-Queda més arròs tres delícies?
-Inspector, es va acabar fa dues hores. Ja m’ha demanat per s’arròs tres cops aquesta hora.
-I què em dius dels rollitos de primavera?
-Aquests es varen acabar fa una hora… Tal i com li he comentat fa trenta minuts.
-Perdoni Lònia, és que no tinc el cap aquí. És frustrant, realment frustrant, sembla que estiguem fent voltes en un laberint. Quan més ens apropem, més ens allunyem. Duc setmanes sense dormir bé, el cas es complica més i més; pots tornar a resumir les evidències, si us plau?
- Sí, és clar. Hem tingut tres assassinats en trenta dies, sembla que són assassinats literaris, inspirats en ses tragèdies que ens trobam en els llibres. Ja hem… Què passa ara?
- Res, res, és que només volia tornar a destacar el fet de que l’assassí és prou original i metòdic per realitzar aquesta mena d’assassinats literaris. Estic veritablement preocupat perquè la situació és crítica. La població està espantada, ningú es sent segur en aquesta ciutat… Sembla el cas de El Carnisser de Bay Harbor a Dexter -la Lònia va mirar amb inquietud a l’inspector que, per primera vegada, havia encertat bastant en la comparació cinematogràfica- Seria graciós, oi? Que l’assassí fos part del cos policial. Bé, al cap i a la fi, tres assassinats no són casualitat…
-Per favor inspector, serietat. Com anava dient, ja hem interrogat a tots els familiars i coneguts de ses tres víctimes. Si bé ses tres víctimes no estaven relacionades ses unes amb ses altres, ses investigacions han demostrat que ses tres havien comès diferents il·legalitats que no havien estat penalitzades per sa justícia. T'enrecordes des senyor Tomeu Pons, es professor universitari de literatura? Resulta que es professor, de reputació impecable a s'institució, estava implicat en es tràfic de drogues. És possible que es col·leccionista d'assassinats hagi decidit actuar en nom de sa justícia, d'una manera brutal i poc lícita.
-Estic d’acord en aquest punt, però… Tinc la sensació de que les víctimes estan relacionades d’alguna manera més. Tot i que els informes de l’equip del cas són complets, és com si faltessin evidències. En aquest cas hi ha un buit important, i encara no l’he trobat… En els llibres de crim negre, l’assassí sempre actua arran d’algun succés personal proper. Segurament relacionat amb la família o els amics. Si ho pensam bé, únicament una persona amb alguna mena de trauma pot escollir aquesta via de ‘’justícia’’ pròpia de la Bruixa Avorrida -la Lònia va arrufar el nas- Ja saps, perquè ella castiga a les Tres Bessones ficant-les en contes i l’assassí s’inspira en llibres… Mmm...Ho admet aquest cop, no he estat molt fi amb la referència… és que estic tan cansat…
-Crec que ambdós coincidim amb el fet de que és clau trobar aquest succés de la vida de l’assassí per esclarir els casos. No obstant, estic preocupada, no tenim molt de temps… Cada deu dies hem rebut una nova víctima… No podem seguir perdent més vides, hem de trobar més evidències. Aquesta matinada es compleixen deu dies des de l’últim assassinat. Espero equivocar-me de tot cor, però tinc el pressentiment de que cada deu dies l’assassí actua de nou… No, inspector? Oh, ja s’ha quedat dormit...
- assassinat...descobrir...poc temps...
La Lònia va sospirar i va decidir donar la jornada laboral per finalitzada. Li va deixar el despertador posat a les 7:30 am perquè l’inspector es despertés abans de que el departament de neteja arribés; ja que l’home ja havia participat en vàries disputes amb ells per mor de la brutor i el desordre que deixava cada nit que decidia dormir allà.
Va recollir les seves coses i va cridar un taxi. Odiava el transport públic a aquelles hores. Es podia trobar personatges inversemblants i perillosos, que ja li havien intentar robar més d’un cop. El taxi es va aturar a la porta de la comissaria de policia. A dintre, un home li va somriure i li va obrir la porta del cotxe. Feia molta olor a cafè i per l’energia que desprenia, no era molt difícil suposar que se n’havia begut almenys tres o quatre.
-Bon dia, o nit, com vostè prefereixi. On desitja anar? -l’home seguia amb un somriure que a la Lònia li semblava exasperant
-Al carrer del Nord 19
-Al costat de la Petxina, no?
La Lònia va assentir i va tractar de relaxar-se al seient del cotxe. Els dies amb l’impulsiu i infantil inspector se li feien cada cop més llargs i tediosos. Aquesta feina estava sent més dura del que en un principi havia pensat… Cada vegada era més complicat fingir. Ja no sabia què era pitjor, si els constants comentaris sobre pel·lícules, si l'obsessió amb la gavardina o la molesta música que ell descrivia com “intrigant” i “misteriosa”. A més, l’home era tan poc sensat i eloqüent amb les seves paraules, que la Lònia estava tot el dia controlant que no digués cap irresponsabilitat. Únicament es podia relaxar en dos moments al dia, durant el seu sagrat berenar de bon dematí amb un cafè negre i un croissant salat, i durant aquell trajecte de vint-i-cinc minuts entre la comissaria i casa seva. I era precisament en aquests dos moments, quan aprofitava per obrir els llibres que amb tanta cura guardava.
Els llibres eren una mena de record del seu germà. D’alguna manera, aquesta afició sempre els havia unit, i ara que aquest no hi era, sentia que l'esperit del seu germà vetllava per ella. Era com si la seva ànima pogués dir-li quant l’estimava a través de l’olor sec de les pàgines dels llibres. El seu germà era la persona més bona i llesta que la Lònia havia conegut mai. Havia estat una persona meravellosa com a germà, escriptor, cristià, i, per desgràcia, policia. Pobre Toni Oliver, que va dur una vida humil i, que en un tres i no res, li varen llevar. Però no passava res, es deia la Lònia, ja s’encarregaria Déu de que aquell conductor ebri que es va endur la vida del Toni, passés l’eternitat purgant els seus crims a l’Infern. La Lònia feia tribut a la seva memòria estimant tant als llibres com ell ho havia fet. És per això, que sempre se la podia veure amb el nas dins les pàgines d’un llibre. Aquell dia llegia Mecanoscrit del segon origen. No era dels seus preferits, la ciència ficció no era lo seu. S’estimava més un tràgic romanç d'Àngel Guimerà o les introspectives paraules de Mercè Rodoreda…
9:43 am, Palau de les Arts
Bon dia, sóc na Cinta Espinós, informant des del Canal 9. Són les 9:43 del matí i notifiquem un nou assassinat. Repetim, un nou assassinat. Aquest cop s’ha produït al voltant del Palau de les Arts. En un principi, els experts han predit que el crim es va realitzar entre les 8:00 i les 8:30 del matí i la policia ens confirma que les càmeres varen deixar de funcionar al voltant de les 7:00. La víctima és un home d’aproximadament quaranta anys, el qual s’ha trobat amb el cap obert. Les evidències demostren que era camell.
El llibre que ha deixat el nostre assassí avui és… Camp de maduixes, de Jordi Serra i Fabra. La policia ja ha tancat la zona i l’equip encarregat del cas ja està recollint totes les proves. Podem observar allà com l’inspector Tena està consultant el cas amb la seva ajudant. Els recordem que poden veure el nostre especial ‘’L’assassí que estimava els llibres’’ aquesta nit a les 20:00, on analitzarem els casos. Oh, què estem veient ara, estimats espectadors? Aquella dona que s’aproxima cridant i agitant els braços...No és la mateixa que vàrem observar en el cas de Quim Monzó? Intentarem aproximar-m’hos a l’escena i sentir amb claredat el que està proclamant aquesta bona senyora.
.....
-Bona senyora, aquí, aquí, calma, nosaltres som del Canal 9, ens pot donar alguna informació nova? Estava també present en aquest cas?
-Ai! Ai! Us ho podeu imaginar? Sí, sí… Li dic jo, que malgrat la meva edat i els meus ulls, ho he vist tot amb claredat. No he vist el moment de l’assassinat però sí he passat sense saber-ho pel voltant, aproximadament deu minuts després del crim i he vist qui ha estat. Ho juro per la meva vida!
-Qui és, senyora? Digui, digui… A qui senyala? No ho podem creure... Està parlant de l’ajudant de l’inspector Tena? Ens hem equivocat? Estem davant d’una assassina?
-No, no, xiqueta, estic parlant d’un assassí. Portava una gavardina, i sincerament, qui més porta una gavardina en agost al segle XXI? L’assassí és l’inspector Agustí Tena.
La notícia del presumpte assassí es va estendre per tot el país. L'home refugiava de tothom i la gent el mirava per les cantonades. "És clar! Tan rarot que és ell" "Mira'l, no pareixia tan llest com per llegir un llibre, imagina't fer tot això" "Si és que…, l'home no està bé, diu que és com el Detectiu Conan". La notícia estava en boca de tothom. Malgrat les circumstàncies, l’inspector s’intentava animar pensant en l'heroi que seria quan descobrís qui era el vertader assassí.
Els albiraments de la ja famosa figura amb gavardina, es van multiplicar amb els dies. Cada matí, la policia rebia gairebé cent cinquanta cridades en relació amb el cas. El rostre de l’inspector Tena sortia als diaris i a les notícies i, finalment, el cap de policia va haver de retirar-lo del cas. Fet que, per desgràcia de la Lònia, només va fer que l’home s’obsessionés més amb el cas.
-Lònia, estimada. Escolta una cosa, oi que tu no penses que he estat jo l’assassí, no? Em coneixes prou bé com per saber que jo m’inspiraria en pel·lícules, no llibres. Això és cosa teva... -la jove sospirava endormiscada i s’estirava dins el llit amb el mòbil aferrat a l'orella. S’aixecava i apagava aquell ventilador tan vell que tenia, el qual feia més renou que vent.
-Inspector, són les tres de sa matinada i vostè ja no és part del cas, de fet és el principal sospitós. No crec que això sigui molt ètic.
-Lònia, Lònia, el que no és ètic és que jo, un home innocent que ha consagrat la seva vida a la ciutat de València, vagi a la presó per un crim que no he comès. Ajuda’m, si us plau. Digues, quines han estat les darreres novetats?
-Sap molt bé que no li puc dir, i que no li diré; com ahir vespre, i com abans-d'ahir… Ah, i demà tampoc ho faré -llavors, la Lònia es preparava per quaranta minuts de preguntes, considerablement incoherents, a les quals ella responia amb sís i nos a l’atzar, intercalats amb Mmms i potser. Sí, no, és clar, no, qui sap?, si, potser, mmm, penses?...
-Moltes gràcies Lònia, m’has aclarit moltes coses. Quan demostri al món que sóc sincer i innocent, escriuré un llibre autobiogràfic en el que tu sortiràs molt ben parada.
-Molt bé, molt bé, que puc anar a dormir ja, inspector?
I així es repetia la mateixa escena pràcticament cada vespre. No obstant, per desgràcia de l'inspector, deu dies després, l'escena del parc de Marxalenes fou tan esclaridora, que no va deixar a ningú cap mena de dubte de que Agustí Quintí era el vertader l'assassí.