Va girar cap a la dreta, endinsant-se encara més en aquell laberint de carrers i avingudes que li estaven començant a resultar esborronadores. Els seus edificis, llargueruts i escanyolits, semblaven estar fonent-se a foc lent, com en una pintura de Dalí. La situació era verdaderament surrealista.



A Pep se li acabaven les opcions, havia d'actuar, i prompte a més. Les seues cames es movien amb una rapidesa digna d’un guepard, però l’home era maldestre i, com més avançava, més descuidats eren els seus passos. Tant era així que, en girar una cantonada, es va relliscar amb el gebre que s'havia acumulat en la vorera i va caure estrepitosament.



La seua roba anticuada, ara amerada, li feia veure’s com un gatet acabat d’eixir de la banyera, indefens i planyívol. Tot semblava anar-li malament, però el cas és que aquesta relliscada va fer que se li il·luminara la bombeta: Havia d'anar al llac. A aquell llac que l'Ajuntament convertia en una pista de patinatge sobre gel quan s'acostava l'època nadalenca, on ell ja havia caigut diverses vegades.



---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pep tornà a mirar el rellotge. Portava ja més de quinze minuts esperant a aquell individu al qui havia conegut el dia anterior. Les veus del seu cap el confonien: Havia estat tot una broma? Estaria fent el ridícul? Quant temps més hauria d'esperar?

Havia d'ordenar-se les idees, però necessitava aigua. Amb els seus diminuts ulls, amagats darrere d'unes ulleres de muntura de pasta, va escanejar el terreny al seu voltant.Finalment, va donar amb una font i va decidir acostar-se a ella. Va haver d'esperar fins que una senyora i el seu gos estigueren sadollats per a ell ficar el seu cap sota el fred doll d'aigua.

Molt millor. No més veus, no més res. Quan se submergia el temps semblava passar més lent, era com si ningú a part d'ell mateix existís. I li encantava aquesta sensació.



-Però què fas, iaio?- una veu el va traure de la seua abstracció.



-Eh?-l’home va traure la seua la seva calba de sota el doll.



-Vinga lleva’t d’ahí, sembles un pirat- el fort braç de Fortuny el va apartar bruscament de la font, causant que el més major es vacil·lara.



-Si, si ja vaig- va dir Pep en veu fluixeta i mirant-se als peus.



-Estàs preparat o què? Sembles un infant espantat.- digué Fortuny socarronament.



-Clar que ho estic!- va dir Pep el més convincentment que va poder. Si haguera sabut el que se li venia damunt…

-Val, doncs vine amb mi.- dit això, l'home misteriós es va posar a caminar de manera decidida en direcció Nord, sense perdre un instant.



Pep el va seguir, sempre uns metres per darrere, durant el que li van semblar hores, fins a arribar a la ferreteria d'Ana.



-Perquè hi som ací? Si hagueres volgut hauríem quedat a la porta de la ferreteria, que jo sabia on estava. A més, està molt més prop de ma casa que el Carrer Major. Es que no ho havies pensat?

Fortuny es va girar abruptament i es va apropar a Pep fins que va estar tant prop que va poder escoltar els seus batecs. El seu rostre ja no li semblava a Pep com una criatura sobrenatural, sino que el recordava a aquella cara que posava la seua dona cada vegada que tornava del bar de la Patro borratxo: la cara d’algú terriblement cabrejat.



-El que no havia pensat era que fores tan ignorant i incompetent. Amb raó t’ha costat tant aconseguir un treball, el qual perdràs si continues queixant-te i fent preguntes impertinents i estúpides. Entra dins i no digues ni una paraula. Queda clar?

La lentitud i frivolitat amb què havia pronunciat cadascuna de les paraules féu que Pep empassara saliva i sentira la trajectòria que traçava la solitària gota de suor freda en recórrer-li l’esquena. Va assentir amb el cap i s’enfilà dins de la ferreteria sense atrevir-se a mirar-lo als ulls.



L’interior del local proporcionà a Pep una càlida sensació després del gerro d’aigua freda que Fortuny li havia bolcat sobre el cap. Les llums led de baix consum que cobrien les prestatgeries acompanyaven perfectament l’acollida que en aquell moment necessitava.



-Hola! Us puc ajudar en qualsevol cosa? - preguntà una veu cantarina. De sota el taulell s’asomà una cara coberta de brutedat i oli de greixat. - Pep! Cóm va?

Veure a Ana sempre alegrava el dia a Pep. Havien sigut veïns de petits, i la seua simpatia contagiosa havia romàs des de llavors.



-Bona vesprada, buscàvem el model 345 P d’alicates, ens podries indicar on és? - demanà la veu de Fortuny abans que Pep poguera retornar la salutació a Ana.



El semblant d’Ana canvià en veure a Fortuny, i els seus ulls van reflectir una estranya lluentor maliciosa què Pep mai haguera considerat possible en ella. Mirà al seu costat i advertí que Fortuny compartia aquella mirada.



-És clar que sí, però desafortunadament està esgotat en prestatgeria. Us importaria pegar una ullada al magatzem mentre acabe de reparar açò?

-Sense problema - respongué delicadament Fortuny.



Passaren més enllà de la porta del personal i entraren a un espai ampli però obscur. Després de serpentejar per els nombrosos palets i materials superposats en muntanyetes, arribaren fins a la cantonada més allunyada del recinte, on hi havia…. una paret.



- No entenc, ací no hi ha…- Pep no tingué temps d’acabar la frase, ja que un tremolor es transmeté del sòl al seu cos, fent que quasi es caiguera.

Enfront de Pep s’havia obert un orifici que continuava cap avall, semblant als túnels de les pel·lícules d’aventures que solia veure durant les solitàries vesprades al sofà de sa casa.



- Aquest camí et portarà directe on has d’operar. Tranquil, no hi ha desviacions, així que no has de forçar les dos neurones que tens. Reserva-les per a quan arribes a la teua destinació. Eixiràs del túnel a una sala mal iluminada, el rebost de les cuines del casino. De allí has de dirigir-te a la sala principal, i d’ella, a la segona planta on està la sala privada. Allà és on aposten i juguen els peixos grossos del comerç d’armes i drogues. Només has d'obtenir informació sobre les seues pròximes transaccions. De la resta m’encarregue jo i els que treballen per a mi. Ho has entés?

Pep no sabia què pensar. Comerç d’armes i drogues? Era entrar en aigües pantanoses, era massa perillós. Havia d’abandonar i buscar un treball menys arriscat? Fortuny el veuria de covard, es riuria d’ell, esperaria això d’ell. Havia de demostrar-li que valia la pena haver-se acostat a ell. L’havia escollit per a aquest treball, i anava a complir.



-Està clar. - La veu de Pep havia semblat més vacil·lant del que pretenia, però no hi havia volta enrere.



-Perfecte.- Fortuny el deixà a l’entrada del túnel i s’anà enllunyant. Després de fer uns passos, es donà la volta i es dirigí a Pep. - Ah, se m’havia oblidat. Procura que ningú et veja, la teua vida està en joc.