<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">El sol brilla aquest matí, ho noto quan els rajos es filtren en les fines cortines provocant una lleu picor en les meves retines. Em desperto bastant desorientat, sentint com el meu cos és embolcallat pels llençols de seda, però, recordo que no estic al meu llit, aquell que compartia amb la meva muller. Estiro breument el meu cos provocant que s'escoltin uns petits sorolls provinent de les meves articulacions. Amb un cansament bastant desorbitat m'aixeco d'aquell còmode llit. Miro al meu voltant, i els finestrals semblen que se’m vulguin empassar, llavors sé que soc en un hotel de Barcelona quan deixo de banda les cortines. Els meus ulls gaudeixen d'unes vistes que m'hipnotitzen i, amb aquell sentiment, m'assec sobre els llençols, deixant escapar un petit sospir.



—Ai, amor meu, t’agradaria veure el sol sortir des d’aquest llit —em dic a mi mateix, amb una familiar sensació de melancolia, com si li parlés a l’amor de la meva vida.

La nit anterior, va acabar millor del que esperava, però encara podia notar els efectes de l'alcohol en el meu organisme. Feia pràcticament una eternitat que no veia en Fortuny. Havia passat els meus inacabables dies intentant guanyar-me la confiança d’aquell jove de la mafia, perquè no desconfiés de mi perquè no és gens fàcil fer-ho. De fet, he hagut de passar per una sèrie de proves que podrien afirmar la meva confiança. Però amb tanta mentida, fins i tot jo he acabat desconfiant de qui soc, de qui era, i ara, al mirall, només veig una persona irreconeixible.



Abans no era així, penso. Era completament diferent. Em llevava cada dia, amb la dolça veu de la meva dona dient el meu nom des de la cuina, i en comptes d’olorar l’alcohol de la meva roba, olorava l’aroma del cafè que impregnava les parets, el café que ella, l’Alba feia, i carregava de cacao i canyella. Una barreja que molts trobarien estrafolaria, però que per a nosaltres dos, era més que habitual. Cada dia, em vestia, i anava a comprar l’esmorzar, aprofitant per comprar-li un croissant de xocolata a l'Alba. Després, tornava a casa, passant per davant d'un parc d'infants on la felicitat d'aquells nanos junt amb els seus riures, adornaven aquell carrer. Ens menjàvem l'esmorzar en una tauleta que teníem al porxo. Ella llegia un llibre que, segons el que podia veure per la portada, era d'assassinats; en concret La desaparición de Stephanie Mailer. Mentre jo, llegia el diari, de tant en tant, les nostres mirades s’enredaven, i hi trobava aquell anhel i aquell amor en els seus meravellosos iris i els seus hipnotitzants ulls verdosos. Ella es quedava hores en aquella cadira llegint, gaudint de l’aire pur i del tacte dels fins fulls d'aquell relat, però una de les coses que més m'enamoraven d'ella era la seva imatge; els seus cabells enredant-se per la brisa marina que corria i la seva mirada de concentració.



Però ara, ara només hi ha edificis, no hi ha diaris, ni canyella i cacau en el cafè. No fa vent, ni sol, fa un dia plujós i lleig —d’aquells en que només et vols quedar al llit, sota unes quantes mantes replantejant-te l'existència i pensant en el per què de la vida— tot i això m’aixeco del llit, perquè la conclusió a la meva reflexió, és que no hi és l’Alba al meu costat. I sense ella tot és diferent, més apagat, més dens i, sobretot, més trist.



Sempre la vaig estimar, des del primer moment en què la vaig esguardar, vaig saber que estava perdut, que li havia entregat el meu cor, i no tenia intenció de reclamar-lo. Sempre vaig saber que estàvem connectats per un fil invisible, però mai vaig pensar que ella fes la vida més tranquil·la, més lluminosa. Sempre vaig pensar que això es devia al nostre estil de vida, fora de l’atenció social, només centrats en nosaltres dos, i en el fill que un dia esperàvem tenir.



L’americana i els pantalons estan tirats pel terra, i camino fins a ells. Mig ni camino fins al llindar de la porta del bany, em rento la cara, i de cop succeeix, com les altres vegades. Els meus ulls connecten amb el meu reflex i, per inèrcia, em separo de cop sentint com la meva esquena xocava amb la paret. De sobte, tot al meu voltant va desaparèixer. Les parets del bany s'han convertit en arbres i aquella petita llum que penja del sostre, ara és un gran satèl·lit que ilumina la ombrívola nit.



Em trobo desconcertat i, temorós, començo a caminar per aquell dens lloc. En entrar a les profunditats d'aquest, escolto el soroll d'un tret, i un altre d’un cotxe que ho té temps d’aturar-se i colisiona amb alguna cosa. Sento curiositat i les meves cames fan la seva funció. Estic cada vegada més a prop, ho sé perquè puc escoltar unes veus. La meva curiositat s'anul·la i un sentiment de tristesa i dolor comença a créixer en el meu interior.



I és que, tot aquest rebombori de sentiments, és per la imatge que estic presenciant. El veure a les persona que més estimo, estirades al terra i rodejades d'un bassal de sang, fa que el meu voltant doni voltes i un gran mareig m'ofegui. Sento com el meu pols s’accelera.

—Això no pot estar passant un altre cop —Dic en veu alta. Els meus ulls s'omplen de llàgrimes, mentre m'agafo fortament del cap, repetint-me una i una altra vegada la mateixa frase.



Quan em sento més relaxat, obro lentament els ulls; com si em fes por ejecutar aquesta acció. En obrir-los em trobo altre cop al lavabo, la meva mirada vola cap a les meves mans i puc visualitzar les mitges llunes vermelles. Les meves ungles s’han adherit a la meva pell, en senyal del dolor que estava passant. Des que ella va morir el pànic se’m menja per dins, i s’alimenta de mi, de la meva energia, i del poc que em queda de seny.



Surto al carrer quan ja estic vestit, i camino fins a la primera cafeteria. El cafè crema a les meves mans en sortir. I quan estic a punt de cridar un taxi, una furgoneta derrapa davant meu. Ràpid i violentament en surten uns homes, i em posen a dins a la força. No em fa falta mirar-los, ni escoltar-los per saber qui són, i que aquesta és la meva última oportunitat per sentir el sol abrasant la meva pell, penetrant en ella, demostrant alguna cosa. Pot ser que segueixo aquí, que encara queda una mica de temps abans que em converteixi en una ànima eterna, que vagaria fins a la fi dels temps, per retrobar-se amb la seva muller.