Durant la setmana posterior a l’assassinat de Guillem Gual es dugueren a terme nombrosos debats en relació a l'esdeveniment. Moltes persones defensaven a Guillem Gual, que per a ells era un referent, dient que la protecció dels periodistes més famosos hauria de ser molt major, entre, d’altres creien que el mort estava millor així, mort, ja que pensaven que li havia succeït allò a conseqüència de les tantes crítiques seves que havien trencat els somnis de molts joves escriptors.
Mentre tot això passava al món exterior, dins la comissaria no hi havia ningú aturat. No havien aconseguit cap mena de prova per detectar al culpable, a l’assassí del crític. La primera passa va ser revisar el llibre en recerca d’empremtes dactilars, però no hi va haver sort. Després revisaren el cadàver, i més en profunditat la seva ferida per intentar determinar l’arma en concret amb què s’havia dut a terme el crim, tot i que només pogueren determinar que l’arma homicida era un ganivet. Finalment, en un acte desesperat, l’inspector Tena va enviar tot el seu equip de criminòlegs a examinar l’escenari principal per segona vegada, obtenint els mateixos resultats irrellevants.
Pareixia el crim perfecte, sense empremtes dactilars, sense proves de cap classe, només hi havia una cosa, els números que l’assassí havia deixat de forma intencionada. L’inspector no podia aturar de pensar en aquests dos números, el dotze i l’u, però com més ho feia menys sentit tenia tot. No trobava cap relació entre aquests dos números, no formaven cap data important, tampoc era la data de naixement de l’autor… La investigació es trobava estancada i ja no podien fer res més, fins i tot l’Agustí es va plantejar deixar el cas per impossible, però a finals d’aquella difícil setmana una nova notícia donaria llum a aquest cas.
Eren les sis de la tarda del dissabte, dia en el qual l’inspector Tena havia somiat des del dia del crim. Només hauria de passar una hora més tancat dins aquella oficina, i després podria anar-se’n a la seva casa a estar amb la seva família, la qual havia deixat desatesa durant quasi set dies. Agustí es trobava pensant en tot el que volia fer quan arribés a casa seva, però de sobte el seu ajudant va entrar per la porta de la mateixa manera que ho va fer el primer pic, i li va comunicar la notícia d’un nou mort a la ciutat. Aquesta vegada la investigació d’aquest assassinat no era una excusa per deixar les feines avorrides per a després, sinó una trava per tot el que l’inspector volia fer. Un nou mort volia dir que aquell vespre no podria anar a sopar a un restaurant amb la seva família, tot i que ara pareixia més perillós que mai sortir al carrer, que no podria mirar una pel·lícula en companyia de la seva família… Un nou mort volia dir que estaria un vespre més sense poder desitjar una bona nit a la gent que més estima.
Ja eren les set del capvespre, i l’inspector Tena just acabava d’arribar al nou escenari del crim després d’haver voltat durant més de trenta minuts cercant un lloc on aparcar el cotxe. Una vegada allà, era hora de tornar a tenir la mateixa conversa amb el seu ajudant.
– John, vine aquí, digue’m que en saps del mort. Qui és, què ha passat i si hi ha alguna relació amb el cas de principis de setmana – Digué l’Agustí amb un to de veu més elevat que de costum. Tot i que intentava dissimular-ho, encara estava de mal humor.
– S’ha identificat com a Toni Martorell i és el director del Servei de Publicacions de la Universitat de València – Contestà de seguida el John –. Per ara això és tot el que sabem. Haurem de passar a examinar el cos per descobrir més coses.
L’escena del crim que es van trobar no era gaire de la primera de totes. Un cadàver enmig del carreró, amb la panxa mirant cap al sòl. Quasi pareixia com viatjar al passat i tornar a viure un dels teus records. Van seguir el mateix procediment que el darrer pic. Primer de tot van revisar les butxaques, com suposaren en aquestes hi havia el mòbil, la cartera i les claus, així que podien descartar l’intent de robatori un altre pic. Una vegada tot estava correctament guardat es van disposar a girar el cos. Dos mil deu, aquest era el número escrit en l’abdomen del cadàver, i una vegada més hi havia un exemplar de L’assassinat entès com una de les belles arts davall ell, aquesta vegada sense marques ni pistes. Una vegada examinat el cadàver van poder confirmar que els dos crims estaven relacionats, però aquest descobriment no abocava llum a la investigació, només feia sorgir una gran quantitat de preguntes noves. Per què aquests dos homes? Quina relació tenien aquells números? L’inspector començava a pensar que l’assassí estava jugant amb ells, i això només el va enfadar més en una nit que pareixia que no acabava mai.
