L’inspector estava desesperat. Desesperat i indignat. La premsa no deixava d’escriure tot tipus d’articles absurds amb teories fantasioses, es trobava fotografies de la seva cara per tota la xarxa, els canals de televisió no deixaven de cridar-lo al mòbil personal, al personal! A on havia quedat allò de ‘’tothom és innocent fins que es demostri el contrari’’? En els últims vint dies s’havien afegit els llibres Un dia, de Mercè Rodoreda i El Llibre de les bèsties, de Ramón Llull a la llista dels assassinats, i encara que ell estava més vigilat que mai, l’opinió pública seguia creient que ell podia ser l’autor dels assassinats. I mira que en aquest darrer el vertader assassí no havia encertat molt, ja que havia deixat a una pobra dona dins la gàbia dels lleons del Bioparc. Ridícula, aquesta situació és ridícula pensava Tena.
Amb tota la pressió mediàtica que estava rebent, no era molt fàcil investigar pel seu compte. Seguia parlant amb la Lònia, però començava a tenir la sensació de que aquesta no l’escoltava molt… No podia culpar-la, ella era una al·lota massa correcta, massa justa; no parlaria amb ell fins que no fos declarat innocent. Havia horabaixes que Tena únicament volia desaparèixer, fins que el seu més honest sentit de la justícia l’empenyia a seguir investigant. Ho tenia tot en contra, però ell sempre havia estat un poc caparrut. I tenia ben clar que aquí havia alguna persona que s’estava beneficiant de la seva pobre situació…
Però els dies passaven i ell no aconseguia la suficient informació com per seguir una pista verídica. Al contrari que la policia, d’on es deia que cada vegada tenien més pistes en contra seva. Varis testimonis asseguraven haver vist un home en gavardina als voltants dels assassinats i a la Lònia se li havia escapat en una de les seves xerrades que havien trobat una empremta parcial que coincidia amb la seva. No obstant, ell es consolava dient que si no l’havien detingut ja, era perquè no tenien un cas tan sòlid com feien veure.
-Lònia?
-Inspector! Que m’està seguint?
-No, dona, no. Això no seria molt ètic, oi? -la Lònia es limità a pujar una cella i remenar el cafè que tenia al davant. L’inspector va prendre aquella gest com una invitació per seure- Fa bon temps. M’agrada el setembre.
-Què vol, Agustí? Sap que no li puc dir res, i treguis sa gavardina que s’acubarà!
-Passava per aquí, casualment, ja sap. -va aturar a un cambrer i li va demanar un cigaló. El cambrer, considerablement jove i amb pinta d’estudiant de filosofia, o alguna d’aquestes carreres que l’inspector titllava de nímies, el va mirar i va demanar què era el que estava demanant- Un cigaló, un carajillo, com dimonis li digueu aquí! Vaja colla d’incompetents!
-Inspector! -l’inspector va mirar a una Lònia enfadada. Darrerament s’enfadava a la mínima, però estava sota tanta pressió que segons ell tenia dret a fer-ho- No li fa vergonya Tena? Alcohol al matí? Són les deu només, millor dugui un cafè descafeïnat, per favor -el cambrer va assentir i se'n va anar amb la comanda, no sense abans, mirar un darrer cop a l’inspector.
-Serà nyicris, au i que et bombin!
-Agustí, pari, què vol? La policia té molta feina ara mateix i no puc seguir els seus jocs avui. Mmm, ja no em queda molt de temps de descans... Si algú ens veu, em ficarà en un bon problema… A més, encara es pensa que té alguna oportunitat?
-Lònia, no m’agrada molt el que sembla que insinues. Sona a que la policia ja té ben decidit que sóc el culpable i destinarà tots els seus esforços a que surti que sóc jo. No, no, Lònia, no sospiris i em posis aquesta cara…
-Miri, ho sent, de bon de veres que ho sent, però estic segura de que tu en es fons ja saps sa resposta i només m'has cercat per confirmar-ho. Tu que has fet feina més temps que jo, ho has d'entendre... I, perquè l'he apreciat Tena, li diré, que sa policia encara no ha fet oficial públicament tots els descobriments i proves, però és millor que ja s’acomiadi de sa família. Pensi en es seu fill, en es petit Mateu... No ho faci més complicat, de bon de veres ... Per favor, no plori. No plori, que jo no sé consolar ...
-Bé… Gra...Gràcies...Lònia… He...He de… He de marxar...
L’aire aquell dia era més dens, més pesat. Ja no sabia si era per la contaminació o pels seus pensaments. Mentre l’inspector tornava cap a casa seva, no podia deixar de pensar en les últimes paraules de la Lònia. Quan s’havien tort tant les coses? Na Lònia li havia donat una oportunitat per acomiadar-se, i necessitava veure urgentment a na Cati i al petit Mateu. Volia explicar-lis abans tota la situació, per si es donava el cas de que entrava en presó després. Així, va reservar ràpidament un bitllet de tren a Barcelona per aquella mateixa tarda, amb el fi de veure a la seva ex-dona i al seu fill, els quals no havia vist des de l’estiu passat. Tan impacient estava, que no va pensar en com veurien després els internautes la seva acció, que desconeixent el seu motiu del viatge, varen pensar que pretenia fugir del país cap a França.
20:30, Estació de televisió
Bona nit, ací informant Cinta Espinós des del Canal 9. En les últimes hores, la policia ha notificat que el principal sospitós del cas de l'assassí dels llibres, l'ex inspector Agustín Tena Ramis, ha intentat fugir de la ciutat de València amb tren, aproximadament a les 17:34 d'esta mateixa vesprada. La policia el va interceptar a mitjan camí, després de l'avís per part de diversos viatgers, els quals notaren la seua familiar gavardina. Es creu que podria haver agafat el tren per intentar fugir pels Pirineus de la justícia, encara que el sospitós no deixa d'afirmar que únicament volia anar a Barcelona, on insisteix que viu el seu fill. Hem aconseguit el testimoni d'un dels viatgers del tren, que ha declarat que el sospitós es veia inquiet i estrany. Afirma que no deixava de murmurar incoherències i que es va menjar, com a mínim, cinc bosses de patates fregides.
Ens informen que a les 19:34 Tena va passar a disposició judicial i serà interrogat esta mateixa nit. Gràcies.
Tres hores després, l’inspector Tena va ser posat en llibertat per falta de proves. El nou inspector, un home malhumorat i amb un accent tan tancat que l’Agustí tenia la sensació de que estava menjant sopa, va tenir-lo retingut dues hores demanant-li qüestions totalment absurdes (segons la seva opinió, és clar). La Lònia també havia estat per allà, però gairebé no va dir res. Per sort, el Pere, el seu ex cunyat, havia aconseguit alliberar-lo.
Ja de tornada a casa seva, Tena estava famèlic i cansat. Només volia menjar un poc i anar-se al llit. No obstant, en arribar a la finca, se n’adonà de lo buida que estava la seva gelera. Ni un poc de llet li quedava, i això segurament es devia al fet de que els últims dies havia estat tan obsessionat en cercar pistes i arreglar la seva vida, que s’havia desentès dels quefers més bàsics. Tot i que tenia molta gana, decidí anar al llit, ja que si bé no era tan tard encara, no s’imaginava sortint un altre cop del seu refugi. O això es pensava ell, ja que vint minuts després, incapaç de dormir per la fam que tenia, es calçà ràpidament unes sabates i baixà únicament amb el seu pijama, a cercar un cartró de llet i unes galetes.
Malauradament la dependenta li hagués mirat tota estranyada pel seu conjunt de pijama d’ossets marrons; Agustí estava molt feliç de poder haver aconseguit una mica de menjar per acontentar la seva fam. No obstant, quan va anar a obrir la porta del seu apartament, va notar que aquesta ja estava oberta. Un calfred va recórrer tot el seu cos, perquè si bé ell era una persona molt despistada, amb la seguretat mai ho havia estat. En els cinc anys que duia a l’apartament, mai s’havia oblidat una porta o una finestra oberta, i tenint en compte la situació en la que estava, això no era cap casualitat; només podia significar que algú hi havia entrat.
Després d’assegurar-se de que l’intrús no hi era per cap habitació, va començar a fer un inventari mental de tots els seus béns. Els diners no els havien tocat, tampoc els rellotges o la televisió. Aquí havien anat a cercar alguna cosa en concret, però què podia ser? Assegut al sofà començà a repassar tota l’estança. Res semblava faltar. L’haurien volgut espantar? Finalment, decidí cridar a la Lònia per denunciar el fet, però el problema era que no trobava el mòbil. L’últim cop que el va veure, l’havia deixat a… La gavardina! La gavardina del seu pare no es trobava en el seu habitual penjador de l’entrada. Com era possible? Era allò el que havien vingut a buscar?
22:31, Mercat Central- Assassina
Mecanoscrit del segon origen havia estat la seva última inspiració. Tot i que no era del seu gènere preferit, al final l’havia disfrutat molt. Era una pena que s’hagués de desfer d’aquella edició signada pel propi autor; exemplar que havia heretat del seu germà. Aquella nit feia calor, però encara així s’havia d’obligar a dur aquella gavardina. Qui hagués dit que una peça de roba podia ser clau per enganyar a tota una ciutat. En realitat, li feia una mica de pena l’inspector Tena, sí, era una mica pesat, però sempre s’havia portat bé amb ella; era una pena que la seva simplicitat l’hagués convertit en la víctima perfecta. Era força increïble el respecte que aquest seguia mantenint per ella. Ell, que havia estat més a prop que ningú de l’assassina, mai no havia pogut imaginar la crua realitat. Ella no era la Lònia, era na Clara Oliver, i aquest últim assassinat era l’últim pas per acabar amb la seva venjança. Va acabar amb la feina ben aviat, i es va afanyar a deixar la gavardina a l’escena, a més d'un cabell de l’inspector col·locat estratègicament al cos de la víctima . ‘’Demà haurà acabat tot’’ va pensar na Clara.
9:23 am, Estació de televisió
Bon dia , ací informant Cinta Espinós des del Canal 9. Informem a la població de que aquest matí s’han notificat dues morts literàries més. S’han trobat dos joves assassinats a prop del Mercat Central. Mecanoscrit del segon origen ha estat aquest cop, la font d’inspiració de l’assassí, doncs s’ha trobat entre ambdós cossos aquest llibre i en els seus fronts estaven escrits els noms ‘’Dídac’’ i ‘’Alba’’. La policia, cercant algun motiu pel qual l’assassí els hagi pogut escollir, ha trobat entre els seus historials, diverses denúncies per assetjament escolar que mai es varen dur a judici. També informem de que s’ha trobat la famosa gavardina de l’inspector a l’escena del crim. Aquest fet ha estat determinant per dur finalment a presó preventiva a Agustí Tena Ramis. La policia declara que no s’ha deixat influir únicament per la gavardina, ja que podria ser una prova molt òbvia per culpar a Tena, sinó que el seu empresonament preventiu és una mesura presa a partir de la culminació d’una investigació exhaustiva. També es rumoreja que alguna font propera a l’inspector, hauria declarat en contra seva. Això és tot, gràcies.
3 setmanes després- Centre Penitenciari de Picassent
-Ja pot entrar, té 20 minuts.
-Gràcies.
Na Clara va entrar poc a poc a la cel·la. Una vegada dins, quasi no va reconèixer a l’inspector Tena. Feia poc més d’una setmana que havia entrat a la presó, però ja el veia més magre i desanimat. De sobte, semblava que tenia més anys dels que en realitat tenia. Li havien dit que quasi no menjava i gairebé mai parlava.
-Lònia. He estat pensat aquests dies. Per què?
-Em pot dir Clara, si vol.
-Només havia una persona a prop meu que podria haver testificat en contra meu. La meva pregunta és, per què? Què guanyaves tu?
-En realitat mai vares ser el meu objectiu, tu només vares ser un peó sacrificat. Et vaig arribar a apreciar, saps?
-Si em vares arribar a apreciar, explica-m’ho tot, si us plau. Per això has vingut avui no?
-Agustí, sé que haurà tingut temps per a pensar-ho tot. La teva cega confiança va ser el teu error. Sé que ho sap, però això seria admetre que no és vostè tan bon inspector, oi? Estic ben segura que a n’Hercule Poirot no se li hagués passat un fet tan important. Sempre vaig estar al teu costat, la resposta estava davant es teus nassos, si només haguessis estat atent...
-Lònia, Clara o com dimonis et diguis. No juguis amb mi ni siguis tan orgullosa, xerra o ves-te’n. Em queda tota una vida aquí tancat, però no la vull desaprofitar escoltant ximpleries.
-Sap? Jo tenia un germà. Es deia Toni i era policia. Va morir a Barcelona fa set anys. Jo encara vivia a Mallorca. El va matar un conductor que anava gat i la justícia només li va imposar una multa i un parell d’hores de serveis comunitaris per homicidi imprudent. Jo mai havia estimat tant a una persona com vaig estimar al meu germà. Tothom deia que aquella ràbia i desesperació que sentia fugiria algun dia, però només es va anar incrementat i incrementant. Saps què va passar amb el conductor? Que el seu problema amb l’alcohol va continuar i uns mesos després es va veure involucrat en un altre accident mortal, en el que ell va sobreviure un cop més. No pensa que es podria haver evitat? Si sa policia i sa justícia haguessin actuat a temps…
L’inspector mirava la Clara atentament. Li feia por dir res. No sabia si la idea que li rondava el cap era una suposició legítima o només era producte de la seva ment, la qual duia una setmana pensant i sense dormir bé. Havia tingut tanta por dins la presó que no dormia, ni menjava, ni tan sols es feia cura de la seva higiene. Mai no havia pensat trobar-se en aquella situació. Sempre havia pensat que seria ell el que somrigués amb cara de superioritat des de la cadira de la Clara.
-No té res a dir?
-Encara no ho comprenc del tot, què ha estat tot això? Una espècie de venjança amb danys col·laterals?
-Veuràs, al principi vaig cercar fer mal a tots els estimats d’aquell conductor. No obstant, seguint el meu propi ideal de la justícia, vaig decidir cercar tots aquells perfils pròxims al conductor que a més haguessin realitzat crims o abusos no reconeguts per la justícia. Si ho pensa, així feia dos tirs amb una pedra. Potser es sorprendria per la quantitat de secrets que els humans guarden. Guillem Gual? Havia estat el seu millor amic durant tota la infància. L’al·lota del cas de Quim Monzó? La seva cosina. I així amb tots… Cap d’ells era totalment innocent, sap? Pel que fa a tu, entendràs que necessitava responsabilitzar a algú, no? Els vaig oferir un culpable i el varen acceptar.
-No et reconec, no et reconec… Ets una veritable psicòpata… I els llibres?
-El meu germà estimava els llibres.
-Perquè ara? Perquè em contes tot això ara?
-Perquè ja no ens tornarem a veure. No et preocupis, t’enviaré una postal des de Cancun. Adéu, Agustí.
-Adéu, Lònia.