Patrocle passava sovint per davant meu. Benvenuto s’esforçava per atrapar-lo, però sempre acabava guanyant el gran. Tenia unes cames llargues que superaven el córrer de l’àgil Benvenuto. I quan finalment aquest l’atrapava, cansat, Patrocle es limitava a dibuixar aquell somriure murri i dir:

—Una altra?

L’estiu a la Vall de Fons s’escorria ràpidament, com la sorra de platja entre els dits secs d’una mà. Benvenuto i Patrocle estaven junts des que Benvenuto acabava de dinar, fins que el sol era engolit per la banda opaca de la Vall. Corrien, jugaven, pescaven, llegien i parlaven. M’encantava quan s’asseien sota la meva ombra, els cossos suats de la calor estiuenca i el so del seu riure. Sentia que els abraçava, i que mentre estiguessin amb mi, ningú els podria fer mal.

Sebastiano no va tardar gaire a demanar a Benvenuto qui era aquell noi.

—Es diu Patrocle, Colonello—és l’únic que li va dir ell.

Benvenuto encara era jove i no havia llegit tant com el seu tutor. Però Sebastiano era un home de ment hàbil i cor fred. En sentir aquell nom va tenir suficient informació per fer algunes especulacions sobre aquell noi. Una d’aquestes, que al nou amic de Benvenuto li encantava llegir. Una segona, que aquell no era el seu nom real.



La tardor de 1926 va esquitxar el terra de colors i va pintar de setze anys a Patrocle. Feia ja gairebé un any que es coneixien i a la Vall de Fons es respirava l’habitual tranquil·litat.

El final de l’estiu va marcar també el final de les carreres i tardes explorant el bosc. Es tancaven a la biblioteca com Benvenuto ja tenia el costum de fer. A l’anar-se coneguent Benvenuto no va poder evitar l’impuls de preguntar per la seva família.

—Som cinc germans —va respondre Patrocle—. De tots ells jo soc el gran. Els meus pares… bé, la meva mare es guanya la vida com pot, i el meu pare té el cap a altres llocs —va fer una petita pausa, vacil·lant—. És per això que vaig entrar l’hivern passat. Intentava aconseguir menjar.

—Ah —va assentir Benvenuto, interposant la tapa d’un llibre entre els seus ulls i la mirada de Patrocle.

No havien parlat mai d’aquella primera nit, almenys no que jo ho hagués pogut escoltar. Benvenuto no havia tret mai el tema i Patrocle tampoc havia mostrat cap mena d'interès a obrir-se sobre la seva vida personal. El bon Benvenuto sempre trobava alguna sobra de menjar que donava a Patrocle abans que aquest marxés. Però sensible i empàticament, mai havia demanat un perquè.

—Vam haver de marxar de casa fa uns quants anys. Ara vivim amb altra gent, com nosaltres. Però no tenim prou per cobrir les necessitats de tots, ni tan sols podem anar a l’escola. Jo perquè vaig aprendre a llegir de petit, però els meus germans… —la seva veu es va trencar.

Era en aquests moments que Benvenuto no sabia què respondre. Es limitava a aixecar la mirada i dirigir-la a Patrocle, mostrant-li la més sincera complicitat. Poc més podia fer ell, un simple adolescent, per Patrocle i la seva família. Aquella nit, Patrocle va marxar carregant dos cabassos plens a vessar.



Sebastiano tenia grans expectatives per Benvenuto: esperava que lluités al seu costat quan el moment arribés. Quan sovint li repetia, Benvenuto mostrava la seva cara inexpressiva i assentia. Havia començat a adoptar aquests gestos com a part de la seva personalitat.

Sebastiano tenia unes ganes de mostrar, orgullós, el seu noi als seus companys, i un migdia li va dir:

—Avui és el gran dia. Crec que estàs preparat. Aquesta tarda tenim reunió. Ja és hora que coneguis bé la causa per la qual lluitem —el va repassar de dalt a baix—. No fiquis la pota.

—Sí, Colonello —inexpressiu, Benvenuto assentia.

El coronel era un home de poques paraules, però les que deia, tallaven l’aire amb la facilitat de mil ganivets. Aquella tarda Benvenuto mirava per la finestra de l’habitació de Sebastiano com Patrocle arribava, i al no trobar ningú davant meu, marxava com un esperitat. D’aquest tema tampoc n’havien parlat mai, però Patrocle feia tot el possible per evitar Sebastiano. Es notava que el coronel li inspirava temor.

La reunió es va fer eterna. Sebastiano i els seus companys parlaven i parlaven: que si Mussolini, que si els jueus, que si la possibilitat d’una imminent guerra. Benvenuto continuava amb la seva cara de pòquer, però ara mostrava confusió i, per primera vegada a la seva vida, semblava no entendre de què parlaven aquells homes.

Durant les següents setmanes Benvenuto va assistir a quasi totes les reunions del coronel. Veia molt poques tardes a Patrocle, i es notava que la seva relació s’havia refredat. Tots dos tenien por: Patrocle de la seva situació i Benvenuto d’acabar adquirint la mentalitat de Sebastiano. Era un noi capaç, i com havia dit la noia de l’internat el dia que Sebastiano l’havia anat a buscar, tenia un gran sentit de la racionalitat. El que sentia a les reunions no coincidia amb el seu concepte de moralitat.



Els dies passaven i l’amistat de Benvenuto i Patrocle s’anava perfilant més cada tarda. Era com veure un espectacle, dues flors florèixer lentament.

Era la primavera de 1927. Corrien pel bosc aprofitant la tornada del bon temps. Els quinze anys de Benvenuto feien que cada vegada hi hagués menys diferència en les carreres. Sempre acabaven intercanviant paraules sota la protecció que els hi oferia el bosc.

—Ja estàs cansat? —va dir Patrocle quan Benvenuto s’arrepenjava amb el tronc d’un arbre.

—Almenys avui t’he guanyat.

—Va, ha estat sort.

I entre cops i rialles les seves mirades van quedar aguantant-se l’una a l’altra durant un, dos, tres segons més del que era habitual. Les seves mans es van trobar i els seus llavis van fer el mateix, descobrint aquell camí per primer cop.

La dolçor del moment va deixar pas a somriures i més petons. Eren joves, i descobrir el significat d’estimar, de totes aquelles històries que havien llegit a la biblioteca, era per ells un regal. Era com una primavera permanent, mil papallones que per fi volaven lliures, i la seva felicitat parlava per ells.

Sebastiano no va passar per alt els efectes secundaris de l’enamorament que Benvenuto mostrava clarament: li costava mantenir el posat, i fins i tot oblidava dirigir-se al seu tutor com a Coronello. Una arma de guerra no es podia permetre aquells errors. Una tarda el coronel va entreveure els dos nois, cosa que va semblar causar-li sentiments oposats: repulsió, però també satisfacció (al final les seves especulacions sempre resultaven encertades).

Va tardar un temps, però cap a l’hivern d’aquell mateix any va dirigir-se a Benvenuto:

—Noi, comences a ser un bon home. Els setze no et queden lluny, i si la guerra s’inicia com es pronostica, no tardarem gaire a abandonar la nostra Vall. Necessitem algú que la cuidi mentre nosaltres estiguem fora.

—Sí, Colonello.

—Crec que és hora que et casis. Trobaré una bona mossa, fèrtil i excel·lent a la cuina. Què et sembla? —ho demanava com si fos una pregunta, però Benvenuto sabia que era una ordre.

—Jo…

—Perfecte. Te’n dec una noi —el coronel va picar l’esquena del noi i se’n va anar, deixant un Benvenuto estupefacte i immòbil.

Benvenuto i Patrocle van parlar-ne, però no trobaven cap escapatòria a la perillosa trampa del coronel. Es continuaven estimant, però mai on l’ull de Sebastiano arribés. Sebastiano no demostrava tenir intenció d’actuar precipitadament, i ells que eren joves, tenien tot el temps per endavant.



La tranquil·litat a la Vall de Fons va continuar fins a l’inici de 1929. Sebastiano havia acordat ja una visita de Benvenuto amb una noia del poble, i contra la seva voluntat, Benvenuto es va abrigar i va recórrer el camí que hi havia fins al poble. Benvenuto tenia una bona planta, i normalment causava bona impressió a les joves del poble. Però ell era innocent i ingenu. Ja s’havia fet a la idea que les seves preferències envers la futura esposa poca importància tindrien, així que va posar tots els seus esforços en sentir-se còmode amb la noia que va conèixer aquella nit. La seva ment s’esforçava en concentrar-se en el sopar, però el seu cor no havia marxat de la Vall de Fons.

El camí que hi havia fins el poble era d’aproximadament deu quilòmetres, i Benvenuto va fer la tornada dalt d’un cotxe, recordo que era un model d’Isotta Fraschini (car havia de ser, si un coronel havia de vanar-se’n). Es disposava a tancar-se a la seva habitació quan va sentir crits procedents de l’habitació del seu tutor. No sabria reproduir ben bé el que va sentir, les paraules quedaven quasi mudes en comparació amb els batecs del cor del jove. En obrir la porta, l’escena que Benvenuto va veure el va obligar a aguantar la respiració.

Sebastiano tenia a Patrocle agafat, el fusell contra el cap del noi mentre li cridava coses que Benvenuto semblava no entendre. Patrocle no plorava, però els seus ulls deixaven al descobert la por que es trenqués el fràgil fil que suposava la seva vida en aquells moments.

Amb l’entrada de Benvenuto els crits van amainar, però ningú va moure ni un pèl. Les tres figures van quedar-se immòbils, totes les mirades clavades en Benvenuto. Finalment Sebastiano va dirigir-se al nouvingut.

—Benvenuto, deixa’ns solucionar aquest assumpte. No cal que un home tan jove quedi traumatitzat d’aquesta manera. Menys encara si ha d’anar a la guerra.

Benvenuto mirava el terra, va tancar els ulls amb tota la seva força i va dir amb un to fred i dur, poc propi d’ell.

—La dona que he conegut avui, Colonello… si així ho desitges jo m’hi casaré —va aixecar la mirada per clavar-la a Sebastiano—. Fa temps em vas dir que em deuries un favor si complia la meva part del tracte, Colonello.

Davant d’aquell drama els ocells no s’atrevien a cantar, no es sentia l’aigua del riu contra les roques, ni tan sols el vent xiular entre les fulles dels arbres.

—Deixa’l marxar, Colonello. Deixa’l marxar i et prometo que no s’acostarà mai més a casa nostra. Esborraria tots els records que tinc amb ell si pogués, per tal que el deixis marxar.

Tot va passar de la mateixa manera que un s’adorm: sembla que hagi de durar una eternitat, però quan Sebastiano va deixar anar el noi, aquest va agafar una cosa que brillava dins la mà del coronel, que no va oposar la més mínima resistència. Patrocle va sortir per la porta.

—Aquest noi no és qui creus que és —murmurava Sebastiano mentre deixava caure les mans sobre la taula en un cop sec.

Però Benvenuto estava concentrat en la finestra, mirant la marxa de Patrocle. Quan semblava que ja no podia suportar més aquella impotència, va sortir darrere seu.

—Espera! Espera! —ressonava la veu de Benvenuto per tota la finca.

Patrocle, que s’havia agenollat al meu costat, al sentir la veu de Benvenuto va reprendre el seu camí, ara corrent més que mai.

Aquest cop, Patrocle no el va mirar una darrera vegada. I quan Benvenuto es va posar a caminar cap a la casa de fusta, els ulls inundats de llàgrimes, només el va seguir la foscor de la nit.