Dijous, 15 de novembre de 1951
Li feien mal els peus. Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. Sentia un gran dolor emocional, el físic ja no li importava; sols pensava en ell, en les seves últimes paraules, les imatges, que es quedarien gravades per sempre dins seu..
—Edward...
En el fons, la culpa no era del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per no haver pensat com actuaria la noia. Seva per haver-se obligat a tirar endavant “perquè esta seria la definitiva”, “per esborrar de la seva ment el passat”, “per ajudar al David, que encara s’estava recuperant de l’accident”. Seva per haver acceptat aquell treball.
Aquella mort l’havia deixat destrossat.
Es dirigia a casa la Patro, aquella persona que havia estat al seu costat, sempre. Ella era de ment oberta, i una gran amiga, per això va ser a qui va decidir acudir William quan la seva vida no podia empitjorar més. Pretenia explicar-li-ho tot des del principi, ja que necessitava desfogar-se amb algú des feia uns anys, i amb tot això que li estava passant, pensava que llavors era el moment.
Va seguir caminant fins a arribar davant de casa de la Patro, i va picar a la porta. Per sort ella va obrir ràpidament, i va veure en la cara del seu amic que les coses no anaven bé. El va deixar passar i el va mirar amb intriga mentre ell es dirigia a la sala d’estar de la Patro. Tots dos van seure i ella va ser la que va iniciar la conversació:
-Què ha passat William?
-Mira, t’ho explicaré tot des del principi- li va respondre ell entristit.
*flashback*
· · · · ·
Era 1946, Oliver Johnson hi treballava fix en una comissaria de Westerville, Ohio, i no n’anava voltant una rere l’altra. La seva vida era feliç, ell era feliç.
Al matí, en entrar per aquella porta, tot era sempre igual. La senyora Norris es preparava el cafè a les 7:45, ni un minut més ni un menys, sempre puntual, passés el que passés. Mentrestant, un noi amb accent australià estava queixant-se, no sabia ni com es deia (però tampoc no li importava molt), del torta que anava la joventut avui en dia, i que si això hagués passat quan era jove, ja estarien tots tancats. En general, després que la gent es fes la primera tassa de cafeïna, tot era tranquil.
Però, no tot era flors i violes, tenia una relació secreta amb el James Smith, un noi humil de l’oficina. Ningú sabia que sortien, degut al fet que el capità i gran part del grup no acceptaven a ningú que no fos normal. No es que els agradés molt, però ells sabien que en un futur no molt llunyà tot canviaria, i ells podrien mostrar-se al món tal com eren.
Serien lliures.
Podrien anar caminant pel carrer agafats de la mà sense perill de ser assetjats, o alguna cosa pitjor. I lluitarien per aconseguir-ho. I tant. No es quedarien callats. Volien ensenyar el seu amor a la resta del món, un amor profund i únic, un que qualsevol parella ‘normal’ només podia desitjar. Eren perfectes, estaven fets un per l’altre. Res els podria separar mai, excepte... aquella tarda. Tenien un dinar amb els nois de l’oficina i no els feia cap gràcia.
Era primavera, els arbres estaven florits, i feia molt bon temps. El paisatge era preciós, digne de ser immortalitzat en una pintura, on s’apreciessin tots els seus colors i detalls. James i Oliver tornaven del dinar de la feina, i en aquell moment es dirigien a casa del primer.
—Podríem dir-los-ho.
—El què, James?
—Que estem sortint. Passem molta estona junts com per a ser companys de feina i prou.
—El capità ens tiraria fora, ho saps.
—Com ho saps? No li hem intuït mai res, no pots saber la reacció que tindrà. A part, estic cansat Louis. Cansat de no poder donar-te la mà en públic. Cansat de no poder viure sota el mateix sostre que tu. Cansat de no poder fer-te un petó davant dels companys. Estic cansat, i no vull estar-ho més. Vull dir que surto amb tu. Et vull presumir. Et vull...
—Jo també. Jo també vull tot el que has dit tu James, no ho dubtis ni un sols moment. Però no és tan fàcil. No podem arriscar-nos a...
—Si de veritat ho volguessis, no deixaries que el que diguin unes quantes persones t’aturés. No m’importa que els meus pares no em deixen de parlar, ni perdre la feina, ni haver d’anar-me’n d’Stowe, o de Vermont, sempre que fos amb tu al meu costat. Sents tu el mateix per mi, Oliver?
—...
—Doncs quan ho sàpigues, em busques —.James va començar a allunyar-se.
—On seràs?
—Ja ho saps.
Oliver es va quedar quiet veient com el James se n’anava. De debò estimava tant el James com per a deixar tota la seva vida enrere?
Sí. Ho feia.
I en aquell moment se n’adonava de l’error que havia comès. No l’havia de deixar anar. Per què no estava lluitant per ell? Hi havia moments que pensava que era curt o alguna cosa per l’estil.
Va començar a córrer. No anava prou ràpid. El James era prou lluny. Li feien mal les cames i li faltava l’aire, però li era igual. Era James, sempre havia estat ell per davant de tot.
Quan va arribar al seu costat, li va tocar l’espatlla. Les seves mirades es van creuar, cap dels dos sabien què fer. Oliver va avançar cap a ell, i en aquell precís moment, li va deixar d’importat tot. No li importava què dirien els seus pares, ni el capità, ni els veïns. La brisa feia que el pèl del James estigués un poc desendreçat i Oliver només tenia ganes de passar els seus dits per aquells suaus cabells que tant li agradaven. Només podia fixar-se en aquells ulls blaus que tant li agradaven, que li feien oblidar-se de tot. Ell estimava el James, i sense pensar-s’ho dos cops, va fer-ho. El va besar.
—Sí. Sento el mateix per tu, James —. I va marxar. Va deixar el noi al mig del carrer amb les paraules a la boca, però sentia que parlar arruïnaria aquell moment, i no volia que això passés.
En tancar la porta darrere d’ell de casa seva, es va recolzar a la paret, i es va deixar caure lentament, amb una mà al pit, els batecs del seu cor eren ràpids i constants, estava nerviós... no, no nerviós, més ben dit, excitat. Ho havia fet. I tot per amor.
Al dia següent, en arribar a la comissaria, va notar que alguna cosa no anava bé. No hi era la senyora Norris preparant-se el cafè, ni el noi d’accent australià queixant-se de la joventut actual. Inconscientment, el ritme de les seves cames va canviar, ara caminava més ràpid. En entrar a la oficina principal, totes les seves mirades es van dirigir a ell, i un núvol de murmuris es va fer present. Oliver, amb indecisió, es va apropar al capità.
—Hi succeeix alguna cosa, capità? —. Els seus ulls van buscar a James per tota l’habitació. No hi era. I tampoc les seves coses de l’escriptori.
—De veritat, noi, pensava que eres normal. Em sap greu, però coneixes les normes, i si haguessis estat normal des d’un principi, això no hagués passat. És culpa teva.
—No ho entenc. Què ha passat? On hi es el James? Per què no hi són les seves coses de l’escriptori?
—Veig que encara no ho saps. L’han apallissat. No ho ha aguantat. L’han apallissat fins a matar-lo perquè no era normal, i les coses que no són normals no encaixen en aquest món, ni en aquesta oficina. Espero que t’ajudi per reflexionar i canviar, i si convé, buscar ajuda per solucionar aquest problema que tens. No em cal dir, que estàs al carrer, òbviament.
Es va quedar en shock. Havien passat massa coses en un moment i estava intentant processar aquella informació. No podia ser real. Devia de ser una broma del James. És clar, li havia volgut per una broma, i ara sortiria d’algun despatx del recinte, i estarien junts. Però no va ser així, James no va aparèixer enlloc.
Va sortir del recinte tan ràpid com li van permetre les seves cames. No podia assimilar el que havia passat. Hi havia una barreja de paraules al seu cap, i no s’aclaria. Normal, James, pallissa, mort...
Les llàgrimes li queien per les galtes, tot humitejant el seu rostre. El James no es mereixia allò, era amable, generós, empàtic... Era molt jove, no podia ser.
Va plorar molt, recordant els millors moments amb el James, un noi que no mereixia tot el que li va passar, en canvi, ell s’hauria d’haver emportat tot el bo de la vida. L’Oliver només pensava que era ell qui devia estar mort, no la seva parella. Bé, ex. La culpa l’inundava, els seus ulls estaven plens de llàgrimes, i no podia pensar amb claredat.
’’No em puc quedar aquí. No puc. No puc passejar per aquests carrers sense recordar-me’n d’ell. No puc parar de sentir-me culpable. Ell està... no està. I jo sí. I no he pogut fer res per salvar-lo. No puc seguir en aquesta ciutat. No soc capaç’’. Pensava
Oliver Johnson, des d’aquell moment, va passar a ser William Linton. Per a començar de nou, va abandonar Ohio, i se’n va anar a viure a l’estat de Vermont.
Nou nom,
Nou lloc,
Nova vida.
Dissabte, 28 d’abril del 1951
Van passar molts mesos fins que, l’ara William, va poder superar la mort del seu James. Primer va ser complicat, es despertava a la nit, cridant. Sempre veia el James apallissat, ell el cridava, només sentia com li demanava ajuda ‘Oliver! Oilver!’ sempre deia. I ell només podia observar com l’intentava agarrar de la mà, però no era a temps, i el James moria. Per culpa d’ell. I sempre igual, sempre el mateix somni repetint-se en un infernal bucle. Era un horror. Però el va ajudar bastant que en aquell lloc ningú coneixia ni a ell ni la seva història. Així que feia com si tot allò fos un obra teatral, ell era un personatge més d’aquella història, i sols estava interpretant un paper, i quan acabés l’obra, se n’aniria a casa seva amb el James.
Quant a la feina, anava voltant petites comissaries, sobretot per emplenar buits fins que el comissari trobés algú millor que ell i el contractés. No tenia treball fix, perquè un policia que anava voltant tants llocs no era molt de fiar.
En aquell moment, va rebre una trucada, una nova oferta de treball. Aquesta vegada, no era una de uns dies, o unes setmanes. Era de mesos, mai no havia tingut una oferta com aquesta. Va respondre que s’ho pensaria, i que ho confirmaria a la tarda.
—Digue’m? —. Deia una amiga que havia fet a la cafeteria unes setmanes abans, la Patro, a l’altra banda de la línia telefònica.
—Soc William
—Ah, William, estimat! Com estàs?
—Anar fent, Patro, anar fent. Et trucava per dir-te que m’han donat una bona oferta de treball. Però necessito el teu consell.
—És clar, explica’m una mica més.
—Doncs mira, serien uns mesos en la oficina del poble del costat, Stowe. El motiu és perquè un agent, David crec que es deia, va patir fa un temps un accident greu, i encara està de baixa. Creus que hauria d’acceptar?
—És clar que sí, William! No ho veus, això et pot servir per esborrar de la teva ment el passat. T’anirà bé un canvi d’aires. A part, també per ajudar al pobre David, que encara s’està recuperant de l’accident.
—És que tinc por, molta por. I si aquesta no és la definitiva? I si m’he de passar tota la vida voltant comissaries?
—Si no ho proves, no ho sabràs, Will.
—Està bé, ja et diré alguna cosa més endavant. Moltes abraçades, Patro, ens veiem.
—Igualment, estimat.
Dimarts, 1 de maig de 1951
En aquell moment no era només una porta de l'ascensor el que s’obria, també ho feia una nova vida. A la sala que es dirigia es trobaven les persones amb què hauria de passar uns mesos treballant. William Linton va fer una passa al davant, no es podia dir que estava alegre. Era conscient que no estava en aquell lloc per gust del comandant, i que tampoc seria benvingut, però ja hi estava acostumat. Parlaria el necessari amb la gent, i en uns mesos, quan la persona de baixa tornés, aniria a un nou lloc, i tot tornaria a començar, com sempre.
· · · · ·
William va començar a plorar desesperadament, i tal i com ell ho preveia, la Patro se li va apropar i ell va poder plorar sobre el seu pit. Ella el veia com un nen petit i indefens, i s’havia adonat que aquell noi del que havia parlat tant poc els últims mesos, era necessari per a William. Tant necessari com respirar. Per ser lliure, per estimar i viure sense temor al “què diran”. Se’n va adonar que Edward era la llar de William, i William la d’Edward. Però ell no estava, i no podia fer que tornés.
Per intentar animar el noi, la Patro simplement va agafar un dels seus discs de vinil i el va fer sonar. Ell estava gitat al sofà quan va començar a sentir aquella cançó que li recordava a Edward. La que li recordava al seu somriure. La que li recordava al primer moment que el va veure i tot es va aturar. Com seguiria la seva vida? L’únic que sabia era que havia de seguir, no importava com. Era el que Edward li havia demanat sense expressar-ho amb paraules.
Hymne à l’amour ressonava per les parets de la seva sala d’estar, i ell, amb la mirada cansada i clavada al sostre, només veia a la persona que l’havia marcat per a tota la vida.
|
