Ja tornava a ser dilluns un cop més. Havia passat una setmana molt difícil, i d’alguna manera el temps ho reflectia, els núvols no fugien, sinó que es feien cada pic més grossos, igual que els dubtes de l’inspector. Amb l’esperança de trobar respostes, en Tena va decidir llegir aquell llibre que li portava tants mals de cap, L’assassinat entès com una de les belles arts. Què tenia d’especial aquell llibre? De segur que l’assassí ho sabia perquè el va convertir en una mena de marca personal. L’inspector dedicava quinze minuts de lectura per cada hora d’omplir aquell caramull de papers que no acabava mai. Tot i això, aquells quinze minuts de lectura no eren de gaire utilitat, ja que l’inspector, més que llegir, anava passant les pàgines sense entendre gairebé res, i pensant en altres coses.

El temps passava i l’inspector Tena es desesperava cada cop més per no trobar res important al llibre, però això ja era costum en aquella setmana que, ja per si sola, era desesperant. El llibre tenia unes tres-centes pàgines, era curt en comparació a les nou-centes dels llibres que acostumava a llegir Tena. Però a la fi, després d’haver arribat a l’equador del llibre, la investigació rebia la primera gota d’esperança, igual d’esperada que l’aigua a l’estiu. Allà mateix estava escrit, l'Agustí no podia creure el que estava veient, o més bé, llegint.



– John! John! John, vine aquí! – Cridava l’Agustí després de sortir al passadís–. No hi és mai quan se’l necessita – Però de sobte va sentir una veu al seu darrere.



– Què ha passat, inspector? Es troba bé? – Era el John. Li costava respirar, es veu que havia arribat fins allà corrent, possiblement pensant que li passava qualque cosa a l'Agustí.



– No estic bé, estic perfecte! – Exclamà l’inspector amb una rialla d’orella a orella –. Entra a l’oficina, ara mateix. T’he de mostrar una cosa.

Els dos van entrar a l’oficina, l’Agustí amb una alegria gairebé inusual en ell, i el John més confós del que havia estat en aquella darrera setmana. Aleshores, quan es van haver assegut, el Tena va donar el llibre al seu ajudant, i li va dir:

– Per favor, John, llegeix el que posa en aquesta pàgina.

Seguint les instruccions del seu superior, el John va començar a llegir:

– De quantes maneres es podria matar a un home? Segurament tantes com estrelles a l’univers. Les més comuns són utilitzant ganivets i armes de foc, normalment pistoles i escopetes, ferint a les víctimes de manera imprecisa per tot el cos. Però l’habitual no és sempre el més eficient. Sense cap dubte, la millor forma de cometre un assassinat és utilitzant un ganivet, eina que es pot comprar en qualsevol lloc. No és el fet de poder comprar aquest utensili a qualsevol banda el que el fa especial, sinó el fet de ser impossible de rastrejar. Les armes de foc generen unes marques característiques a cada una de les bales que són disparades, aquestes són anomenades estries, i es produeixen pel fregament de la bala amb l’interior del canó. Per dir-ho d’una altra manera, les estries vendrien a ser les empremtes dactilars de les armes de foc, i com qualsevol empremta, és fàcil de localitzar. Però un ganivet no deixa marques, tenint molta sort, la policia només podria determinar si es tracta d’un ganivet amb serra o sense. Tot i això, si es fan moltes ferides en el cos de la víctima es podrien arribar a adherir algunes restes de l’arma en aquesta, facilitant la tasca a la policia. Per evitar-ho el que s’ha de fer és produir només una punxada forta a un punt en concret, el cor. Fer-ho amb molta força és important per poder travessar les costelles i ferir el cor, i en el cas de no ferir el cor directament la víctima no tindrà moltes possibilitats de sobreviure, ja que probablement un costella rompuda perforarà un dels dos pulmons. Tot això dut a terme en un lloc tranquil i portant guants, per evitar deixar empremtes dactilars, assegurará l’èxit del crim.



– Què trobes? – Demanà l’inspector amb un somriure a la cara. Al veure que el John no entenia res va continuar –. En aquest llibre surt l’assassinat dels dos homes explicat detalladament. Fixa-t'hi, el ganivet com a arma homicida, la punxada al cor, l'ús de guants per no deixar empremtes, i tot això dins dos dels carrers més tranquils de la ciutat – Va acabar d’explicar l’inspector –. I això no és tot. Mira la segona pàgina del llibre, aquella on surt el nom de l’autor amb el títol de l’obra. Quin és el dia de publicació del llibre?

– Dia dotze de gener d’aquest any – Respongué el John que començava a entendre on volia arribar el seu superior.

– Exacte! Els números dotze, u, i dos mil deu. Ara tot té més sentit. L’autor d’aquest llibre, el Thomas de Quincey, és l’assassí. És l’única pista que tenim, i l’hem de seguir costi el que costi – Va dir l’inspector amb fermesa –. Per això vull que realitzis una investigació exhaustiva d’aquesta persona – Va ordenar el Tena.



Era dijous, i l’inspector encara no havia rebut notícies del John. No sabia per on parava, però amb tota aquella feina acumulada no es permetia el luxe d’anar a veure què feia el seu ajudant. Però una vegada més una veu va sonar procedent de la porta. Però aquesta vegada no portava males notícies, sinó bones.



– Bon dia, inspector – Va dir el John amb veu de cansat, segurament per haver dedicat tantes hores a la investigació –. Perdó per haver tardat tant, però el sospitós portava una vida gairebé secreta, no tenia relacions personals, no anava de viatge… I això el fa parèixer encara més sospitós. Però el que sí que he pogut descobrir és la relació entre les dues víctimes, i la relació d’aquestes amb el Thomas. Resulta que la primera víctima, va ser un dels molts crítics que van tractar d’inadequat el llibre del nostre sospitós. El problema no és la seva crítica, sinó el que va desencadenar. Degut als mals comentaris, i també impulsat per la rellevància, el director del Servei de Publicacions de la Universitat de València va retirar el llibre de la venda. Qui era el director? Exacte! La segona víctima. Potser l’assassí creia que els culpables del seu poc èxit com a escritor eren aquestes dues persones, i va decidir venjar-se fent allò que millor sap fer: matar.



– Enhorabona, John! Ara que ja tenim tota aquesta informació podrem assegurar davant un jutge la culpabilitat del Thomas, només necessitem la seva adreça i …

– Número 13 del carrer Casp, devora la plaça de Tetuan – Va interrompre el John.



– Què? – Va respondre confós l’inspector.

– Número 13 del carrer Casp, aquesta és l’adreça. No és això el que volia?

– És clar, però no sabia que eres tan previngut, sempre havia pensat que eres una mica despistat. Però ara no és moment de xerrar, és moment d’actuar.

Era tard i encara estaven arribant al lloc que havia indicat el John. Tot això perquè van decidir organitzar un petit equip d’assalt, ja que, qui sap que podria tenir preparat un home així?

– Vinga, John, prepara't – Va exclamar l’inspector –.Com estàs? Nerviós?

– No ho tinc clar – Va respondre el John –. Hi estic, nerviós, però també estic una mica emocionat. No sé si ho sabeu, però és la meva primera vegada en una operació tan important.



– No et preocupis, ho faràs bé, i si passa res jo estaré aquí per ajudar-te – Va respondre el Tena amb un to paternal – Escolta, tot i que sempre t’has preocupat per ajudar-me, jo no ho he fet. Per això et vull demanar perdó, després d’acabar amb això, intentaré rectificar.

Després d’aquestes paraules van entrar dins la casa per arrestar el culpable, però en arribar a la sala es van trobar amb una sorpresa desagradable. Un home, Thomas Quincey, assegut en una butaca enmig de l’habitació. Un fil de sang regalimava de la ferida que li havia provocat la mort, com els dos altres pics, una punxada al cor. Aquest pic, però, no hi havia escrit cap número, sinó un missatge en un paper que estava aferrat a la víctima. L’inspector va agafar-lo i llegir-lo en veu alta:

–L’alumne es converteix en mestre, i com a tal reclama el seu tron mitjançant la mort del qui li havia ensenyat tot, però per completar la seva obra mestra l’inspector Tena s’haurà de reunir amb mi en el centre del parc de la Ciutadella, sense ningú que el protegeixi. Allà podrem parlar amb calma. T’esper, Tena, a les 9 de la nit del divendres.



Una vegada va acabar de llegir ningú es va atrevir a fer cap comentari.



– Que farà? – Va demanar el John al seu superior –. Enviarà agents infiltrats?

– No – Va respondre el Tena amb veu fatigada –. No ho puc fer. Posaria en perill l’operació. A més, aquest psicòpata ha pensat en tot. Mira – Digué assenyalant una còpia del missatge original –. El lloc on ens hem de trobar és el parc de la Ciutadella, un lloc obert. Molts, en el seu lloc, pensarien que és millor trobar-se en un lloc tancat, on es pugui controlar millor la gent que passa. Però creu-me, si és més fàcil per tu, també ho serà pels altres. A més, en un lloc tancat les sortides són limitades i fàcils de vigilar, i en un lloc tan obert es pot escapar de moltes maneres. Finalment, observa l’hora de quedada, les 9 de la nit, el moment on el parc de la Ciutadella és més transitat. Molta gent significa més confusió a l’hora de perseguir algú. Sense cap dubte no estem davant un persona normal.

Aquelles van ser, pràcticament, les darreres paraules del Tena abans de marxar cap a la trobada. Una vegada allà va esperar fins que una persona es va acostar a ell per l’esquena.

– Bon vespre, inspector – Va dir una veu misteriosa.



– Tu… assassí, qui ets si es pot saber? – Va respondre amb ràbia el Tena.



– Per favor, on ha quedat la vostra educació? Tant us costa saludar-me? Potser ara no em coneixeu perquè estic emprant un to una mica diferent del que soleu escoltar de mi – Va dir la veu –. Potser aquesta veu us recorda algú – Va dir variant el seu to de veu –. Bon vespre, inspector, el John al vostre servei.



– John? Com pot ser? Has fet tu tot això? Per què? – Una gran quantitat de preguntes sorgien al cap del Tena, tantes que no podia formular-les totes. L’Agustí no podia entendre com aquella persona tan distreta, i, a estones, una mica ingenu, podia haver causat tants problemes.



– Jo no he fet res, només he acabat el que el meu pare, el gran i meravellós Thomas de Quincey, havia iniciat – Va començar a explicar el John –. El meu pare, com bé ha vist en el títol del seu llibre, percebia l’assassinat com una de les més belles arts, un art on, per fer-ho bé, hi ha d’haver un equilibri perfecte entre tots els elements, com una balança, i vostè, inspector, em desequilibra la meva balança. Abans d’acabar amb tot això us explicaré un parell de coses perquè pugueu descansar amb pau. Primer de tot, per què? Com us he dit, tot això és pel meu pare. Ell volia transmetre tots els seus coneixements a altres persones, però gent tan tancada de ment com les dues víctimes del cas, no arribava a percebre la bellesa d’aquest art, i per tant el descriuen com a inapropiat. Aquestes dues persones van destruir els somnis d’un home que només volia ensenyar. Per això vaig decidir mostrar-los de primera mà la subtilesa d’aquest art. Segona pregunta, què hi feis vos enmig d’aquesta venjança personal? Sincerament, res. Però ereu l’únic capaç de descobrir-me. Quant de temps trigarieu en descobrir que us ocultava informació de l’assassí? Probablement poc. Tot això em faria semblar sospitós, i tampoc podia fugir de sobte, això no és professional. Ara que ja s’han acabat les explicacions, és hora de les vostres darreres paraules.



– Com has sigut capaç de matar el teu propi pare, John? – Va demanar l’inspector.



– De veres creu que vaig matar al meu propi pare? – Va dir rient el John –. Era una persona qualsevol. Jo era la persona encarregada de tota la investigació, va bastar canviar un parell de fotografies i tothom es creuria el que jo volgués. Per cert, no em digui més John, aquest és el nom de la persona que havia de venir a treballar inicialment, només vaig haver de manipular les seves dades personals, i per dir-ho de qualque manera, borrar-lo del mapa. El meu nom és Víctor de Quincey, però ja no us interessa, el secret us l’endureu a la tomba.

Dit això, el John, o més ben dit, el Víctor es va col·locar davant de l'inspector i va treure el ganivet. El Tena va pensar en la seva família, i com els estimava. Va notar un gran mal en el pit, just al cor. El Víctor es va perdre entre la multitud que es va formar al seu voltant, i de sobte, tot es va tornar negre…