, el fet de no sentir el meu braç dret, em preocupa.



Però la pregunta aquí és, com he arribat a aquest punt? Ni jo mateix ho sé, tot ha passat tan de pressa que encara ho estic assimilant. Fa dos dies em trobava en mig d'una investigació quan, de cop, a la força, em van fer entrar en una furgoneta negra. I, ara, em trobo en un camp, debatent-me entre la vida i la mort, amb un dolor de cames terrible.



Els meus sentits es posen alerta, quan escolto les rodes d'un cotxe, possiblement és la camioneta que em perseguia d'ençà que m'havia escapat d'aquella casa on m'havien estat torturant durant unes 48 hores. Em quedo quiet, com si un os m'estigués observant des de la llunyania. I a poc a poc, aquell cotxe es va apropant cada vegada més on jo em trobo. Però romanc quiet, sense moure una articulació, i, amb sort, el cotxe que estava a punt d'acostar-se massa a mi, passa de llarg.



Amb el cor accelerat, m'aixeco, observant entre la foscor de la nit, com aquella furgoneta, d'un color negre mat, es va allunyant per la carretera. Faig mitja volta i els meus ulls veuen un edifici bastant alt, quasi pot arribar a tapar la lluna que, lleument, il·lumina algunes zones. A pas lent, vaig apropant-me a aquest i, forçant la vista, veig una gran creu vermella. Es tracta d'un hospital que ha sigut abandonat pel fet que, temps enrere, havia tingut una higiene pèssima fent que la majoria d'insectes i microbis possibles, envaïssin aquell repugnant lloc.



Entro gràcies al fet que les portes de vidre, trencades totalment, estan obertes. Em pregunto si aquell edifici s'ha utilitzat per a alguna reunió de contraban o si simplement el jovent ve a drogar-se amb la marihuana, que els camells d'aquella zona, venen. No entenc el perquè, però el fred dins d'aquell hospital és més palpable que fora. Però, deixant de banda el clima, intento buscar unes escales, per poder pujar a l'última planta. Per sort, o per desgràcia, en trobo unes després d'haver donat voltes durant uns deu minuts. Al costat d'aquestes, hi ha un petit cartell cobert de vidre, on posa que, en total, hi ha set plantes. Maleeixo mentalment, dient un gran repertori de paraules lletges, ja que les meves cames no donen abast.



Conto al voltant d'unes cent dinou escales en total i, a cada pas que dono, puc escoltar la veu de la meva muller juntament amb la seva acaramel·lada rialla. En estar a la setena planta, veig com unes escales es dirigeixen a una porta de metall. Que estúpid he sigut. No recordava que alguns hospitals tenen una zona d'aterratge pels helicòpters.



Un cop a dalt la veig. La meva dona estava allà! Sense saber com, les meves forces es van recuperar i corro fins a ella. Però, de sobte, desapareix i jo em trobo a punt de caure d'aquell edifici. No tinguis por... tot estarà bé... La sento dir. Ella es troba a baix de tot, esperant, esperant-me.



La seva veu m'està envaint com si fos una sirena manipulant amb la seva veu als mariners que viatjaven amb vaixells. I ho aconsegueix, la seva veu abraona els meus sentits. Deixo d'escoltar el món, l'únic que veig i escolto, és ella.



De cop, les meves cames comencen a córrer, i quan el peu esquerre, deixa l'edifici endarrere, el meu cos flota en l'aire, mentre va decaient. I en aquell precís instant, se sent com si la pogués palpar, i l'abraço, abraço la seva ànima, inspiro la seva fragància, i els seus ulls es fonen en els meus quan la miro amb deteniment mentre caiem junts al buit etern. I llavors tanco els ulls, esperant un aterratge que mai arriba.



—David! —Sento cridar a l'Alba.

Els meus ulls obertsobservenla llum que entra per la finestra, i deixa a la vista, l'habitació blanca i neta d'un hospital. Miro a la meva donaconfós, però també amb adoració.

—Alba? —Dic en un xiuxiueig.

—Has despertat del coma! Ha despertat! —Crida efusiva.

—Alba, què ha passat?

—Quan vam patir un accident et vas quedar en coma, fa mesos que restes en aquest estat, i avui has despertat! —Veig com les llàgrimes li comencen a brollar, i somriu en veure que segueixo al seu costat, que no he marxat, que simplement he tornat.

La miro als ulls, i l'únic queenvaeixla meva ment és que avui és un bon dia per despertar.