La llum del sol es filtrava a través de la finestra de l’habitació de Pep. L’agradable sensació de calor que li transmetia impedia que es vulguera alçar del llit. Una dolça veu coneguda el despertà completament i l’omplí de ganes de començar el dia.
-Vinga, Pep, anem a desdejunar que són les deu. - digué l’esposa de Pep. S’hi respirava la felicitat a casa des que Carme i Pep es van donar el ‘sí vull’.
-Em podria quedar ací la resta del dia contemplant el teu rostre, saps? - es limità a contestar.
-Ai, Pep, quant et vull! - exclamà Carme emocionada.
Aquestes paraules plenaren l’esperit de Pep com mai havia fet cap altra persona en sa vida. Sentia com un jardí de roselles florint al seu interior, sentia la plenitud de la vida…
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Tots aquells records li proporcionaven la llum que en aquell túnel li faltava. Com que no podia veure més enllà d’uns pocs metres al seu voltant, devia palpar les parets per poder avançar. “Queda poc” pensava per a consolar-se.
Després del que semblaren hores, els seus dits van tocar el que pareixia una paret davant seu. “Ha de ser ací” es digué mentalment. Toquetejant un poc més la superfície descobrí una xicoteta palanca que, al activar, va desplaçar la paret deixant una eixida a la qual es dirigí sense dubtar.
Malgrat la mala il·luminació del nou terreny en què es trobava, Pep venia de la completa obscuritat i podia distingir prou bé les figures de les nombroses llandes, paquets i sacs que hi havien al rebost. En observar el seu voltant, va percebre la porta i de seguida agafà el pom. Tanmateix, dubtà uns segons. A partir d’ara havia de ser cautelós o podria patir conseqüències molt roïnes. Estava preparat per a assumir aquella responsabilitat? Girà la mirada cap endarrere. Encara estava a temps de donar mitja volta i entrar al túnel. La seua negrura li pareixia ara fins i tot acollidora. Però l’expressió de sorna que tindria la cara de Fortuny en veure’l rendir-se podia més que les seues incertesses.
En obrir la porta, Pep es trobà amb un ambient totalment diferent a la tranquilitat de la qual s’havia acostumat. Cuiners, cambrers, auxiliars de cuina i personal de servici entrava i sortia de les cuines amb un estrés palpable, i corria al voltant de les desenes de fogons encesos que suportaven al damunt cassons i paelles amb exquisits ingredients de tot tipus. Un home alt i prim passà ràpidament pel seu costat amb dues safates plenes de copes en equilibri.
-Què fas ací parat!? Com si no tinguerem prou faena com per fer un descans!
Pep reaccionà de seguida i es posà rígid. El cambrer tenia raó, no es podia quedar quiet, i molt menys deixar que el tornaren a veure. La realitat el va inondar de colp. No anava a aconseguir complir la missió. No anava a canviar l’ombrívola vida que tenia. Un torrent de pensaments fluïa per la seua ment, alguns nítids, altres borrosos, que començaren a entremesclar-se i a unir-se en una sola veu que repetia: “Aigua, aigua, aigua…”
Però on havia d’anar? No coneixia bé el lloc on es trobava, sempre havia sigut molt desmanotat per a calcular les distàncies, no sabia quants metres havia reptat per eixe conducte nano pel que li havia embotit Fortuny. Era igual, estiguera on estiguera estava mort.
De sobte, algú el va agarrar el braç i el va col·locar una safata al damunt; era el cambrer d’abans.
-Espabil xaval!- L'home li va propiciar tal espenta que tot el contingut de la safata es va vessar sobre la vella camisa de Pep, deixant-ho tacat i avergonyit. Si el que pretenia era no cridar l'atenció, per descomptat que no ho estava aconseguint.
-Seràs inútil! Vete al bany a llavar-te ara mateix i torna corrent. Tin clar que et descomptaré açò del sòl. Fora de la meua vista!
Pep baixà el cap amb timidesa i por.
-Podria dir-me on està el bany, per favor?
-M’has d’estar vacil·lant.-el cambrer es frotà les mans en el rostre, clarament frustrat amb la conducta de Pep. -Allí!- senyalà una porta a uns deu metres d’on estaven parats.
-Val, gràcies. Moltíssimes gràcies senyor cambrer.-digué Pep amb una veu tremolant. Es girà i començà a caminar lo més ràpid que li van permetre les cames.
Una vegada es trobà davant de la porta va entrar sense miraments, a trompicons. La set l’estava consumint, s’estava tornant addicte a aquella sensació que li proporcionava l'aigua. Obrí l’aixeta i enfonsà el cap al lavabo.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Els pèls del clatell se li havien fixat a la pell com si de superglue es tractara. Mai en tota la seua miserable vida havia vist Pep una borrasca com aquella, i molt menys en el més d’agost a Barcelona. La tempesta de gel s’havia plantat sense imprevist, d’un dia per al altre, una cosa no vista. És com si des que va conèixer Fortuny el món s’haguera compintxat contra ell.
Aquells eren els pensaments que l’invadien mentres fugia de la policia. No sabia molt bé d’on havia eixit, potser els narcos l’havia contactat, o potser Fortuny. Arribats a este punt ja donava igual, no hi havia ni més menys que fer excepte desaparèixer.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Pep va apartar el cap del doll de l’aixeta i es quedà mirant-se al espill. Què estava fent? Anava a espiar a gent amb qui no convenia ficar-se en problemes, i per a què? Per guanyar diners? Per demostrar la seua valia?
Tots aquests pensaments rondaven pel seu cap i enturbiaven la seua vista. Les llums de neó del lavabo de l’hotel-casino en què es trobava començaren a ser cada vegada més brillants i disperses.
Es disposà a ficar el cap baix l’aigua una altra vegada, però un colp sec al clatell ho tornà tot color negre.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Va obrir els ulls de colp. Mala idea. Va intentar moure les cames. Mala idea. Va cridar per ajuda. Mala idea. La posició en la què es trobava no era la indicada per a eixos moviments tan bruscos. No, estar lligat de mans i peus no era el més adequat. I menys dins d’una banyera d’hotel.
-Per fi has despertat. Em començava a preguntar si no t’hauria matat.-Una veu va activar l’únic sentit que podia utilitzar: l’oïda. La vista, l’olfacte i el gust havien quedat obsolets per un passamuntanyes que s'adheria a la cara suada de Pep com un segell a una carta. La sensació d’ofec que va sentir de sobte féu que començara a hiperventilar, però un cop sec seguit d’una sensació de cremor a la galta va fer callar el seu desesper. Pep estava massa espantat com per atrevir-se a preguntar on estava o qui era aquell individu que li acabava de arrear una galtada. En lloc d’això, va gemegar i es va arrupir.
-Oi, què et passa, què tens por? Un cervatell com tu no deuria intentar ficar-se en assumptes de majors -va soltar aquella veu amb un to burleta.- Llàstima que t’haja enxampat en el lloc erroni i en el moment erroni… Erroni per a tu, és clar -rigué el home.
Pep no contestà. El seu atordiment l’havia envaït completament. Cóm era possible? Havia fallat a Fortuny abans inclús de poder completar la seua tasca. Què anava a pensar? Sabia que s'arrisca a la vida en aquest treball, ell mateix s’ho havia dit… Un moment, ell mateix s’ho havia dit! Fortuny sabia que no eixiria d’aquesta, i li era igual! I cóm anava a eixir-hi? Li havien segrestat sense si més no haver xafat la sala principal, al maleït servici de treballadors! Pero aleshores no podien saber encara que s’havia infiltrat, i molt menys saber el que anava a fer. Per què l’havien près? Qui l’havia empresonat devia d’haver estat avisat, però només Fortuny sabia el dia i l’hora a la qual anava a actuar, i ell mateix no havia pogut xafar el seu propi pla. Algú els havia escoltat, de segur. I només havien conversat el dia anterior, al bar de la Patro. Al bar de la Patro. Patro. Potser fora que...
El soroll d’una porta tancant-se el tragué de la seua abstracció. El rítmic ressò d’uns passos va anar suavitzant-se fins el silenci absolut. Esperà uns segons. Minuts. Pep no estava segur de quant de temps havia passat, ni de en quin moment estava, però havia quedat clar que aquell tipus que l’havia capturat se’n havia anat. Potser el seu silenci l’havia avorrit, o potser l’home havia considerat que Pep estava inconscient o que no suposava cap perill; però per qualsevol motiu se’n havia marxat.
I ara què? Què li anava a passar? Es quedaria allí dies? Tornarien a desfer-se d’ell? Si estava segur d’alguna cosa era que per molt que li costara prendre decisions, havia d’eixir d’allí com fóra. Es va esforçar per concentrar-se en un únic sentit: el tacte. Notava les munyiques apegaloses. Al intentar separar els turmells també es va sentir com un insecte atrapat en la resina d’un arbre. Possiblement estava nuat amb cinta americana o alguna substància enganxosa. La vergonya el va envair. Què es pensava, que era Tom Cruise en Missió Impossible o què? No, anava a ser realista. Era un inútil. No podia fer res, no tenia res a mà. Ni tan sols veia on es trobava, l’unic que podia sentir era la banyera en la qual estava. Banyera. Aigua…
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Pep obrí els ulls i emergí de l’aigua per respirar. Havia de centrar-se i deixar els records a un costat. Submergir el cap en la banyera l’ajudava a evadir-se del món que tanta angoixa li provocava des que havia perdut el seu treball i la seua dona l’havia deixat. Les coses s’havien tort, definitivament. I encara més després d’haver seguit el consell de l’única persona que sabia les desesperades circumstàncies en què es trobava i que l’havia animat a ficar-se en l’embolic en què ara es trobava…
L’única persona que coneixia les seues febleses les quals el feien el subjecte idoni per a actuar sense alçar cap sospita.
-Un moment… - susurrà Pep. - ...la Patro…
La sobtada captació del que havia pogut passar va fer que Pep donara una gran sacsejada, la qual fou suficient per a soltar-se dels lligams que havia afluixat involuntàriament amb l’aigua.
L’home eixí de la banyera a corre-cuita i es vestí amb el primer que va trobar a mà. Havia d’eixir el més prompte possible d’aquell hotel i trobar un altre lloc on refugiar-se. Si la Patro l’havia traït, i sabia on es trobava, de segur que la policia estava en camí, i si Pep havia sigut tan estúpid de confiar en ella, de segur que hi havia d’altres coses que se li escapaven.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Va arribar al parc d’una vegada per sempre. El camí que li havia arribat fins allí s'anava desdibuixant en la seua ment. Les sirenes de policia s'anaven fent cada vegada més notables.Es va dirigir al recinte del llac, on estaven les tauletes de picnic, i es va assentar en la vora. Després, simplement va inspirar, perquè ja res més li quedava que la seua pròpia respiració.
Va pensar en el que vindria després, on estaria, amb qui i com se sentiria. El més factible és que li caiguera la perpètua, perquè si Fortuny havia demostrat el poder prou com per a comprar la policia, segur que no li costaria guanyar-se a un jutge. En realitat, ara que ho pensava ben potser el seu inevitable destí no estava tan malament. Menjar gratis, tasques per a fer, companyia… Potser no fóra tan inútil com ell havia pensat, potser la presó li donara un nou propòsit, una nova vida.
Potser aquesta experiència com de pel·lícula que havia experimentat en tan sols quaranta-huit hores tinguera un significat. Eixos pensaments li calmaven, perquè volia dir que no tot havia sigut en va. Ara només li faltava una cosa: dir adéu a Carme. La dona de la seua vida que li havia deixat mesos enrere, encara que pareixia que no la veia fa tota una vida.
Així que, com últim homenatge al seu amor es va alçar i va lliscar el seu peu sobre la fina capa de gel que s'havia format sobre el llac que (d'haver-se trobat en les seues condicions meteorològiques ordinàries) estaria en estat líquid a estes altures de l'any.Va caminar diversos metres fins a situar-se exactament en el centre del llac. Eren altes hores de la nit pel que no hi havia ningú al seu voltant, només estaven ell i el fantasma de Carme que sempre li acompanyava. Després d'uns minuts de reflexió i records, es va disposar a eixir del llac. No obstant això, la rosada blanca s'havia esquerdat davall els seus peus i milers de clavills van començar a recobrir el gel. Abans de que s'haguera donat compte del que estava ocorrent el bloc sobre el qual estava recolzat es va afonar i ho va portar portar amb si a les profunditats del llac.
A pesar d'estar davall l'aigua, Pep va aconseguir escoltar el dèbil so d'un cotxe de polícia. Ja estaven ací. El nerviosisme es va apoderar de Pep per última vegada, però l'aigua li va calmar i li va abrigar fins que va tancar els ulls, caient en un son profund.
