Dia 2 (16 de novembre de 1951)

Hi havia una mica de moviment en aquella casa, després d'un dia i mig esperant per a veure alguna cosa, per fi aquell home es va decidir a alçar una persiana. Era un home d'aproximadament uns quaranta anys, amb poc pèl i barba d'un parell de dies. Tenia un aspecte que deixava molt a desitjar i feia unes ulleres que semblaven d'haver estat sense dormir una setmana. Serien de planejar el segrest de la seua filla?

Després de deu minuts sense moviment vaig veure com s'obria la porta de la casa. Era una porta gran i pesada, amb la pintura que semblava nova. Era una casa gran amb dues plantes i per la situació del barri i l'estat de la casa podríem deduir que es tractava d'una casa d'algú amb molts diners i molt elegant. Res a veure amb l'home que havia vist fa uns minuts mirant per la finestra. Arribats a aqueix punt havia començat a dubtar de tot. «D'això tracta ser detectiu no?».


Quan finalment es va obrir la porta del tot va aparèixer l'home d'abans vestit amb un bonic vestit d’home negre. Ara realment semblava un home important. Per què anava aquell home a segrestar la seua filla?

Joan va intentar mirar darrere de l'home, per si veia una cosa sospitosa dins de la casa que poguera ser alguna dada rellevant. Però res, no va veure res fora del normal. Estava l'home tancant la porta de la seua casa quan es va girar i va mirar a totes parts com assegurant-se que no hi havia ningú mirant-lo. Joan es va posar molt nerviós i fins i tot va creure que podia haver-lo vist. Es va començar a penedir per moments de ser allí. Però i ara què feia? cridava a Fortuny?, es quedava vigilant la casa per si algú treia el cap a la finestra oberta? seguia al misteriós home?

"Que pregunta més absurda", òbviament havia de seguir-lo, va pensar Joan. Va deixar el diari que portava per amagar-se i va córrer darrere d’ell perquè sense adonar-se havia avançat més del que deuria. Havia vist a les pel·lícules que no devia apropar-se massa si volia passar desapercebut, aleshores va accelerar el pas. Encara sort que anava caminant perquè ell no tenia cotxe, això l'havia previst malament, demà li el demanaria a Fortuny.


Portaven caminant uns deu minuts quan van arribar a una plaça amb molta gent, la qual cosa d'una banda li beneficiava perquè seria més senzill amagar-se, però alhora li feia més complicat no perdre de vista a aquell home. Semblava que estava buscant a algú, mirava a totes parts com amb pressa que arribara alguna persona. Joan va començar a mirar també per si veia una cosa sospitosa. De sobte va aparèixer un home en la plaça amb vestit d’home, corbata, ulleres de sol, barret i un maletí a la mà. Sens dubte era a ell a qui estava esperant. Efectivament, quan el va veure va anar caminant fins ell, no van parlar molt, però tots dos es van girar i van començar a caminar cap a la mateixa direcció. Joan va entrar en pànic, no esperava que anaren a anar just cap a on estava ell amagat. Li haurien vist? Es va afanyar a amagar-se dins d'una botiga d'estovalles. «Actua normal, actua normal» va pensar. Afortunadament van passar per darrere d'ell i no va passar res. Però la pobra dona que treballava dins de la botiga va eixir molt emocionada a atendre’l, li va fer molta pena explicar-li que s'havia equivocat de botiga i veure com se li apagava el somriure. Es va sentir fatal i li va prometre que algun dia es passaria amb la Patro a comprar-li algunes estovalles.


Quan es va adonar ja era massa tard, havia perdut de vista als dos homes. Així que va decidir tornar a casa del sospitós per si aconseguia veure alguna cosa per la finestra. Una vegada allí es va tornar a asseure en el banc d'enfront d'aquella imponent casa blanca amb la porta tan gran. I va començar a fer-se preguntes. "Per què un home amb tanta classe i tants diners segrestaria la seua pròpia filla?" "Qui era l'altre home? Era un amic seu o un possible còmplice?" Després d'una hora esperant es va decidir a tornar a casa i així tornaria a comprovar la fitxa del cas que li va donar Fortuny, no vaja a ser que haja passat per alt alguna cosa.




16 de novembre a les 15:10

La Patro estava esperant en la butaca de l'entrada bastant preocupada perquè no esperava que Joan arribara tan tard a menjar.


– Joan, però on has estat, per què arribes tan tard? El menjar està ja fred. Com t’ha anat el dia?

– Bé, bé, però podria haver anat millor, vaig perdre a l'home que vigilava sense voler, per cert com estan les nostres estovalles?

– Com que les nostres estovalles?, què dius?, a veure si aquest treball t'està tornant boig.


– Però Patro per l’amor de Déu que exagerada eres, si només fa unes hores que estic en aquest treball; i això de les estovalles és una llarga història que ja et contaré, però bàsicament haurem de comprar nous.


– Bé, sí, el que tu digues, t'he ordenat els papers que et va donar el Fortuny aqueix perquè te'ls tornes a mirar perquè hi ha coses en la declaració de la dona que hauries de revisar.


CAS NÚMERO 264

ORDENAT PER: Mariana Jover Sans (37 anys)

SOSPITÓS PRINCIPAL: Francesc Martin Benavent (41 anys)

MOTIU: Desaparició i segrestament

DESAPAREGUT/A: Victòria Martin Jover (17 anys), filla de Mariana Jover Sans i Francesc Martin Benavent.


ADREÇA 1: C/ Passig de l’Albereda, 4

ADREÇA 2: C/ Trinquet de Cavallers, 13

DECLARACIÓ: Hola, soc Mariana Jover Sans i volia denunciar el segrestament de la meua filla, i sé que ha sigut segrestada, no que està desapareguda o passant temps amb el seu pare, com m’han dit a la policia. I no, no estic boja com diu la gent, el meu marit és capaç de fer qualsevol cosa. Però clar, com que és un home de negocis, d’alt estàndard i amb diners, és impossible que siga un maltractador, veritat? No si a aquesta vida, amb un bonic maletí, un feix de diners i uns quants contactes de poder, pots fer el que et done la gana. Fa anys que aguante de tot, callada, i la meua filla veient-ho tot. Jo aguantava el que feia falta perquè era una dona a la qual l'amor l’ havia encegat i pensava que realment ell era l'únic que hi havia en la meua vida, l'únic que em podia salvar i l'únic que em volia. Llavors jo callava, assentia i estrenyia les dents perquè fera mal menys. Si total, això és normal en les parelles no? Perquè fins que va vindre la meua pobra filla de 17 anys a dir-me que havíem d'eixir d'allí, no em vaig adonar. Estàvem tan espantades que no podíem ni pensar a anar-nos-en. Victòria, la xiqueta més forta que he conegut en la meua vida i a qui més vull jo en tot el planeta; es va posar en peus un dia i va intentar plantar-li cara al seu pare. Podeu imaginar el que va passar. La seua bonica i blanca cara va acabar plena de blaus i en el sòl. El seu pare no podia eixir de la seua sorpresa, òbviament no esperava que cap de les dues qüestionara la seua autoritat. A partir d'aquell dia, jo vaig deixar de voler-lo i Victòria es va convertir en el meu tot. Cosa que ell va notar, i va aprofitar. No servia de res continuar fent-me mal, ja que ja ni els colps sentia. Va decidir anar on més em feia mal i un dia quan vaig arribar de fer la compra, no hi havia ni rastre d'ell ni de la meua filla. Automàticament em vaig posar a plorar i vaig sentir un dolor que m'estripava per dins. Vaig anar a la policia, clar que vaig anar, però ningú em va creure quan van sentir el seu nom. «Francesc Martin?, senyora vosté ha perdut el cap, torne's a casa». I no va ser fins un parell de dies més tard quan una amiga del mercat em va dir que l’havia vist entrar en una casa del carrer Trinquet de Cavallers. Per favor, ajuda'm a recuperar a la meua filla, és l'única cosa que tinc.


Cada vegada que llegia la declaració d’aquella dona se li removia l'estómac i li entraven ganes de plorar. Sentia una gran necessitat d'ajudar-la a recuperar la seua filla, i pel que havia llegit, aquell home podia ser capaç de qualsevol cosa, per la qual cosa havia de donar-se molta pressa i no tenia ni un minut a perdre.




Dia 3 (17 de novembre de 1951)

La finestra continuava oberta, cap moviment en tot el carrer. Eren les 7 del matí, d'ací a poc apareixerà algú a qui poder preguntar alguna cosa. Efectivament, al cap de mitja hora esperant va aparéixer un home ben vestit al qui va apropar-se. Almenys hui es va vestir per l’ocasió i es va posar el vestit que es va comprar per la boda del David i la Marisa.


– Bon dia, té un minut?

– Bon dia, sí, diga’m.


– Sap vosté a qui pertany aquesta casa, estic interessat a comprar-la.


– Quina casualitat, aquesta casa portava a la venda dos anys i ningú volia comprar-la pel seu cost i justament fa una setmana un home la va comprar, ho sent.


– I per casualitat no sabrà vosté quants diners va pagar per ella no?

– Sembla que hui és el seu dia de sort, casualment el meu germà em va dir que la va comprar per 700.000 pessetes.


– D’acord, moltes gràcies.


– Adeu.


«700.000 PESSETES?» Joan estava al·lucinant. En el moment en el qual l’home ho havia dit no li havia donat importància fins que s’ha posat a pensar-ho un segon. «Com era possible?». A la declaració posava que era un home de negocis amb diners, però, quin tipus de negocis has de fer per a poder pagar aqueixa quantitat de diners per una casa? Això començava a sonar estrany. Havia que parlar amb la dona que va fer la declaració, necessitava més dates. Aquells negocis no podien ser gens de bons.