El coronel Benvenuto havia d’encapçalar l’escamot que pertanyia als Procolo quan els nazis italians van marxar en direcció a Alemanya. La seva riquesa i constant participació en les reunions, havia permès que la família es pogués permetre el luxe de liderar la seva pròpia tropa. Tot el seu entorn estava orgullós de com havia crescut el prometedor Benvenuto, i no pas poques vegades havia sentit jo la frase de: “Ets la viva imatge del Colonello”.

—Ja ets tot un home —li repetia sovint aquest.

Era l’estiu de 1940. Benvenuto havia envellit de manera precipitada. Vint-i-set anys, una dona, dos fills i la casa de la Vall que compartia amb el coronel. Típic perfil de ciutadà privilegiat en un escenari bèl·lic. Aquell juny, Itàlia faria costat a Hitler contra els francesos. La plaça que havia d’ocupar la tropa dels Procolo en la formació mai va ser presa. Els homes de la Vall de Fons no van arribar mai a trepitjar terra alemanya.



La mort de Sebastiano va produir-se just en el moment que havia de ser l’inici de la Guerra a escala nacional. La Vall de Fons sencera va vestir-se de dol per l’ocasió. Els soldats van canviar les seves bandes vermelles per uniformes negres, i al poble encara si se sentien paraules pel carrer. Tothom volia honrar Sebastiano. Tots menys Benvenuto.

D’alguna manera era més que evident que seguia enfadat amb el coronel, i seguir enfadat amb algú que ja té dos peus al món diví és físicament impossible i psicològicament esgotador. Però Benvenuto havia estat anys aguantant i dissimulant el seu rancor darrere la seva inexpressivitat. Ni un sol cop havia mencionat Patrocle: havia complert la seva promesa tan bé com havia pogut. Però quan havia arribat l’hora de disparar a matar un enemic que ell no veia contrari, no li havia estat gens difícil abocar unes quantes gotes de cianur al fumejant cafè que Sebastiano prenia cada matí.

Sebastiano va beure’s aquell cafè sense la més remota idea que seria l’últim. I és que una venjança resulta molt fàcil d’efectuar si la persona afectada confia en l’altre. De quatre potes va caure el coronel a la trampa de Benvenuto, que es mirava l’agonia del seu besoncle d’una manera inusual alhora que esperada: no se’l mirava amb el posat venjatiu que s’espera d’un antagonista, sinó amb la seva característica mirada inexpressiva.

El perfil de Benvenuto no era el d’un assassí, però a ulls dels habitants de la Vall de Fons, Hitler no era un dictador. Va ser per això, suposo, que no van desemmascarar mai Benvenuto: a ells tampoc els incumbia l’assumpte.

Amb les mans encara brutes, Benvenuto no semblava gens preocupat per l’escena de l’evident crim. L’única preocupació aparent de Benvenuto era comprovar que aquell penjoll seguia a la seva butxaca. Aquell penjoll que feia anys havia trobat tirat amb delicadesa sota les meves fulles ara ballava entre els seus dits.

—Jared, oi? —va aconseguir dir Sebastiano. Era evident que aquell seria el seu final.

Benvenuto se’l va quedar mirant. “Jared” era l’única inscripció que hi havia en el penjoll que pertanyia a Patrocle. Ell recordava aquella nit i jo també. Aquella nit que quedava anys enrere, quan la Vall de Fons encara era un lloc viu.

Aquella nit en què Sebastiano havia estat a punt de matar el seu primer jueu. Havia descobert que Patrocle realment no es deia així i que la seva ideologia era la d’aquells que porten penjada al coll una estrella de sis puntes. I era això el que havia delatat al jove, que hàbilment va deixar el seu penjoll sota la meva protecció.

—L’havia d’haver eliminat quan vaig tenir-ne l’oportunitat. Només ho vaig fer per tu, em vas prometre…

Sebastiano havia deixat marxar el jueu confiant que Benvenuto l’obeís sense murmuris ni queixes. Era una mena d’estafa, Sebastiano aconseguia descendència pels Procolo i que Benvenuto lluités al seu costat. A canvi només havia de deixar que el jueu marxés. Però el seu orgull ho podria suportar, i els arbres no el podíem jutjar per les seves decisions.

—Fes-me un sol favor: no pronunciïs mai un nom tan jueu en aquesta casa. Que almenys la meva llar quedi digna ara que jo me’n vaig.

I dit això, Sebastiano va morir.

Suposo que amb el dol del coronel, Benvenuto va aconseguir el que volia: més temps i una raó de pes per no anar a la guerra. El poble veia que Benvenuto, afectat com estava, no es trobava en condicions per anar a la guerra, i ells, amb la covardia que els generava la guerra, si podien estalviar-se morts i dolor, millor. Això permetria que el poble de la Vall de Fons creixés durant dècades, i que es convertís en un bonic poblet del nord d’Itàlia, que seguia aferrat a la tradició de la mateixa manera que ho feia amb els ideals nazis.



És sabut que el coronel Benvenuto Procolo va restar a la Vall de Fons fins a la fi dels seus dies, data que va coincidir amb l’equinocci de primavera de 1981. Era ell amo i senyor de l’enorme propietat forestal situada a deu quilòmetres del poble.

La guerra quedava molt lluny del gran bosc que rodejava la seva casa de fusta. En aquesta havia resguardat ell mateix i la seva família de la Segona Guerra Mundial. Benvenuto va dedicar tota la seva vida a la redacció de les seves memòries. Ningú li demanava explicacions, la Guerra s’havia acabat feia anys, i gràcies a la retirada de Benvenuto els homes de la Vall de Fons seguien dempeus.

De Sebastiano ja ningú en parlava. A vegades és millor oblidar que recordar, i suposo que això és el que va succeir als ingenus italians: van esvair de la seva memòria el record de Sebastiano i de la guerra. Segurament, gràcies a això i a la missa podien suportar pensar de la mateixa manera que un dictador.

Amb el temps, les seqüeles de la guerra s’havien tornat menys evidents, sobretot en un lloc on l’impacte pràcticament havia estat nul. Benvenuto mai va ingressar diners per la família. Ell vivia a la seva habitació, i la dona i els fills vivien de la seva herència. Convivien tots dins la mateixa casa, però era com si la realitat no fos la mateixa.

Els seus fills havien crescut com a persones totalment foranes a ell. Ni ells tenien un pare, ni Benvenuto tenia fills. Amb l’arribada de l’edat adulta, els dos fills van abandonar la Vall. La seva mare plorava en veure’ls tots dos marxar. Va ser un dels primers dies d’estiu, perquè recordo com les llàgrimes no arribaven a colpejar el terra.

Ella no va tardar ni un any en marxar. Va tancar la porta sense dir res a Benvenuto, i va marxar carregant el mateix equipatge amb què havia arribat feia tants anys. Aquell dia ningú va plorar, Benvenuto ni tan sols es va adonar de l’absència de la seva dona fins dies després, quan va sortir de la seva habitació per agafar algunes llesques de pa que el poguessin mantenir conscient durant uns quants dies. En notar la manca de la seva presència va arrufar el front inexpressivament i va tornar a tancar-se al seu misteriós laboratori.

Del que estava cuinant Benvenuto allà dins, ningú n’havia d’arribar mai a saber res. Però algú havia de llegir el que seria l'únic llegat dels Procolo.



En efecte, Jared va tornar. Passada la Segona Guerra Mundial, Itàlia encara no era el lloc més segur de l’hemisferi, però amb la notícia de la mort de Sebastiano circulant, Jared devia haver trobat forces suficients per travessar territori enemic.

Pel llarg camí que havia recorregut i les converses que havia escoltat, el jueu devia estar ben informat de la situació de Benvenuto. No sabia si la seva aparició tindria un efecte positiu sobre Benvenuto, perquè també podia produir l'efecte totalment oposat.

Entenc que és per això que Jared no va trucar a la porta a la porta. No crec ni que veiés Benvenuto, ja que aquest havia decidit tancar-se de la manera més complex, tapant la llum natural que hauria d’entrar per les finestres amb plafons de fusta que jo havia vist recollir pel bosc.

Tres dies va passar Jared assegut als meus peus sense rebre resposta. Anava cada matí al poble per comprar el necessari per sobreviure. La resta del dia caminava pel bosc, recordant quan les seves cames encara li permetien córrer i no havia de desplaçar-se arrossegant els peus fatigosament. Recordant Patrocle.

A vegades simplement seia i contemplava el bosc i la seva immensitat. Era realment bonica la Vall de Fons. En el ball del vent devia reconèixer-hi un espectacle, perquè se les mirava amb especial commoció.



Va ser un matí, que quan Jared va obrir els ulls va trobar una pila de papers lligats. Sobre seu, el penjoll. Va quedar-se mirant la casa una bona estona, però no va poder distingir mirant la casa no va poder distingir el més mínim moviment. Com si realment fos un terreny inhòspit.

Jared va dedicar tot el dia a llegir les paraules de Benvenuto. Les llegia només per ell, no les va compartir. La posta de sol el va sorprendre, i el va obligar a encendre una petita foguera. No podia parar de llegir.

Passava pàgines i més pàgines, no s’acabaven mai. Benvenuto havia dedicat anys a escriure el que Jared es va llegir amb dos dies. En acabar de llegir va fixar la mirada a la foguera, i així es va quedar fins que el cel va tornar a ennegrir-se. Va ser aleshores quan va tirar els fulls al foc.

Va esperar pacientment que la flama de la foguera acabés de consumir-se. Quan ja res l’il·luminava i va tenir la certesa que els escrits havien quedat reduït a pols, va decidir marxar.

“Espera! Espera!”, havia de ressonar la veu de Benvenuto per tota la finca.

I quan Jared va accelerar la marxa, els ulls inundats de llàgrimes i la mà prement amb desesperació el penjoll, només el va seguir la negra nit.



Benvenuto va morir en qüestió de setmanes. No es va saber mai el motiu, el seu cos es va descobrir massa tard, quan ja no era possible realitzar cap prova. L’olor de putrefacció havia cridat l’atenció a vilatans que passejaven un dia pels afores del bosc. Els d’aquests italians van ressonar per tota la finca en l’irrompre en la casa abandonada i trobar-se el cos de Benvenuto estès a terra, inert.

De Benvenuto i Jared no en puc explicar res més. No sé què se’n va fer de Jared, mentre Benvenuto descansava al costat del seu besoncle. Així és com es va acabar la part de la seva història que jo he pogut conèixer. Era 1981, i les orenetes tot just començaven a emigrar, sempre en direcció nord.

La meva edat és incerta, així com la meva esperança de vida. Porto el que sembla una eternitat ocupant el meu lloc en l’immens bosc dels Procolo. Ni tan sols sé del cert a quants Procolos he conegut, tots ells de trets orgullosos i de caràcter ignorant. Menys l’últim. He vist com una família que aspirava al privilegi del llegat acabava morint d’enyorança dins la seva pròpia llar, el seu propi bosc.

No puc mesurar amb anys el temps que porto observant, això és pels que han viscut. Seguiré mesurant la meva existència amb històries, amb aventures. I aquesta és, segurament, la memòria més preuada d’aquesta alzina.