Dia 4 (18 de novembre de 1951)

No sabia per què, però Joan sentia que aquell dia anava a passar alguna cosa important. Tenia un mal pressentiment. Va alçar-se del llit a la mateixa hora que la resta de dies que portava treballant com a detectiu, si podia anomenar-se així. Es va rentar les dents i es va preparar per al llarg dia que tenia al davant. Li va fer un petó a la Patro abans d'eixir i va anar caminant cap a casa del sospitós. Pel camí va intentar fer una espècie de recopilació de totes les dades que tenia fins ara. Una adolescent desapareguda, una mare que quasi ha perdut el cap, un pare maltractador amb moltíssims diners i l'home misteriós amb qui es va trobar en aquella plaça. Qui era aquell home? Per què li donava tan mal pressentiment? Què tenia a veure ell en tot això?

Quasi sense adonar-se havia arribat a la casa del Francesc -el principal sospitós- i per a la seua sorpresa, la finestra que portava oberta els tres dies anteriors, estava tancada, però hi havia una llum encesa. Al cap de quinze minuts, una xica de pell blanca, cabell ros, llarg, arrissat, voluminós, amb els ulls blaus i cara d'estar desconcertada; va aparéixer darrere del cristall de la finestra. Havia de ser Victòria, la xica desapareguda. Allò no sabia si eren bones notícies o no. Suposava que sí perquè almenys continuava estant viva, estava en una casa i dins del pitjor, estava amb el seu pare. Però la cara d'aqueixa xiqueta cridava auxili. Havia d'avisar la seua mare que l'havia trobada i que efectivament les seues sospites eren certes. Però quan anava a dir-li alguna cosa a la xiqueta mitjançant gestos per a tranquil·litzar-la, es va amagar i la gran porta de la casa es va obrir. Per al seu desconcert, no era el pare qui eixia d'aquesta, sinó l'home amb el qual es va trobar feia dos dies. Joan sabia que aqueix home tenia alguna cosa a veure en tot això i que no podia ser gens bo.

Es va amagar ràpidament perquè l’home no el veguera i passat mig minut va eixir i va seguir-lo. Semblava tranquil i fins i tot es podria dir que content, definitivament aquell home no li donava cap bona espina. Després de vint minuts caminant, havien arribat al barri de Joan, cosa que a ell no li feia gens de gràcia per si es trobava a algun veí que poguera entorpir el seu treball o que l’entretinguera i perdera de vista a l’home. Per sort no es va trobar a ningú excepte a la Patro.

– Joan què fas ací? No estàs treballant?

– Sí, sí, no puc parlar ara, estic seguint a algú. -Va dir mentre seguia a l’home amb la mirada per a no perdre-ho de vista.-

– No em digues! A qui? Quina emoció!

– Però dona no crides! Que a poc t’escolta tot el barri! Després a casa parlem que el perd de vista.

Cinc minuts després l’home va entrar al bar on Joan va conéixer a Fortuny. No entenia res. No havia vist aquell home en la seua vida, que feia allí? Va entrar al bar i es va asseure en la barra per a demanar alguna cosa, no gaire allunyat de l'home, però tampoc massa a prop, no li interessava que sospitara res. Va veure com es demanava un whisky i fins i tot li van entrar ganes de demanar-se el mateix, però no podia permetre's perdre ni un sol detall per l'alcohol així que va decidir demanar-se un café. Quan l'home va traure els diners per a pagar la beguda, un tros de paper li va caure de la cartera. Encara sort que té bé la vista perquè aquell trosset de paper va ser exactament el que necessitava.

FR-800.000

17-R-B-NUEVA

1.30 a.m

aparcament 1

Quatre xicotetes anotacions fetes, però de la manera que l'home es va guardar aquell paper, va indicar exactament el que Joan creia, aqueix paper era important, el va agafar bruscament i el va guardar en la butxaca interior de l'abric. Quan va alçar el cap per a comprovar si algú li havia vist, Joan va pecar de principiant i no va reaccionar a temps. L'home el va enxampar mirant-lo. No sabia que fer així que li va somriure i va abaixar el cap com fent-se el despistat. Li havia vist llegint el paper? S'hauria quedat amb la seua cara? El més important, què significaven aquelles lletres i números del paper? Necessitava ajuda de Fortuny.

Va eixir del bar i va esperar darrere d'una bústia què isquera, però havia passat mitja hora ja i aquell home continuava bevent whisky i ell no tenia temps a perdre. Se’n anar a casa del Fortuny.

– Sí? Qui és?

– Sóc jo, Joan, necessite la teua ajuda.

– Passa, passa, com portes el cas? Segurament ho tingues ja no?

– Amic, semblava senzill, però ara tinc una mare quasi boja perquè sa filla no torna, a un milionari maltractador, a un home misteriós i una nota escrita en clau que he de desxifrar abans d’aquesta nit.

Després de contar-li tot al Fortuny li escriu en un paper la nota que havia aconseguit memoritzar al bar. O almenys el que recordava.

FR-800.000

17-R-B-NUEVA

1.30

aparcament

– D’acord, a veure el que podem traure d’ací, porta’m la còpia del cas que tinc damunt la tauleta del menjador.

– Ací tens.

– A veure, dues coses les tinc clares, 1.30 i aparcament són un lloc i una hora d’una cita.

– Però serà l’1:30 d’aquesta nit perquè a l’1:30 del migdia l’home seguia al bar i no va entrar ningú. I a més, n’hi ha mil aparcaments a València com se suposa que sabrem a quin anar?

– No ho sabem per això aquesta nit abans de l’1:30 has d’estar a casa del pare i si ixen, seguir-los.

– D’acord, però, què significa la resta?

– Quant havies dit que li havia costat la casa de Trinquet de Cavallers?

– 700.000 pessetes.

– Només se m'ocorre que FR-800.000 tinga alguna cosa a veure amb els diners, perquè números tan grans no poden ser d'una altra cosa.

– Clar! Ho tinc, ho tinc! FR és de Francesc, és el nom del pare!

– Molt bé novençà. Aleshores, aquest Francesc, deu 800.000 pessetes o les cobrarà?

– No pot deure 800.000 si acaba de comprar-se aqueixa casa. A més, això són moltíssims diners, quina classe de negoci haurà de ser?

– Joan amic, només se m’ocorren dues coses i cap és bona. Només espere que no siga la que estic pensant perquè aleshores sí que tindríem molta pressa i la mare de la xiqueta hauria de preocupar-se de veritat.

– Però en què estàs pensant? No creuràs que 17-R-B-NUEVA...?

– Sí, crec que són les característiques de la xiqueta, quadren amb la descripció que m’has donat. Una xiqueta guapa de dèsset anys, rossa, blanca i ‘’nova’’. Una xiqueta per la qual perfectament et podrien donar 800.000 pessetes.





18 de novembre de 1951 a les 00:45

Portava esperant al carrer quaranta-cinc minuts, hui havia anat amb la bicicleta pel que poguera ocórrer. Ja no sentia les mans i li feien mal fins a les pestanyes del fred. Portava posat l'abric negre que més li podia abrigar i encara així s'estava congelant. Just quan ja creia que tot podria haver sigut una gran coincidència, les llums groguenques de la casa es van encendre. Quinze minuts després va aparéixer pel final del carrer un CITROEN 11BL en color marfil nou. Joan estava al·lucinant, mai havia vist un cotxe tan bonic, però sabia quin era perquè el David no parava de parlar d’ell. Seguia amagat perquè els llums podrien descobrir-lo i si el que Fortuny va insinuar era cert, era millor que aquells homes no el descobriren.

Cinc minuts després la gran porta es va obrir i va veure com eixia Francesc vestit amb un abric blau i un barret que li tapava la cara, normal, li cauria la cara de vergonya davant el mateix per fer el que estava fent. Al seu costat portava a Victòria, agafada pel braç. Tenia les mans lligades amb una corda i un mocador en la boca perquè no poguera cridar. A Joan se li va partir el cor quan la va veure així. Estava plorant, no podia cridar, però sentia els seus crits a quilòmetres. Va intentar soltar-se i eixir corrent però l'home que estava dins del cotxe va eixir i li va soltar una galtada en la cara. Victòria plorava. I la resposta del seu pare va ser: no li pegues ara que si se li queda la marca, ens donaran menys diners. No ho podia creure. A més s'estaria morint de fred, tots anaven amb abrics grans i a ella la tenien vestida amb un vestit curt ajustat en el qual se li deixava veure el sostenidor i unes calces de llenceria. El pitjor és que ja no sols semblava un episodi de tràfic de menors, a aqueixa pobra xiqueta volien ficar-la en el tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual.

Van ficar-la al cotxe a la força i van arrancar. Joan va donar-se pressa per agafar la bici i intentar seguir-los. Quasi els perd de vista en tres ocasions, però encara sort que conserva una mica de condició física i els va poder seguir fins que van parar. Havien arribat al port de València. A l'aparcament de descàrrega dels vaixells, per a ser exactes. Va deixar la bici recolzada en un arbre i es va amagar darrere d'un contenidor. Estaven traient a la xiqueta a la força del cotxe entre dos homes i va veure com la ficaven en un dels vaixells que hi havia en el port. Què feia? Anava per ella? No podia, el veurien tots, i segur que els dos homes que se l'havien emportada anaven armats. Es va quedar a escoltar la conversa entre els cinc homes que quedaven fora. Només reconeixia a dos, Francesc i l'home del bar.

– Sembla que tot ha eixit bé. Està tot clar no?

– En principi si, esperem que valga la pena tots els diners que hem pagat per ella.

– He saldat el meu deute, ni se t'ocórrega demanar menys diners que això per una xiqueta verge, bonica i amb pit prominent, saps com està el mercat.

Joan no volia ni continuar escoltant, parlaven de Victòria com si fóra un tros de carn, el seu pare l’estava cosificant i venent a uns depredadors sexuals per saldar el seu deute. Quin tipus de persona sacrifica tota la vida d’una xiqueta per al seu benefici? I segur que aquesta no era la primera vegada que traficava amb dones. Ara quadrava que tinguera tants diners. Ara quadrava que tractara així a la seua dona. No li importava ningú més que ell mateix.

Va adonar-se que els homes que havien portat a Victòria dins del vaixell havien eixit a unir-se a la conversa. Era el moment de fer alguna cosa. Havia de jugar-se-la. Va intentar passar desapercebut i amagar-se darrere dels contenidors fins que va arribar a l’últim. Va posar-se dret i va estirar-se per semblar un altre proxeneta més. Encara sort que era de nit i portava el seu abric negre. Va tenir sort, va entrar al vaixell sense ser vist. Era un vaixell grandíssim de càrrega. Tenia molts contenidors dins. Estava buscant a Victòria quan va sentir un soroll darrere seua. Va amagar-se darrere d’un contenidor i va seguir buscant. Només era un dels homes que volia comprovar que tot seguia bé. El va seguir i va arribar fins a Victòria i va escoltar un monòleg que no li haguera agradat veure.

– Eh tu mira’m. T’estic parlant a tu! Vols que fique el penis a la teua boca abans que arribes al club o què?

Aquell fastigós home es va acatxar i va començar a tocar-li la cuixa a Victòria. Joan va llançar una pedra el més lluny que va poder perquè fera soroll i així l'home anara a veure què havia passat. Va funcionar. Quan l'home se’n va anar, Joan es va acostar a Victòria demanant-li silenci amb la mà perquè no alarmara a ningú. No va voler acostar-se massa ràpid perquè no se sentira incòmoda, necessitava que confiara en ell.

– Hola Victòria, no crides per favor, no vull fer-te res. Vull traure't d'ací. Em dic Joan i soc un detectiu privat, m'ha manat la teua mare perquè et traga d'ací. Et soltaré i eixirem d'ací el més ràpid possible, d'acord? Necessite que confies en el meu i no faces cap soroll.

Joan va tallar les cordes i va soltar-li el mocador de la boca perquè poguera parlar. Victòria va donar-li les gràcies amb la veu tremolosa. Estava congelada, pàl·lida i espantada. Ell va donar-li el seu abric i amb molta cura van aconseguir eixir d’allí. No tenien temps per a agafar la bici així que van arrancar a córrer sense mirar arrere tot el ràpid que les seues cames podien. No era segur portar-la a casa de la seua mare perquè si s'adonaven que no estava seria el primer lloc al qual anirien. Van anar a casa de Joan, van tocar ràpidament a la porta i la Patro els va obrir. Estaven fora de perill. La Patro li va donar roba neta, es va donar una dutxa calenta i va sopar les restes del bullit que havien preparat per a aqueix dia. No era molt, però era el millor menjar que tastava Victòria des de feia dies.

Mentrestant, en l'aparcament del port de València, els proxenetes es van adonar que els faltava una cosa important abans de salpar.

– Com és possible que no estiga la xiqueta, però si estava lligada. Qui ha sigut el desgraciat que l'ha soltada?

– No tinc ni idea, us jure que jo no he sigut, he sigut ací en tot moment m'heu vist. -Va dir el Francesc tremolant, perquè sense Victòria, el deute augmentava incalculablement.-

– Segur que t'ha entrat el penediment i el sentiment de paternitat i t'has carregat el tracte. Perfecte, tu et carregues el negoci, i jo em carregue el traïdor.

I així és com tots van terminar com mereixien. Francesc sota terra, i Victòria i Mariana juntes, lliures, felices i amb una nova casa de 700.000 pessetes al centre de València, Fortuny amb un nou ajudant i Joan amb feina.





– Joan amic, estic molt orgullós de la feina que has fet. Per a ser el teu primer cas, has triomfat. Ja sabia jo quan ens vam conéixer en aquest mateix bar que aniries a fer grans coses per a mi i per València.

– Moltes gràcies Fortuny, de veritat, però la pròxima vegada assegura't que és un cas fàcil de veritat, que aquesta vegada he acabat en un vaixell de tràfic de dones. I amb Francesc saps que ha passat?

– Vaig avisar a la policia i estan buscant-lo, no hi ha ni rastre d’ell.

– Brindem per això.